Bienve Moya - Cada dia és festa

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

COL·LECCIÓ MUSEU VIDA RURAL, 4

Consell Assessor: Clara Arbués, Lluís Calvo,

Joan Frigolé, Josep Maria Sans Travé i Montserrat Soronellas

Director: Jordi Llavina

Primera edició digital: desembre 2014

© dels textos, Bienve Moya, 2014

© de les fotografies, els autors i propietaris, 2014

© Imatge de la coberta: Plens de la Patum de Berga (Foto: Janina Vilana.)

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

MUSEU VIDA RURAL

Carretera de Montblanc, 35 43440 L’Espluga de Francolí

www.museuvidarural.cat

ISBN: 978-84-7226-987-3

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial —incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer.

La festa no és un situació natural, no és un territori mental automàtic. La festa és una creació humana i, en tant que humana, arbitrària; un suport, des de l’antiguitat, de les relacions entre els homes que conviuen en societat, en qualsevol societat humana. És, també, una relació inevitable amb el medi: amb les feines, amb la política, amb la religió, amb els fenòmens naturals, amb l’oci, etc. Des d’aquesta òptica, la festa és una eina bàsica per a la socialització dels joves i és essencial per a la transmissió de la cultura i els vincles socials. «Per la seva excentricitat respecte de la vida, l’home necessita la festa. Viure la seva vida és la quotidianitat de l’home; distanciar-se de la seva vida, la festa.» [1]Això mateix pot aplicar-se al joc, a l’ animus iocandi humà, part essencial de la festa. Huizinga, a Homo ludens , a propòsit del joc entre els homes, ens informa que és una provatura, un tempteig, i que, per aquesta raó, entre d’altres, el joc usa la facècia, el “no anar de veres”; i que, per tant, allò que fem jugant, dins el terreny de la facècia, no ha de portar conseqüències severes, perquè, alliberant el joc de transcendència, en sortirem tots beneficiats: jugant, festejant, aprendrem per al futur, és a dir, ens socialitzarem.

Aquest llibre no té la voluntat de ser una guia, ni una relació de festes i poblacions on se celebren, perquè el lector pugui preparar la sortida de cada cap de setmana. Té la pretensió de mostrar, en una panoràmica prou àmplia, el ric paisatge actual de la festa popular catalana. Ara bé, com qualsevol projecció que pretén abastar grans paisatges, el propòsit pot tòrcer-se per l’inconvenient aquell de donar més rellevància al bosc que a cada un dels arbres, o encara espècies, que el componen. Procuraré, tant com pugui, evitar aquest desenfocament, procuraré que la voluntat de donar aquesta ullada en gran angular al bosc no destorbi la visió dels millors espècimens de la selva. Sóc conscient que la selecció haurà estat feta a criteri meu, és clar, i, per tant, com tota selecció, haurà estat subjectiva. Espero, malgrat tot, que em disculpeu amb la vostra benvolença i, tant com pugueu, corregiu amb el vostre coneixement particular les mancances i equivocacions que hi hagi pogut cometre. També espero, però, que al final, quan tanqueu el llibre després de la darrera pàgina, pugueu concloure que us ha servit per a allò que s’ha negat al principi (encara que no n’hagi estat el motiu): guiar-vos en el vostre lleure cultural. Si ha estat així, ja haurà pagat l’esforç d’haver-me posat a escriure.

[1]Odo Marquard, «Pequeña filosofía de la fiesta», p. 360.

La festa es concep com una mena de pacte de no-agressió en el pas dels dies. És una mena de temps de ningú que esdevé, precisament, temps de tothom. Té una litúrgia pròpia per diferenciar-se de la de cada dia: llevar-se, rentar-se, esmorzar, anar a la feina, dinar, etc. Aquest pacte té cura de dissimular i evitar els enfrontaments diaris que crea la lògica de la dinàmica social. La festa actual és hereva de les treves de pau, i del mercat, i des de temps immemorials era dirigida i mantinguda per homes de religió, un sector social que es presentava com a sagrat, és a dir, neutral. Avui, aquesta feina l’exerceix en part la representació política, els ajuntaments, i en part l’associacionisme de caràcter cultural.

La festa és una malaltia que s’encomana, neix d’un estat rememoratiu individual i es trasllada a l’estat col·lectiu. I aquest sentiment tan complex no és fútil, xaró, ranci ni caduc. Crec, com Marc Fumaroli, que la veritable modernitat, la modernitat progressista, consisteix a adoptar una posició crítica respecte a les estratègies de falsa racionalització, d’uniformització a la baixa i de banalització universal que caracteritzen la modernitat capitalista i tecnològica. I la festa, la festa popular, és, creu-me, amic lector, un formidable antídot contra els mals de la falsa modernitat que campa entre nosaltres en aquest començament de segle. La festa es pot entendre com un pacte de no-agressió, com un espai mental i físic sense conflictes que una comunitat, una societat local, un sector social o un grup amb interessos afins utilitza per retrobar-se, reconèixer-se, i que fa servir com a eina de socialització. Des de la festa popular, les noves generacions tenen l’oportunitat de conèixer les normes i formes pròpies (locals versus nacionals) en les quals s’han reconegut els seus antecessors; i, als nous membres arribats ja adults a la comunitat, els les mostra i els hi inicia per poder ser acceptats com a membres comuns de ple dret. Tot i així, no vol dir que en aquest espai sense conflictes no n’hi hagi: el conflicte és un element bàsic de tota dinàmica social, i, precisament en la festa, hi apareix en concurrència amb la competició i amb l’ostentació. Però, compte!: hi apareix en una forma ritualitzada, simbòlica, amb la seva litúrgia i, per tant, desposseït d’agressivitat, d’aquí que parlem d’un pacte de no-agressió. Tota festivitat necessita una litúrgia medul·lar. Sovint part d’aquesta litúrgia, la més íntima, la més arcana, no cal que la coneguin tots aquells que celebren la festa, molts ni tan sols solen assistir a la celebració d’aquest espai medul·lar. A aquesta litúrgia nuclear de la festa, però, no deixen d’assistir-hi (de viure-la) una destacada minoria de ciutadans, que en podríem dir mantenidors. Aquests mantenidors solen ser un sector que recorda i conserva els ressorts “tradicionals” de la commemoració: les hores adequades de la celebració, les formes, les condicions que s’han de complir els dies preliminars, etc. Sovint aquest nucli no coincideix necessàriament amb els organitzadors anuals. Els mantenidors senten la festa i la viuen quan arriba el moment, i fan de nunci, de portaveu autoritzat i dinamitzador de la festa a la ciutat. Aquest nucli, sens dubte elitista, sol ser, en canvi, força interclassista, i sol passar desapercebut per a la majoria de ciutadans. Gaudeix d’un cert anonimat (condició bàsica dels qui mouen la festa), passa inadvertit i, per tant, presenta un cert caràcter exclusiu. Ara bé, la festa que perd, o que ja no pot continuar produint, aquest nucli de mantenidors, entra indefugiblement en decadència.