Agnes Heller - El món, el nostre món

Moure’s molt lliurement en un món regional, sentir-s’hi a casa, fins i tot identificar-se amb algun d’aquests mons, no és ben bé el mateix que «tenir un món». Tenim un món quan participem en els vincles de les dependències emocionals recíproques. En els mons regionals, però, no hi ha vincles d’aquesta mena, i si n’hi ha no se segueixen de l’essència o caràcter dels mons regionals mateixos. «No ploris, només és un joc», diem a la mainada. No se’n desprèn res, del fet de perdre en un joc. No es pot dir que un matemàtic excellent serà també un home encantador i alegre, o un home amargat i desagradable. Un món regional no és ni feliç ni infeliç, és completament independent del fet que els homes que en parlen el llenguatge siguin feliços o infeliços. Precisament per això Plató va trobar les obres de teatre moralment sospitoses. Els herois de la tragèdia s’esforcen o si més no pateixen, mentre que els espectadors que almenys per unes hores viuen en aquest joc ni són infeliços ni tampoc pateixen. Naturalment, en els diferents casos mencionats es tracta també del vincle emocional. Però aquest vincle no és el vincle de les dependències recíproques. És possible que el matemàtic estimi el seu món, que estigui content quan s’hi mou, que dubti quan alguna cosa no rutlla, però tot això expressa una relació immediata amb el món regional de les matemàtiques i no comporta cap signe de dependència emocional humana. Evidentment, aquestes dependències hi són, també la felicitat i la infelicitat. Però no resulten de la relació amb el món regional sinó de la relació amb el primer món, el món fonamental i «cultural» que no podem suspendre del tot, o al qual tornem sempre després de la suspensió. El món de les matemàtiques no és ni gelós ni generós –a diferència de nosaltres i el proïsme–, i tampoc no som ni gelosos ni generosos amb relació a la matemàtica mateixa. Hi podem jugar seriosament, però el joc com a joc no té conseqüències serioses o, com a mínim, aquestes conseqüències no formen part de les regles del joc. Que un jugador de futbol guanyi molt o poc no té res a veure amb les regles del joc del futbol, sinó amb la institucionalització del joc, que per ella mateixa no pertany al món regional.

«El meu món», «el teu món», «el seu món», tots els mons són mons diversos. I no solament en el sentit en què un pobre pot dir a un ric, una dona pot dir a un home, una persona recta a una de miserable «el teu món no és el meu». Tots els «meu món» i «teu món» es componen de mons diferents. Per tal de poder-nos moure en un món hem de conèixer diversos mons.

Posem per cas una nena que ja se sap gairebé de memòria el conte de la Caputxeta Vermella. Els pares la porten al zoo, on contempla admirada el llop. Ni per un sol moment la nena pensarà que aquest llop s’ha cruspit la iaia i la Caputxeta. En canvi, quan sent la història sí que ho creu. Viu en dos mons, el món de la visitant del zoo i el món del conte. Tots dos mons són mons vertaders, tots dos tenen les seves pròpies regles de joc i la nena les sap diferenciar perfectament. Naturalment també succeeix que les regles de joc dels diferents mons es fonen d’una manera –subjectiva– molt personal i particular, com passa en els somnis. En el món de la vigília, en aquests casos, parlem de prodigis, visions, bogeria, i en algunes poques situacions extremes de superstició.

La metafísica no recolza en un engany, sinó en la nostra experiència vital comuna. Podem dir amb tranquil·litat que en tots els mons almenys hi ha dos mons. Simplificant una mica podem parlar d’un món pragmàtic i d’un món espiritual. Dic simplificant una mica perquè aquest món espiritual també satisfà una funció pragmàtica. Fins i tot en els problemes banals esperem l’ajuda de l’esperit dels pares o de Déu, i la música a algú també li pot servir de mitjà de curació màgic.

Ara bé, el món espiritual no és solament pragmàtic i si té efectes pragmàtics és a través de la seva essència no pragmàtica. Cal pressuposar que aquest món espiritual segueix unes regles diferents de la nostra vida quotidiana. Per exemple, els déus indogermànics són immortals, el seu cos pot conservar la identitat després de passar per metamorfosis, els esperits poden planejar lliurement en l’aire, els àngels volen, etcètera. I nosaltres, homes d’un món, hem de ser capaços de trobar-nos a gust en tots aquests mons. Quan Hegel parla de l’Esperit absolut, entre altres coses, fa referència a això. Si bé la distinció hegeliana apareix tard i en essència tan sols caracteritza la cultura europea, podem ben dir que la religió, l’art i la filosofia són els tres poders espirituals que representen i presenten un altre món al costat i a sobre del món pragmàtic. En el món pragmàtic tot ha de tenir un significat. Els costums, les oracions, les coses tenen un significat. Però el món pragmàtic –agafat en conjunt– no té cap sentit. Per això en totes les cultures els homes es fan les preguntes del quadre de Gauguin «D’où venons-nous? Que sommes-nous? Où allonsnous?». El món espiritual proporciona respostes a aquestes preguntes. I si no es formulen aquestes preguntes no hi ha cap món en absolut.

La metafísica va portar aquestes preguntes o, més aviat, les respostes a aquestes preguntes a un punt culminant. Ja no parla de dos o tres mons, sinó d’un món veritable i d’un món fals, el món de les aparences. El món de cada dia, el món de la finitud, del canvi, de la corporalitat va ser degradat a la categoria de món de les meres aparences. D’aquí es va derivar que el coneixement del món quedés identificat amb el coneixement de la veritat d’allò més elevat. A això va seguir una qüestió de la qual ja hem parlat: el coneixement del món va ser alabat en general per oposició a «tenir un món», i les dependències emocionals –les fonts de tots els patiments– van passar a ser considerades mera aparença.

Nietzsche va explicar una vegada la història de com, en la tradició filosòfica, el món vertader esdevenia una faula. Coneixem bé l’efecte inesperat de la història: en el cas que féssim desaparèixer el món de la veritat, deixaria d’haver-hi el món de les aparences. Hi ha diverses interpretacions d’aquesta conclusió, entre d’altres, que si fos així aleshores tan sols quedaria un món. No estic d’acord amb aquesta interpretació, però no n’assajaré cap d’alternativa. En comptes d’això, em dirigiré sense vergonya a l’assumpte mateix.

El món veritable de la metafísica ha passat de moda. Això no vol pas dir, però, que el «món veritable» en general hagi passat de moda. No hi ha cap món sense diversos mons, però d’aquí no se segueix que un val com a «veritable» i els altres com a «no veritables», i encara menys que el món espiritual pot jugar el paper de món veritable i el món pragmàtic i corporal pot fer-se càrrec del paper de món fals. Els crítics culturals del món modern opinen precisament el contrari. El món modern és «materialista», «cínic», «racionalpragmàtic» o «racionalitzat». Els homes moderns creuen més aviat que el món pragmàtic i racionalitzat és l’únic món veritable i tots els altres mons no són sinó quimeres o somnis de vigília i, en tant que això, inútils.

L’experiència empírica no dona suport a aquesta descripció. Podem fer referència al renaixement de les religions, fonamentalismes inclosos, i també al fet que quan les religions de l’art s’acaben, les arts ofereixen invariablement un altre món als homes delerosos de sentit. I malgrat que la metafísica ha perdut terreny, invariablement apareixen bones filosofies que prossegueixen la tradició filosòfica amb nous punts de vista i variades aproximacions personals. Però ara no voldria entrar en aquest tipus de consideracions més aviat sociològiques, sinó quedar-me al nivell teorètic.