Gemma Pasqual i Escrivà - Viure perillosament

Joan a penes l’escoltava, estava dret vora la porta intentant comprendre què li volia dir la dona, i de cop ho va veure clar.

—Qui és ell? —La veu se li va enfosquir.

—Andreu Nin.

—Nin? Estàs boja! T’ho inventes per fer-me mal.

Ella restava en silenci, va allargar la mà i de la tauleta de nit va treure una carta, l’única carta d’amor que Nin li havia escrit. Aquella era la prova definitiva, el seu matrimoni s’havia acabat.

Joan va agafar la carta, la va llegir i la va deixar caure a terra. Un esgarrifament el va sacsejar, es va agenollar i amb el cap baix i les mans obertes damunt dels genolls es va quedar quiet sense apartar els ulls de la carta. Va restar uns moments callat, va recollir la carta, es va aixecar, la va estripar i en va deixar caure els bocins.

—Separar-se, quan es tenen fills, no està bé —li deia mentre marxava de l’habitació.

Mercè es va ajupir per recollir els bocins de la carta estripada. Hi veia trossos de paraules, trossos de frases. Els anava agafant i recomponia la carta com un puzle. Es va aixecar trasbalsada amb els bocins a la mà.

Pensava en Nin, en el seu cos inert soterrat anònimament en alguna cuneta. Va tancar els ulls i el va veure, amb una abundant cabellera ondulada, la mirada alegre darrere les ulleres, la veu ben timbrada que revelava fermesa. La camisa blanca descordada al coll, el perfil acusat, la seva cordialitat.

Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. I la mirada de Nin impressionava. Mai més no el tornaria a veure. Com enyoraria els petons fets amb tota l’ànima i com trobaria a faltar una veu que en les hores fosques li digués: «Estimada». Les llàgrimes li queien galtes avall. Havia de ser valenta.

Una veu petita va dir: «Mare». I en aquell mateix moment va decidir marxar amb el seu fillet Jordi i una carta estripada.

Aquell era el seu secret, sabia que Joan mai no el revelaria. Al cap i a la fi un secret són unes quantes paraules dites en veu baixa perquè no les sentin ni els ocells. I, ara després de tants anys, el seu secret l’havia vingut a visitar.

Qui no és feliç és perquè no vol i ella ja estava cansada de fer de dama de les camèlies tants anys. Si no recordés, que feliç que seria! Poder esborrar el passat, que tothora ens persegueix, com qui esborra lleugerament el guix d’una pissarra. Va guardar el passat en un racó de la memòria, va seure a l’escriptori i es va cabussar en una nova novel·la.

Li calia un títol, sense acabar de saber ben bé què passaria a la novel·la: La casa abandonada , Història d’una família , Temps passat, tres generacions . Tots eren inexpressius.

Potser la idea de la família la deixaria per a una altra ocasió, volia escriure una novel·la kafkiana, molt kafkiana, absurda, és clar, amb molts coloms; volia que els coloms ofeguessin la protagonista del començament fins a la fi, una protagonista que ben igual que ella se sentiria perduda enmig del món. I va començar a teclejar la màquina d’escriure febrosament, com si fos el darrer dia de la seva vida. De cop es va aturar, la preocupava el seu jardí. Ja hi florien els prunus, rosa pàl·lid, i el petit arbre de Júpiter, rosa coral. S’aixecava la tramuntana i els castigaria. Va anar a veure què passava amb el vent i les flors.

Que res no ens limiti. Que res no ens defineixi. Que res no ens subjecti. Que la llibertat sigui la nostra pròpia substància.

SIMONE DE BEAUVOIR

«El rellotge s’ha aturat? No. Però les busques no fan la sensació que girin. Val més no mirar-les. Pensar en una altra cosa, en qualsevol cosa: en aquest dia tranquil, quotidià tot i l’agitació de l’espera. Sartre no ha vingut a dormir. Potser no s’esperava la meva reacció, però jo tampoc no esperava aquesta proposta.»

Simone obre la finestra. París fa olor de tempesta asfaltada. Es planta davant del mirall amb aire desemparat. Les morenes d’ulls clars no són, segons li havien dit des de petita, una espècie comuna, i ella ha après a considerar precioses les coses singulars. S’agrada i li agrada agradar, però ara es troba espantosa, esmaixellada: li falta una dent. A més, un enorme gra vermell ple de pus li sobresurt de la barbeta. Somriu sense ganes de somriure; per les ironies de la vida, es troba lletja, i malgrat tot, pensa, ell li ha fet aquesta proposició: un pacte per dos anys.

Es recull els cabells amb les mans, obre la boca i observa atentament el buit que ha deixat la dent. Tanca els llavis; així és molt millor. Però encara queda aquell gra colossal, impossible de dissimular. S’acosta més al mirall, i amb un dit de cada mà, prem amb força el furóncol enemic. Comença a supurar, li fa mal, però Simone insisteix amb la pessigada. El gra es torna per instants encara més gros i vermell. S’atura i torna a obrir la boca, i el buit de la dent li fa venir a la memòria aquell matí assolellat quan encara les conservava totes.

Ella i Sartre estaven d’excursió, es dirigien en bicicleta cap a Grenoble, a casa de Colette Audry. Pel camí es van aturar a esmorzar, van seure a l’ombra d’un penyal per admirar el paisatge, van beure vi blanc: no gaire, però aquell sol a plom era suficient perquè l’alcohol li pugés lleument al cap. L’agonia estrident de les cigales li perforava les orelles. Reprengueren el viatge amb les idees estovades. En baixar un pendent, Sartre anava uns vint metres davant seu. De sobte va trobar dos ciclistes que ocupaven com ella el centre del camí; va intentar fer-se a un costat, però tot d’una es va trobar de morros amb ells; els frens no li responien, impossible aturar-se; observava el precipici quan un pensament llampec li va venir a la ment: és això la mort?

«I vaig morir...», es diu de cara al mirall, pessigant una altra vegada i encara més fort aquest maleït gra que se li resisteix.

En obrir els ulls, estava dreta. Sartre la sostenia per un braç, tot era confús. Es van acostar a una casa on la van socórrer, li van donar un got d’aiguardent i li rentaren la cara plena de sang, mentre Sartre s’enfilava a la bicicleta per anar a buscar un metge que es va negar a venir. En tornar Sartre, ella ja havia recobrat una mica la lucidesa; recordava que estaven de viatge, que anaven a visitar Colette Audry. Per uns instants va pensar de continuar el camí amb bicicleta, fins a casa de la seva amiga, no hi havia més de quinze quilòmetres en baixada, però li va semblar que totes les cèl·lules del seu cos s’entrexocaven; impossible tornar a pedalar.

Agafaren un trenet cremallera. La gent al voltant la mirava fixament amb aire espantat. Quan va trucar a la porta de Colette Audry, va llançar un crit sense reconèixer-la. Havia perdut una dent, l’ull esquerre el tenia cluc, el rostre inflat, la pell esgarrapada. Estava feta un nyap.

Han transcorregut algunes setmanes des de l’accident. A poc a poc el seu rostre s’ha desinflat, les rascades s’han cicatritzat i li ha crescut aquest gra descomunal a la barbeta. De vegades somia que li cauen totes les dents i de cop la decrepitud li ve a sobre, però en despertar-se tot continua al seu lloc. Aquesta vegada és diferent, el buit de la dent hi és. Un altre pessic amb ràbia.

—Ho ha d’entendre, no estic en el meu millor moment per rebre aquesta mena de proposicions —conversa amb Simone, que l’observa des de l’altra banda del mirall—. Necessito una mica més de temps.

Ell l’havia deixada sola tota la nit. Va tancar molt suaument la porta del dormitori i la de l’apartament i se’n va anar. Simone va sentir com el cor se li afluixava.

Les hores poden arrossegar-se lentament, Simone prou que ho sap; compta els minuts per tornar-lo a veure. Sobre l’escriptori, els fitxers, el paper blanc la conviden a treballar, però les paraules que li ballen al cap li impedeixen concentrar-se.