Gemma Pasqual i Escrivà - Viure perillosament

Recorda les paraules exactes de Sartre: «Signem un contracte de dos anys. Jo ho podria arreglar per quedar-me a París durant aquests dos anys i els passaríem en la més estreta intimitat».

La mirada al fons dels ulls de Simone: semblava que consultés, més enllà de la seva cara, una bola de vidre. Un cop de gong va ressonar al pit d’ella, la sang a les galtes, va emprar totes les seves forces per reprimir la tremolor dels llavis.

Passat aquest temps, restarien separats durant dos o tres anys i després es trobarien en algun lloc del món, a Atenes, per exemple, per reprendre una altra vegada un període llarg de vida en comú. Res no seria més fort que aquesta aliança, però no havia de degenerar ni en obligació ni en costum.

«Com si fos tan fàcil!», exclama mentre observa com el monstre de pus supura cada vegada més. Ella no es rendeix i prem cada vegada més fort.

En realitat, el que a ella l’espanta no és el pacte de dos anys, és la separació posterior. Però confia en Sartre, en la solidesa de les seves paraules. Amb ell, un projecte no és una xerrameca incerta, sinó un moment de realitat. Si un dia li diu: «Cita d’aquí a vint-i-dos mesos a les disset hores a l’Acròpolis», està segura que el trobarà a la part alta de l’Acròpolis, a les disset hores exactament, vint-i-dos mesos més tard. Sap que cap dissort no li vindrà d’ell, llevat que mori abans que ella.

Aparta el pensament de la mort, tanca els ulls, en el silenci sent el tic-tac d’un rellotge de pèndol. En obrir els ulls es torna a concentrar en el gra fastigós.

És un pacte: no solament cap dels dos no mentirà a l’altre, sinó que no s’amagaran res. Simone està habituada al silenci i aquesta regla l’ha molestada. D’altra banda, Sartre li resulta tan transparent com ella mateixa.

«La fraternitat que solda les nostres vides fa superflus i irrisoris tots els llaços que hàgim pogut forjar. Per què viure sota un mateix sostre quan el món és la nostra propietat comuna? I per què témer posar entre nosaltres distàncies que no podrien separar-nos mai?». Torça el gest en veure com el volcà blanquinós esclata. «El que ens lliga és el que ens deslliga i per aquesta llibertat ens trobem lligats en el més profund de nosaltres mateixos...».

Prem els llavis per no fer-se més preguntes. No pot continuar parlant sola, encara que ho faci mirant-se al mirall. Posa música, la sonata K448 de Mozart la calmarà. Encén una cigarreta. Entre les volutes de fum endevina la seva silueta a través del mirall; a mesura que el fum s’esvaeix, aquest gra prominent la desafia cada vegada més. Amb la mà lliure de la cigarreta pot fer poca cosa. Deixa que la cigarreta es consumeixi al cendrer i es concentra a fer desaparèixer el monstre.

«No pot ser...». Sembla que un nucli de pus s’ha solidificat a dins del gra. Estreny més fort i durant una fracció de segon viu una mena de malson surrealista: la dent que va perdre en l’accident de bicicleta s’ha quedat incrustada allà durant setmanes: al seu rostre! Pressiona el gra amb tota la força. La cara li crema, el dolor és insuportable, les llàgrimes li rodolen per les galtes. Finalment extreu la dent coberta de pus i sang. Simone somriu triomfal, el gra ha desaparegut, hi ha deixat una ferida exagerada, i ha recuperat la dent de l’accident, que mai no tornarà al seu lloc, però és seva.

De cop sent la porta. La clau gira al pany. És Sartre. Corre a rebre’l. Quan la pren entre els seus braços, s’apega a ell i li murmura a cau d’orella:

—Accepto. —I li fa un petó mentre estreny amb la mà esquerra la dent com si estigués protegint-se el cor.

L’única cansada era jo, cansada de cedir.

ROSA PARKS

Benvolgut Déu:

Tinc quaranta-dos anys. Crec que sempre he estat una bona persona, una dona pràctica amb tan bon judici com sentiment, més cauta que somiadora. Se m’acut que, potser, podries fer-me algun senyal que m’aclareixi el que m’està passant. Alguna cosa que em pogués fer entendre per què estic tancada en una cel·la. Com ha pogut passar? Avui ha estat un dia de cada dia com tots els de la meva existència. El primer dia del mes de desembre del 1955.

En sortir de la feina una mica més tard de les cinc de la tarda, feia fred. El sol, que ja s’havia amagat, havia estat incapaç d’elevar el mercuri dels termòmetres a l’aire lliure més enllà d’uns pocs graus sobre zero. He fet unes compres nadalenques i a les sis he agafat l’autobús número 2857 a la cantonada dels carrers de Montgomery i Moulton. Com cada dia.

Els autobusos municipals de Montgomery tenen trenta-sis seients. Segons les lleis d’Alabama, les quatre primeres files de seients estan reservades per als blancs i la part posterior per als negres. La zona intermèdia també pot ser ocupada per nosaltres... sempre que cap blanc no la necessiti. M’he assegut en un dels seients del mig. A la part del darrere ja no quedaven seients buits. A la meva esquerra hi havia dues dones negres. A la meva dreta, al seient de la finestra, un home negre. De fet, som majoria els negres entre els que agafem l’autobús.

Em feien mal els peus, els tenia inflats. Com cada dia. No era un dijous diferent. He vist la meva cara reflectida en el vidre de la finestra de l’autobús i m’he vist gran, i de cop, com un miratge, he vist la cara de Recy Taylor. M’he ajustat les ulleres al nas i he tancat els ulls. En obrir-los, Recy havia desaparegut. Els fantasmes del passat m’havien vingut a visitar. I això no passava cada dia. Potser aquest era el teu senyal?

Què deu fer ara Recy? Sobreviure com totes. Per què, ara que els llums il·luminen els carrers anunciant el Nadal, que són temps feliços, l’ombra d’aquest record venia a turmentar-me? Ja fa onze anys, com passa el temps... Recordo com si fos ahir el dia que vaig venir a visitar Recy. La notícia de la seva violació havia corregut com la pólvora entre la comunitat negra. L’Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color em va demanar que em traslladés fins a Abbeville per donar tot el suport a Recy i no m’ho vaig pensar dues vegades.

Caminava decidida cap a casa de Recy. Encara que queia un sol de justícia, els nens jugaven a pilota, donaven puntades a una llauna i saltaven a la corda. De cop les sirenes d’un cotxe de policia em van espantar. Em vaig aturar. El cotxe del xèrif es va aturar; amb una mà al volant, va abaixar la finestra de l’acompanyant amb l’altra.

—Rosa Parks?

Em vaig girar parpellejant confosa, pensava que no l’havia sentit bé. Una esgarrifança em va recórrer l’esquena. Com sabia aquell home qui era jo? Vaig aspirar profundament i vaig redreçar l’esquena, mentre assentia amb el cap.

—Ja pots tornar per on has vingut si no vols que et detingui —em va dir en to d’amenaça.

Sentia calor a la cara i em tremolava la boca. Vaig prémer els llavis perquè no em sortís cap paraula dels pensaments. No havia fet res mal fet, no em podia detenir. Em vaig redreçar el vestit i em vaig apujar la nansa de la bossa de mà pel braç fins a recolzar-la a l’espatlla, vaig agafar aire i vaig avançar decidida per la vorera del carrer buit. Només un gos sarnós i raquític se’m va creuar en el camí, era com si en sentir les sirenes del cotxe del xèrif tothom hagués desaparegut.

Em va seguir fins a ca Recy, va aparcar allà mateix i va fer sonar una altra vegada les sirenes, em volia intimidar. Va baixar del cotxe, es va allisar els cabells i va mirar en totes direccions. Tot d’una el vaig sentir a sobre meu; sentia la seva respiració agitada, feia olor de tabac, suava i tenia una mirada febril, amenaçadora.

—Aquest és un poble tranquil i no són benvingudes les negres conflictives com tu, que només porten problemes. Deixa en pau Recy Taylor o ho lamentaràs —em va dir a cau d’orella.