Agnes Heller - El món, el nostre món

Deixeu-me insistir-hi: en la societat moderna, el que fa que un individu en concret ocupi un nivell determinat en l’escala social és la funció que realitza. Aquestes funcions es realitzen en les institucions. I la preparació per realitzar-les també es dona en les institucions. Entre les dues esferes principals d’objectivació emergeix una tercera esfera: l’esfera de les institucions –l’esfera en si i per a si mateixa. L’anomeno l’esfera d’objectivació en i per a si mateixa perquè les fusiona totes dues. En les institucions aprenem a identificar les condicions per practicar habilitats i fer recerca basada en els últims avenços de la ciència i la tecnologia. Ara bé, podem practicar-les anàlogament a un costum, sense haver de mobilitzar un pensament altament inventiu, gairebé de la mateixa manera que apliquem el coneixement o les regles de cada dia que estan incorporades en l’objectivació en si mateixa. Fins a cert punt, es tracta també de regles i normes quotidianes, requerides per la vida quotidiana d’un lampista, un mecànic de cotxes, un ginecòleg, un advocat, un arquitecte, etcètera. Però l’existència de funcions diferents pressuposa que hi ha d’haver un ensinistrament en coneixement i habilitats diferents, malgrat que en tots els casos es pressuposi una alfabetització mínima. Així doncs, la societat funcionalista és una societat poblada d’escoles jeràrquicament organitzades, on en cada cas l’ensinistrament de l’estudiant en un tipus de coneixement i habilitats és una preparació per a l’anomenada «vida». Un cop finalitza la preparació, qui ja té vint o trenta anys emergeix al mercat i ven les habilitats adquirides al millor postor. Mitjançant la realització de diferents funcions rebem una quantitat diferent de compensacions, és a dir, una quantitat diferent de diners, i podem aleshores traduir aquestes compensacions quantitatives en compensacions qualitatives en forma de menjar, roba, casa o articles de luxe.

Avui dia tots anem a diferents escoles, tots aprenem funcions i tots realitzem funcions. I tots també podem re-aprendre i canviar funcions. L’adult que no pot realitzar una funció o l’expertesa del qual no pot vendre’s és un inútil i, en conseqüència, no tindrà lloc en la jerarquia social i haurà de limitar-se a sobreviure de la caritat o passar-se la resta dels seus dies en un manicomi.

L’esfondrament del món tradicional va accelerar-se amb l’eslògan «tothom ha nascut igualment lliure», i més endavant la idea –que no la realitat– d’igualtat d’oportunitats va canviar radicalment la vida quotidiana. D’entre aquests canvis radicals he esmentat la institucionalització cada vegada més gran de la societat, la necessitat de re-aprendre els patrons de la vida diària, l’escolarització total de la societat i els anomenats homes no funcionals, que són col·locats en institucions per a marginats. També he fet referència al gran impacte de la pluralitat d’institucions imaginàries que interpreten el món i a la funció dominant de la ciència, i he fet notar la relativa independència dels sistemes o institucions econòmiques, polítiques i científiques.

Una de les conseqüències més evidents de totes aquestes transformacions és la transformació de la relació entre els homes i les dones o, més concretament, entre el rol femení i el rol masculí. En totes les societats premodernes l’home manava la dona. I això era així no perquè els homes fossin fastigosos, sinó perquè una societat jeràrquica necessitava estar completament jerarquitzada, i això incloïa també la jerarquia entre els sexes. Des del naixement, els homes i les dones estaven destinats a aprendre coses diferents. Però en una societat funcional tot això canvia. Si una dona pot realitzar una funció, ocuparà un lloc en la jerarquia social d’acord amb la funció que realitza i ja no dependrà més de l’estatus del pare o del marit. Això representa, de ben segur, una revolució. Una revolució que està lluny d’acomplir-se del tot, però nogensmenys una revolució que serà acomplerta en el futur, si més no en els països democràtics.

L’eslògan segons el qual tots els homes neixen lliures –que ben aviat va ser llegit en el sentit que cada ésser humà, incloses les dones, neixen lliures– té també altres, si bé no pas més àmplies, connotacions. Com menys manen els homes sobre les dones, més canvia la relació entre els homes i les dones. Les relacions sexuals canvien, les relacions familiars canvien, la família mateix canvia.

El paper dominant del coneixement científic va provocar l’acceleració del desenvolupament de la tecnologia. Actualment, la tecnologia influeix directament sobre la vida quotidiana i de vegades fins i tot la reconfigura. Penseu en les rentadores, els televisors, els cotxes, els trens ràpids, els avions. La percepció del temps i de l’espai, aspectes elementals de la vida quotidiana, ha canviat dràsticament. El concepte de casa i l’experiència domèstica han canviat. I, tot i així, les característiques sistèmiques estàtiques de la vida diària no poden variar, perquè la necessitat elemental d’encaixar l’a priori genètic i l’a priori social és, i continua sent, l’aspecte fonamental de la condició humana.

Sovint ens fem la pregunta de si estem millor o no que els nostres avantpassats. Els crítics culturals romàntics no dubtaran a sostenir que estem pitjor. Els humanistes i partidaris de la Il·lustració no dubtaran a respondre que estem millor. Tots dos grups tenen una part de raó. Mentre que els romàntics faran referència sobretot al que hem perdut, com ara la certesa, l’absolut, la fe, la relació immediata amb la naturalesa, la comunitat, els il·lustrats enumeraran els guanys, com ara una major esperança de vida, la possibilitat de viure en una democràcia liberal, la racionalitat, la ciència, la posició de les dones, etcètera. Per la meva part, no em decanto ni pels romàntics ni pels humanistes perquè crec que les pèrdues i els guanys són incommensurables, i si no podem mesurar o comparar-los no podem parlar ni d’un progrés universal ni d’una regressió universal. Només en ciència podem parlar amb tranquil·litat de progrés, perquè es tracta de coneixement acumulatiu. Tot i així, també voldria afegir el següent: no hi ha forma de tornar enrere a les condicions premodernes. Els individus poden retirar-se als marges i viure un estil de vida tradicional. Però ni els fonamentalistes poden pretendre ser res més que fills de la modernitat, més enllà del contingut de la seva ideologia.

No podem retornar al passat, però tampoc no podem saltar al futur. El que podem fer és acceptar que hem estat llançats a aquest món, i que el fet d’haver estat llançats aquí i ara comporta una obligació. Ja no som llançats a una esfera concreta amb l’assignació de practicar unes virtuts determinades i prescrites. L’assignació del «ser llançats» modern és més general. És l’obligació de fer el que puguem per tal de fer aquest temps i aquest lloc més habitables per a nosaltres i per als nostres fills.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.