Agnes Heller - El món, el nostre món

El món que tenim és una xarxa de dependències: dependències físiques, corporals, institucionalitzades, emocionals. Entrar al món vol dir esdevenir membre d’una xarxa de dependències. Totes les dependències –físiques, econòmiques, institucionals– també són dependències emocionals. Les commocions, els traumes, les rebel·lions són la resposta a aquestes dependències o a les provocacions que originen. Els grans patiments són respostes emocionals a les dependències frustrades o fracassades en l’amor, la fidelitat, l’amistat, la confiança, la simpatia, la compassió i l’agraïment.

Aquestes experiències han fet que els filòsofs pensessin de situar el coneixement del món per sobre de l’experiència del món. En virtut del nostre coneixement del món hauríem de conduir la nostra vida sense trasbalsos i lliurar-nos de dependències emocionals com ara la por, l’esperança, l’entusiasme i el dol. L’ideal dels filòsofs és l’home autònom, el «savi» que sols es guia per la raó. L’home que no necessita ningú més, només a ell mateix, ha aconseguit el màxim grau d’«autarquia», segons Aristòtil. «L’amor intel·lectual», és a dir, el coneixement perfecte del món, és per a Spinoza el màxim grau de felicitat indestructible. A pesar de ser menys complexos en les seves conclusions, ni Kant ni Hegel constitueixen excepcions a aquesta tradició filosòfica. Tenir un món significa foragitar els sentiments i les creences caòtiques, subjectives, casuals i irracionals. L’autonomia, en canvi, promet llibertat, independència i objectivitat.

Aquesta concepció té tres problemes. El primer ha estat sempre acceptat pels filòsofs: l’ideal d’autonomia és inabastable. El segon problema, però, és més important: si es pogués abastar, de cap de les maneres no es podria tenir un món. Ni un de feliç, ni un d’infeliç. El que quedaria no serien sinó simples fets. I en tercer lloc, l’ideal mateix és enganyós. No hi ha pensament sense sentiments. Kant ho va veure i per aquest motiu es va esforçar tant a presentar l’atenció com un sentiment tal que en absolut és un sentiment. No som dependents emocionalment de «la humanitat en nosaltres», ni tampoc a l’inrevés. Només els humans vius en concret són emocionalment dependents d’altres humans, encara que aquesta dependència, en efecte subjectiva, és la majoria de vegades caòtica i sovint també casual. No podem tenir, però, cap món d’una altra manera. Això ho va copsar molt bé Friedrich Nietzsche. Va ser la seva saviesa.

Conèixer «el» món i tenir un món són, per tant, coses ben diferents. Però no es pot elegir de manera definitiva entre una i altra opció, malgrat que es pugui preferir programàticament l’una o l’altra. En la vida diària i en el pensament diari es prefereix, normalment, «tenir un món» a conèixer el món. Coneixem tant o tan poc del món com això ens permet orientar-nos en l’entorn. Fins a quin punt succeeix això, en quina mesura i quina mena de coneixement del món basta per a això depèn de diferents factors com ara l’època, la situació social, el sexe o els interessos personals. L’època del món –tal com va dir Hegel en les seves lliçons sobre la tragèdia– és l’horitzó comú, així com també la possibilitat creadora de tots els sabers, creences, coneixements i facultats. L’actitud del «tenir món» i del coneixement del món també es poden diferenciar lleugerament l’una de l’altra en la llengua, en la conversa.

Segons la tradició filosòfica, Aristòtil va ser el primer que va preferir el coneixement del món a la dependència emocional. Segons Diògenes Laerci, havia dit el següent: «Estimo Plató, però estimo més la veritat», o més ben traduït, «Soc amic de Plató, però encara soc més amic de la veritat». Això vol dir, entre altres coses, que l’amor a la veritat representa una unió emocional tal que no és possible pensar-lo associat a cap dependència emocional. Qui estima la veritat també troba l’enamorada. La veritat no ens enganya, no mor davant nostre, no canvia, no és ni passatgera ni mortal. És idèntica a una absoluta garantia. Però què garanteix aquest amor a la veritat, aquesta veritat? La independència dels homes que estimen la veritat. L’amant de la veritat no té necessitat d’altres persones, i encara menys d’una dona. L’amant de la veritat evita completament el ser-per-als-altres – l’être pour l’autre de Jean-Paul Sartre–, i amb això també el patiment, la inseguretat, l’equivocació, la incapacitat, la transitorietat, i la joia del moment, de la satisfacció de conèixer-se en els altres. Aquesta és l’elecció que caracteritza la vida de l’home que Nietzsche irònicament va anomenar «el sacerdot asceta», malgrat els càntics de lloança que aquest dedica a l’entusiasme paradisíac i al plaer de les vivències de la veritat. No obstant això, caldria fer esment que en les religions judeocristianes, en les quals la veritat és idèntica a Déu –contràriament al model grec–, l’amor a la veritat –Déu– també pressuposa la dependència emocional –l’amor al proïsme.

¿Quan «parla el llenguatge» del món que tenim, en comptes de fer-ho del coneixement del món? En tots els casos en què el parlant diu «meu», o si més no ho pot dir, es tracta del món que tenim. Quan no podem dir «meu» sense que canviï de manera essencial el significat esperat de la frase, o sense que resulti una paradoxa, parlem de coneixement del món. Puc dir «els meus fills», «la meva ciutat», «la meva llengua materna», «els meus estimats», «el meu amic» i també «el meu Déu» sense canviar el significat habitual de les paraules «fill», «ciutat», «estimats», «amic», «llengua materna» o «Déu». Søren Kierkegaard ho va formular molt bé: aquestes i altres frases no expressen cap relació de propietat, o almenys no haurien de fer-ho. Quan dic «Déu meu» no vull dir que Déu em pertany, sinó més aviat que jo li pertanyo a ell. Jo afegiria que sempre que algú diu «meu» parla de dependències emocionals que, sovint, encara que no sempre, són recíproques.

En canvi, no podem dir «estimo la meva veritat» –almenys en la tradició metafísica–, perquè «la meva veritat» aquí no significa veritat. És a dir –per tornar a Aristòtil–, entre les frases «Plató és el meu amic» i «la veritat és la meva amiga» no hi ha una relació simètrica. Plató és el meu amic, els altres poden tenir altres amics; la veritat és la meva amiga, però els altres no poden tenir una veritat diferent. La frase expressa una paradoxa. Repeteixo, el meu amic no ha de ser necessàriament també el teu amic, però la meva veritat no és la meva veritat solament, també ha de ser la teva veritat i la seva veritat, perquè és «la» veritat. Puc dir «Déu meu», però no puc dir que l’existència de Déu és la meva veritat. Tots entenem l’expressió «segons la meva opinió», però no entenem què significa «segons la meva veritat». Aquest cas també es dona en la vida diària, en la llengua col·loquial, quan es tracta del coneixement del món. L’especialitat de la filosofia metafísica no és la impossibilitat de dir «la meva veritat» sense canviar el significat habitual de la paraula o sense construir una paradoxa, sinó que puguem confrontar de manera polèmica aquesta veritat amb les anomenades meres opinions «aparentment vertaderes»: «No és veritat el que per a tots vosaltres sembla ser vertader. Jo us ho mostraré: us demostraré la veritat vertadera vertaderament». La pregunta «què és vertader?», o bé queda substituïda per la metapregunta «què és la veritat?», o bé hi està subordinada.

Això pot ser descrit com la declaració d’independència del coneixement del món –que es va lliurar de la presó de «ser en el món». Aquesta independència no és una mera il·lusió. Almenys no ho va ser durant més de dos mil anys. La metafísica va crear el seu món propi, i en diferents èpoques del món s’hi podia entrar, encara que no fos completament independent del món que es tenia.