Gemma Pasqual i Escrivà - Viure perillosament

VIURE PERILLOSAMENT

Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses del nostre país. Visita llibrelocal.catper conèixer millor aquesta iniciativa.

Primera edició: octubre del 2019

© del text: Gemma Pasqual i Escrivà, 2019

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2019

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Correcció: Gemma Sardà i Gemma Garrigosa

Il·lustració de coberta: Irene Pérez

Maquetació: Eduard Vila

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-28-7

Amb el suport del Departament de Cultura

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

GEMMA PASQUAL I ESCRIVÀ

VIURE PERILLOSAMENT

UNA DONA DE SAL, DOTZE

ESCRIPTORES, UNA PINTORA I UNA SENYORA

ASSEGUDA A L’AUTOBÚS

Pròleg: La dona de sal

Bunga bunga

Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury

La carta estripada

Mercè Rodoreda i Andreu Nin

Esmaixellada

Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre

Farta

Rosa Parks i Recy Taylor

El col·leccionista

Anaïs Nin i Henry Miller

Mil francs suïssos

Aurora Bertrana, Monsieur Choffat i l’oncle Ramon

La figuereta

Caterina Albert i el senyor Emili Gandia

«Chocho viejo»

Emilia Pardo Bazán i Benito Pérez Galdós

Despentinada

Frida Kahlo i Lev Trotski

La dona pecadora

Isabel de Villena i Jaume Roig

Una pila de maons per fer un edifici

Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu i el professor de matemàtiques

Una espia russa

Carmen de Burgos i la seva filla

El cor pútrid del poeta

Mary Shelley i Percy B. Shelley

Res... una novel·la

Jane Austen i Cassandra

Sense ser aventurera, he viscut com s’ha de viure: o sigui, perillosament.

MERCÈ RODOREDA

Un esguard! I aglevats per un dolor mortal els seus ulls ja no poden, de sobte, mirar més.

MARIA MERCÈ MARÇAL

Sotges cega la ciutat damnada, et gires per curiositat, en parar l’orella i sentir que us empaiten. Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’ho hagi repensat.

Havia sortit el Sol sobre la Terra quan arribaves a Sóar. No hi havia cap núvol al cel. Aixecaves el braç esquerre per eixugar-te la suor del front, quan de sobte una espurna encegadora ha cobert tot el cel, seguida d’un terrabastall ensordidor. T’has sentit envoltada pel tro més fort que havies sentit mai. Era el so de l’univers en explosió. Déu havia fet ploure sobre Sodoma i Gomorra sofre i foc. Un glavi lluminós segant l’arrel més viva. Tot d’una se sentia un gran terratrèmol, acompanyat d’erupcions, llamps i flames, i destruïa les dues ciutats i tota la plana, amb tots els seus habitants i els animals i les plantes. En la fugida, tota cuca viva s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic. Déu és gelós i venjador, venjador i furibund, implacable amb els seus enemics. L’estrèpit del dia de Déu és esgarrifós: hi demana auxili fins i tot el guerrer. Ha estat un dia d’ira, d’angoixa, de calamitat i de misèria, un dia de tenebres i de foscor.

L’home just segueix l’emissari de Déu, gegantí i resplendent per la muntanya negra. I tu el segueixes a ell, camineu en silenci. Mires les sandàlies de Lot: en avançar dibuixen un solc en la sorra. Darrere seu s’estén un fong de pols, fum i foc acompanyat d’unes línies verticals que semblen escampar-se infinitament cap al cel. En deixar el farcell a terra et gires mentre et cordes la corretja de la sandàlia, per no haver de continuar mirant el clatell virtuós del teu marit Lot. Per la certesa sobtada que, si mors, ell ni tan sols s’aturarà. Per això et gires, per la desobediència dels submisos.

L’àngel escriu un sol camí, per la muntanya negra brilla un sol traç, la vall verdeja en va. Les teves dues filles han desaparegut darrere el cim del turó. Has notat el pes de la vellesa, de l’allunyament, de la vanitat d’una vida errant, de la somnolència. I et gires per una sensació de solitud, per la vergonya de fugir d’amagat, pel desig de cridar, de tornar.

No és massa tard, encara pots mirar. Mirar les torres roges de Sodoma on vas néixer, la plaça on cantaves, el pati on filaves. Els finestrals deserts de la casa alterosa on van néixer els fills, fruit d’un vincle feliç. Et gires per recança d’una gibrella de plata, per la casa devastada, pel dolor de la teva vida, per la solitud en parella, pels llavis falsos que et traïen, per la fredor mortal als ulls, perquè el món és aspre i brutal.

Mires enrere, cap veu no coneix el teu nom. Et gires de la ràbia i Déu no et salva. Veus un gran centelleig blau i una gegantina bola de foc, cinc vegades més gran i deu vegades més brillant que el Sol. Cap allà avança una poderosa flama, gairebé de color blanc, i sents un gran estrèpit. La Terra tremola. És com si el Sol hagués explotat. Hi veus morts, molts morts, desfilant com un exèrcit de fantasmes cremats, amb les cares desfetes i les orelles foses. No semblen humans, la pell els cau a bocins, com parracs. I sents un dolor punxant que s’estén per tot el teu cos, com si t’aboquessin una galleda d’aigua bullent sobre la pell. I corres, t’arrossegues, giravoltes, fins que una foscor es desploma del cel, i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes. Per la manca d’alè, et cabdelles moltes vegades. Si algú t’hagués vist, hauria pensat que ballaves. I de cop et llancen a les tenebres, el teu cos allà resta, ebri de pluja d’aigua negra i sol. Un esguard! I, aglevats per un dolor mortal, els teus ulls ja no poden, de sobte, mirar més; quedes blanca d’angoixa, extenuada i sense memòria. El teu cos ha esdevingut de cop sal transparent i les cames lleugeres s’arrelen a terra. Has donat la vida només per un esguard. I has cridat el teu nom: Edit, i ningú mai no t’ha sentit.

No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment.

VIRGINIA WOOLF

Virginia va decidir que ella mateixa es tallaria els cabells.

Quina festa! Quina aventura! Va obrir de bat a bat el balcó del número 14 del carrer Fitzroy de Bloomsbury i va sortir a l’aire lliure. A Londres feia un dia de febrer ennuvolat i una mica humit. Quina calma més silenciosa. Com el petó d’una onada, fresc i penetrant, als seus vint-i-vuit anys, solemne, plantada a les portes del balcó, una estranya sensació s’apoderava d’ella, alguna cosa terrible però molt divertida estava a punt de passar. Va pensar en les paraules que havia de dir quan no sabés què dir. Dels seus llavis va sortir: «Bunga bunga».

Es va encendre una cigarreta i la seva vista es va fixar en l’habitació a través del fum del tabac. Li agradava la tauleta de vímet, el cofre on guardava cartes lligades amb cintes i tiges d’espígol, l’estufa, els tres crisantems en l’arrodonit gerro de vidre sobre la lleixa de la xemeneia, el llenç que havia pintat la seva germana Vanessa, en el qual podia admirar un vaixell enmig de l’onatge, navegant, imponent, cap a un far.