Bienve Moya - Cada dia és festa

Els galls de Sant Esteve de Pau Riba

El matí de Sant Esteve

els galls no cantaran

i amb el fred i la vila deserta

la tristor serà molt gran.

Quan el gris desperti l’alba

i s’aixequi el sol brillant

sense els galls cantant-li l’arribada

la gent no es despertaran.

No volem, no no senyora

que els mateu tots per Nadal

i volem que cada matinada

ens despertin bo i cantant!

El matí de Sant Esteve els galls no cantaran i amb el fred i la vila deserta la tristor serà molt gran. Quan el gris desperti l’alba i s’aixequi el sol brillant sense els galls cantant-li l’arribada la gent no es despertaran. No volem, no no senyora que els mateu tots per Nadal i volem que cada matinada ens despertin bo i cantant!

Aquesta és la cançó que, segons em sembla a mi, reflecteix més bé quina mena de dia és avui, Sant Esteve. No cal ni un mot més.

Esteve és el primer màrtir. Per aquesta raó era patró dels joves, dels mossos. Tota la gresca que es feia antigament aquest dia, que era dedicat als joves, els quals durant vint-i-quatre hores tenien llicència per dedicar-se a fer facècies i bestieses, ha passat a altres festivitats. Memòria d’aquelles llicències deuen ser les que es permeten l’endemà passat de Sant Esteve, pels Innocents. O ho deu ser l’«endreça» que conten que fan els xicots de Sant Julià de Cerdanyola passada la Missa del Gall. Com expliquen ells mateixos en el web municipal de la vila: «Abans de l’endreça de les cases es fa un ressopó a la plaça, s’hi couen tastets, botifarres... i s’hi barreja allioli de codonys i el vi. Acabat el tiberi comença l’endreçada general. El jovent, i algun de no tan jove, es dediquen a voltar pel poble buscant què es pot “endreçar”. Tot pot arribar a ser endreçat, tot allò que s’arreplega es porta a la plaça i allí hi resta endreçat fins a l’endemà, dia de Nadal. Els objectes endreçats poden ser molt diversos i, entre altres, es recorden els següents: una taula i cadires de platja amb para-sol inclòs, una cassola plena de llet, cistelles, testos, carros, carretons i eines de tota mena, un arbre de Nadal guarnit i tot, cubells d’escombraries, pneumàtics, senyals de trànsit i bugada diversa com ara mitjons, llençols, tovalloles i, no fa gaires anys, unes calces de “gran tamany”.»

És un dia en què bromes i facècies tenen una certa llicència; dic «una certa» perquè la societat actual sembla que no estigui per bromes, i en molts cercles —massa—, qualsevol humorada, per innocent que sigui, pot ser titllada de sortida de to. L’humor, aquesta vàlvula d’escapament que ens pot alliberar de la pressió de la rutina i l’estrès, avui té mala premsa . La llufa: vegem què en diu el Diccionari català-valencià-balear (l’Alcover-Moll): «Tros de paper o de drap que els nois pengen a l’esquena o a les anques d’algú, per burla, el dia dels Innocents [...]. A Vic la llufa consisteix en un guant ple de cendra o de farina, que, clavat a l’extrem d’un bastó, es marca amb un cop a l’esquena dels transeünts.» Els costums antics feien que aquest dia fos el principi del Carnaval.

L’home dels nassos, ja ho sap el lector, surt cada any, tal dia com aquest, i se’l pot trobar pel carrer. Té tants nassos com dies l’any (atenció, cal explicar que només té «tants nassos com dies l’any», no «com dies té un any»). Sobre el cas, no en direm res més perquè aquest llibre pot caure en mans de la canalla. Sí, encara una altra qüestió: treure aquest personatge al carrer, en forma de capgròs o d’alguna altra figura, com han fet en alguna població, per molt divertit i “tradicional” que pugui semblar, és no haver entès un borrall de què va el joc de l’home dels nassos.

Les pobladores genuïnes d’aquesta nit eren les bruixes. Les bruixes i altres mil ànimes en pena que, castigades pel cristianisme als llimbs de l’imaginari popular, han ocupat aquesta nit amb els seus aquelarres o festes del boc de Biterna. S’ha dit que, durant els segles més actius de cacera de bruixes a Europa, del xvi al xviii, van ser sacrificades més de set milions de persones acusades d’aquest fantasiós crim —la immensa majoria, dones. Frank R. Donovan, a Historia de la brujería (traslladat per F. Torres Oliver, traductor també de Frankenstein , Drácula , Los mitos de Cthulhu , d’H. P. Lovecraft, etc.), assegura que, contràriament al que avui solem creure, no van ser els països catòlics de l’àrea mediterrània els més actius en la pràctica d’aquestes expansions, sinó que el gruix de la persecució i mise en scène es produí en els països del puritanisme protestant mitteleuropeu i anglosaxó. Per tant, una bona pel·lícula d’aquesta nit de bruixes silvestrina ens l’ofereix Macbeth de Shakespeare: el protagonista i Banquo, en tornar de la guerra, es troben tres bruixes, les quals, enmig de la tètrica nit i de camins que no duen enlloc, els faran conèixer els seus destins.

El llegendari català recull que, aquesta nit, entre el primer i l’últim instant inaprehensible de la mitjanit, pots topar les filles d’Herodies aterrint els caminants pels carrers. Aquestes belles joves restaren condemnades a vagar tota l’eternitat entre les tenebres de la nit. El seu hòrrid pecat fou haver estat còmplices, amb sa mare, d’haver fet tallar el cap a Joan el Baptista. Un altre espectre que us podeu trobar per les cantonades la nit de Sant Silvestre és el Mal Caçador, atiant els seus espaventables gossos, perseguint la inassolible llebre de la lluna. També és possible trobar-se, aquesta nit, davant per davant, amb el Dimoni escuat, bubota infernal digna de commiseració, que, com que s’encepegava pels volts de Betlem quan va néixer Jesús, no sabent reaccionar a temps, fou presa incauta dels pastors que «en veure’l s’hi tiren al damunt», i, com diu la crònica, només en deixaren el rastre «de sofre, foc i fum».

En una altra tessitura, a Alemanya i altres països de la Mitteleuropa i en països anglosaxons, en aquests dies ha esdevingut costum que la televisió passi un esquetx titulat Der 90. Geburtstag oder Dinner for One (En el noranta aniversari; sopar per a un) , en què una dama benestant i entrada en anys celebra puntualment, servida pel seu vell majordom, l’aniversari. El majordom, que serveix la taula amb una precisió exemplar, compleix, ritualment, amb els brindis de tots els vells convidats, que, per llei de vida, i any rere any, han anat desertant de la taula. Finalment, dama i majordom, en un estat d’ebrietat evident, abans que la dama es retiri, es desitgen mútuament que tot acabi com cada any; el majordom, però, a mitja veu, esmenta que «l’any anterior ja vaig haver de posar-hi tota la voluntat possible».

El Cap d’Any actual, tot i que ja era en el primitiu calendari julià, és una efemèride que la societat occidental no va assumir com a data festiva fins fa ben poc. L’Església preferia celebrar el recomençament dels seus cicles basant-se en les festivitats de la seva pròpia litúrgia. A la corona catalanoaragonesa, el 1350 Pere III el Cerimoniós disposà que l’any comencés el dia de Nadal. I aquest costum es perllongà fins que Felip II va fer comptar per anys «naturals», de gener a gener. D’altra banda, com que la societat antiga depenia de l’economia agrària, posseïa uns principis i finals propis relacionats amb les feines a les quals obligava la meteorologia estacional. La celebració de l’u de gener amb caràcter festiu quedava, doncs, com un pur convencionalisme racional que només feien servir els calendariers i confeccionadors de pronòstics anuals. Amb el pas del temps, l’efemèride ha pres personalitat a mesura que extenses capes de la societat anaven redimint-se de l’agricultura. La nit de Cap d’Any, nascuda òrfena de mites religiosos relacionats amb el cristianisme, va anar-se poblant d’iconografies més heterodoxes i alienes a la tradició institucional. Aquestes tradicions, que possiblement havien estat bandejades —maleïdes i tot— per la religió oficial, van anar poblant la festa urbana de Cap d’Any: bruixes, donzelles maleïdes, mals caçadors i un grotesc inventari de monstres i bubotes. A part dels puerils dotze grans de raïm i el petó, que és un costum força difícil de datar i d’argumentar, malgrat que actualment sigui comú i universal.