Gemma Pasqual i Escrivà - Viure perillosament

Anava tan absorta en els meus pensaments, en aquest viatge al passat, que ni m’he adonat que l’autobús ja feia la tercera parada davant The Empire Theater, on han pujat diversos passatgers blancs. L’autobús anava per l’avinguda Cleveland quan el conductor s’ha adonat que un home blanc amb vestit jaqueta i barret marrons anava dret agafat a la barra mentre llegia el diari. Tot i que hi havia llocs buits a l’autobús, ens ha demanat als quatre passatgers negres que ens traslladéssim al darrere, on no hi cabia ni una agulla, i que deixéssim tres seients buits al centre. Atès que les normes de la companyia estipulen que cap passatger negre no pot quedar-se al costat d’un blanc, els altres s’han aixecat, però jo m’he mantingut immòbil. El conductor ha arquejat les celles, sorprès.

—Belluga’t! —m’ha ordenat bruscament.

He aixecat la mirada i he parpellejat durant uns segons, incrèdula. El conductor era James Blake. Com m’ha pogut passar? Des d’aquell dia que plovia a bots i barrals i vaig pujar a l’autobús per la porta principal, i Blake em va obligar a sortir i tornar a entrar per la porta del darrere, i vaig baixar de l’autobús i quan em dirigia cap a la part posterior, va engegar i em va deixar amb un pam de nas, sota la pluja. Mai més no he tornat a pujar en un autobús que conduís ell, o espero el següent o vaig a peu. I avui m’he despistat. He tancat els ulls per tranquil·litzar el meu cor i en obrir-los no hi havia dubte: era ell, la pell de carabassa i aquella piga tan característica al costat de la boca.

M’ha sorprès el nus que se m’ha fet a la gola. He après a controlar aquest sentiment d’humiliació. He abaixat la mirada i he agafat amb força la meva bossa negra, com si fos l’única cosa que em quedés en aquest món. Automàticament he sacsejat el cap, negant-me a aixecar-me, mentre retorcia els dits dels peus dins les sabates. El cor se m’ha aturat, durant un instant m’he convertit en un cos buit, amb les venes glaçades.

A Blake la respiració se li ha accelerat, se li ha encès la cara i ha aixecat les orelles. Tots estaven a l’expectativa, incapaços de fer res, observaven amb els braços penjant als costats; era penós, ningú no deia una sola paraula.

El conductor m’ha clavat una mirada furibunda. M’he empassat la saliva. Ell ha fet un esbufec, ha detingut l’autobús, ha aturat el motor i el meu seient ha parat de tremolar, ha deixat anar el volant i s’ha aixecat. Ara el tenia a sobre. No m’he mogut i he continuat sense dir res, amb el cap cot. Se m’ha assecat la boca i em tremolaven els dits. He sentit la calor de les mirades dirigides a mi, com si tingués un focus il·luminant-me el cap.

—Faré que t’arrestin —m’ha dit Blake.

L’he mirat als ulls sense parpellejar, cansada, respirant fondo.

—Faci-ho —he respost.

Ni tan sols tinc la certesa que avui sobreviuré. Simplement estic cansada del maltractament. El jove blanc que estava dret no ha demanat el seient. Ha estat el conductor el que ha decidit crear un problema. La llibertat és important per a mi. Com més cedim i obeïm, pitjor ens tracten. Estic fatigada i cansada. Farta de cedir.

Déu, sempre m’has donat la força per dir el que està bé. Tinc la teva força i la dels meus avantpassats amb mi, aquells que un dia van ser esclaus. Fes-me un senyal.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.