Agnes Heller: El món, el nostre món

Aquests pluralismes del món –simples, però importants– no desapareixen amb l’entrada del pluralisme cultural, sinó que sovint hi estan subordinats. Quan, en la cultura occidental, parlem de mons en plural ens referim a totes les formes de vida amb les seves xarxes pròpies de jocs lingüístics, que es diferencien essencialment d’altres formes de vida. Com ja hem dit, em refereixo a diferents formes de vida amb les seves diferents conviccions sobre la veritat i la falsedat, la bondat i la maldat, la justícia i la injustícia, i en especial sobre el sagrat i el profà. Aquesta comprensió del «meu món» i del «seu món» l’hem heretat i après dels nostres grans metarelats. En la cultura occidental aquests metarelats són la Bíblia, d’una banda, i la història i la filosofia grega i romana, de l’altra. «El meu món», «el seu món» inclouen diferents veritats fonamentals, creences, sabers, judicis, vides. El món dels altres no és només estrany, sinó també mancat de Déu, malvat, primitiu i bàrbar. El que avui dia anomenem «etnocentrisme» no és res més que la relació «normal» –amb o sense violència– entre formes de vida, és a dir, mons que competeixen.

Encara que ho considerem irracional, arcaic i vulguem superar la pròpia sospita envers altres formes de vida –tal com ocorre avui dia, o més aviat com hauria d’ocórrer–, no podem viure en molts mons diferents en els seus horitzons, en els seus metarelats. Els mons en plural són gairebé sempre mons que comparteixen un horitzó, a més de metarelats. En l’època moderna l’horitzó s’eixampla pel que fa a l’experiència del món, però sobretot pel que fa al coneixement del món i, com ja hem dit abans, la distància entre l’una i l’altre esdevé cada vegada més gran, segons la possibilitat. L’horitzó, però, no pot ser infinit. Per fer esment de la cosa més elemental, no podem tenir cap experiència del món i ben poc coneixement del món sobre el futur. En aquest sentit bàsic, vivim en la presó del nostre present molt més que els nostres avantpassats, que no eren conscients de la seva història.

Quan dic «el meu món» o «el nostre món», expresso una identitat. Per dir-ho amb Kierkegaard un altre cop, amb l’expressió «el meu món» no expresso una relació de propietat. El món no em pertany, sinó que soc jo qui pertany a aquest món, la qual cosa implica que no pertanyo a un altre món. D’aquesta identificació elemental resulta que tots tenim prejudicis. No podem considerar el nostre món amb els ulls d’aquells homes que pertanyen a altres mons, i a la inversa. Encara que la identificació sigui tan sols espontània i inconscient, encara que lluitem contra ella, és així. Els prejudicis merament espontanis són més aviat positius, però també poden ser negatius. Quan algú, per exemple, declara que lluita contra tot el món, es refereix al seu propi món i no al món dels altres. En aquest sentit cultural, pot viure en dos mons, però de segur que no pot viure en molts mons. Tanmateix, podem conèixer molts mons fins a un cert punt. Dic «fins a un cert punt» perquè un món cultural no és el mateix que un món regional. Coneixem un món, no pas de la mateixa manera que el món –o els mons– que tenim. I tot això també es pot aplicar a l’experiència del record.

Vivim en el present i el passat és el país dels morts. Els morts no tenen cap món, ni tampoc coneixen el món. La resurrecció d’alguns morts és un dels successos universals. No hi ha en absolut cap món sense la resurrecció dels morts del propi món. La resposta a la pregunta «d’on venim?» pertany a la qüestió «què som realment?». Qui arriba al món alça una casa nova i deixa la casa dels morts disposada d’una manera diferent, «però ningú no l’acaba de construir». Quan passa això aleshores desapareix un món; ningú no pot viure en aquest món, encara que tinguem coneixement d’aquest món. L’arqueologia és capaç de descobrir-ne les pedres. Els arqueòlegs, a partir d’aquestes pedres, poden arribar a interpretar molts fets. Però no són sinó fets del món; no són feliços ni infeliços.

L’ampliació del nostre horitzó de món té quatre dimensions. El passat –com diu Thomas Mann– és una font inesgotable i profunda. Podem construir en el nostre món moltes de les coses que descobrim en aquesta font i sempre hi trobem allò que necessitem, allò que en el nostre present anhelem. Hegel ja ho va formular quan va parlar del record i el va diferenciar de la memòria. El record fa present el passat, mentre que la memòria el registra.

L’època moderna es caracteritza també perquè ofereix una àmplia pàtria per als mons morts que han ressuscitat. Els homes moderns poden experimentar aquest món ressuscitat; poden entrar en una quasi relació de dependència emocional mútua amb els quasi contemporanis, una mena d’experiència hermenèutica. Tot i així, aquesta dependència emocional sempre manté aquest «quasi», perquè només té efecte a través de la mútua dependència emocional amb els nostres propis contemporanis. No vivim en el món de Parmènides o en el de Tàcit. És una il·lusió creure que entenem el seu món. Però tampoc no entenem el primer món que hem guanyat amb el naixement, o només fins a cert punt. Entenem, fins a cert punt, els mons desapareguts només a través d’allò que no ha desaparegut. I allò que no ha desaparegut viu en el present. No hi ha cap fusió d’horitzons de món, sinó tan sols l’ampliació d’un horitzó de món.

Quan Heidegger parla dels mons regionals es refereix al món de les matemàtiques. Totes les ciències tenen els seus propis jocs de llenguatge i, en aquest sentit, les seves pròpies formes de vida. Això no només val per a les ciències. Wittgenstein, per exemple, parla dels escacs, i nosaltres podem pensar en tots els jocs possibles en aquest sentit –teatre inclòs. La metafísica també és un món i, entès d’aquesta manera, una forma de vida regional.

Tots nosaltres tenim la possibilitat d’entrar en els mons regionals. Cal que ens fem nostres les regles del joc per sentir-nos a casa en un d’aquests mons. Tots els adults primer van ser nens, i els nens han jugat sempre i encara ho fan. En l’antiguitat, els adults jugaven més, encara que en el món modern de vegades també ho facin. Quan entrem en el món del joc, deixem en suspens el «primer» món. Però no el deixem mai enrere perquè la suspensió és només temporal. Una cosa molt semblant ocorre amb les ciències. Tenen els seus propis llenguatges, els seus propis mètodes, les seves tradicions i regles. En un cert sentit, es tracta aquí de la fusió entre tenir un món i conèixer-ne un. I és que hem de conèixer les regles del joc o el llenguatge científic per ser capaços de viure amb els seus mitjans. Per saber jugar a alguna cosa cal saber ben poc, però per poder moure’s fàcilment en un món científic, cal aprendre i saber molt. En els dos casos es tracta també de coneixement del món. Ara bé, aquí aprendre no significa només acumular coneixements, com, per exemple, és el cas quan llegim un llibre interessant sobre certes espècies de mones de l’Àfrica; significa també prendre-hi part i, a més, arribar a ser capaç de construir-se una casa en el món regional, o arreglar d’una altra manera una casa vella d’aquest món. Fins i tot en el joc més senzill –i no solament en els entorns de les ciències o de la metafísica—, amb les regles podem començar sempre alguna cosa nova, i de vegades també modificar-les. Només cal que pensem en la història del futbol.

Fins ara hem mostrat que, en el cas dels mons regionals, conèixer el món no significa merament fer una recollida d’informació, perquè en un cert sentit també vivim en els mitjans d’aquest món, seguim les seves regles, parlem la seva llengua, ens hi orientem. Quan passa això, aquests mons regionals esdevenen els nostres mons i no els dels altres. Amb tot, podem viure amb altra gent en el mateix món i tenir mons regionals completament diferents. No em moc gens pel món de les matemàtiques, però sí que em sento a casa en el món de la filosofia i també, d’alguna manera, en el llenguatge de l’anomenada música «seriosa». El meu amic parla el llenguatge de les matemàtiques com si fos la seva llengua materna, li agrada llegir llibres de filosofia, però el món de la música li resulta estrany. La divisió del treball va lligada a la divisió dels mons regionals, malgrat que això no afecti tots els mons regionals en el mateix grau.