Gemma Pasqual i Escrivà - Viure perillosament

Volia replicar-li que els problemes no els portava jo, que ja existien, però vaig serrar els llavis i vaig notar que la saliva em feia gust de ferro, m’havia mossegat literalment la llengua.

Sense mirar-me, va fer mitja volta, va tornar a pujar al cotxe i va tancar la porta. Va recolzar el braç a la finestreta, deixant el colze per fora, i es va quedar allà, observant-me.

A l’ombra de la casa, un parell de gossos badallaven sense demostrar gaire interès per la meva presència ni tampoc per la del xèrif. Vaig quedar palplantada davant la porta de Recy. Sentia la mirada del xèrif clavada al clatell. En no trobar cap timbre vaig tustar a la porta; llavors vaig veure llum a sota, a la dreta del porxo, vaig baixar un tram d’escales il·luminat per una finestra. Més enllà de la finestra hi havia una porta. Vaig mirar per la finestra i vaig veure una noia amb la pell morena i brillant, com el color dels mobles bons, i els cabells arrissats despentinats, vestida amb una bata rosa d’estar per casa, asseguda a la taula i davant seu un munt de patates per pelar. Vaig donar un copets al vidre, la noia va alçar la vista i es va posar dreta. Amb lentitud avançava cap a la porta.

—Què vol? —va preguntar. Havia obert la porta just perquè se li veiés mitja cara, tenia l’ull més trist que havia vist mai, cansat, amb el blanc groguenc, una aurèola lila l’envoltava.

—Recy Taylor?

Ella va fer que sí amb la mitja cara.

—Soc Rosa Parks.

Va abaixar la vista i es va quedar mirant a terra. Va obrir la porta a poc a poc, es va posar la mà al maluc, va aixecar la vista, em va mirar de dalt a baix —crec que li vaig semblar poca cosa— i em va deixar passar. Un cop a dins va tancar la porta amb clau. Feia olor de cafè cremat. Hi havia plats bruts a la pica, el paper de les parets que un dia va ser verd oliva estava groguenc com els seus ulls. No hi havia fotos ni calendaris penjats a les parets. Semblava com si la tristesa de Recy impregnés mobles i olles.

La noia va tornar a seure a taula, va contemplar les patates amb el nas arrufat, com si amaguessin un gran misteri, i es va posar a pelar. Vaig observar el seu canell prim i com de fràgils semblaven els seus braços. Tenia les mans petites i les ungles rosegades fins a la carn viva. Vaig veure un altre ganivet damunt la taula i la vaig imitar. No sé quant de temps vam estar les dues sense dir res, pelant patates. El setembre del 1944 va ser un mes molt calorós. Només el silenci aportava sensació de frescor. Finalment, la noia va parlar:

—Vaig veure el cotxe que s’aturava darrere meu. Eren homes blancs. Bé, no van dir res del que em farien. Em van ficar al cotxe i em van embenar els ulls. Els vaig pregar que em deixessin en pau, que no em disparessin, que havia d’anar a casa meva a veure la meva criatura. No em van deixar anar. No puc callar la veritat, he d’explicar el que em van fer. —Sanglotava seriosa. Els seus ulls brillants irradiaven dolor com si fossin de vidre esquerdat. —Que m’escoltes? T’estic donant una informació important. Hauries d’anotar tot això. —Va picar lentament la taula amb el dit índex per subratllar certes paraules.

Em va costar uns segons ser conscient del que m’estava explicant. De seguida vaig deixar de pelar patates, vaig treure de la bossa de mà una petita llibreta blava i vaig escriure fil per randa tot el que em deia. Parlava amb els ulls tancats, el seu cap oscil·lava d’un costat a l’altre. La tarda era sufocant.

L’havien retinguda unes quatre o cinc hores al bosc. Set homes, de nit. Li van dir que volien que es comportés de la mateixa manera com ho faria amb el seu marit. No va ser només que van tenir sexe amb ella. Després la van mutilar, van jugar amb el seu cos.

Uns cops a la porta ens van sobresaltar. Vaig restar glaçada, sense atrevir-me a moure un pèl. Els ulls de Recy es van obrir com unes taronges i em va observar amb una mirada angoixada. Jo li vaig tornar la mateixa mirada.

—S’ha acabat l’entrevista! —cridava el xèrif des de l’altre costat.

Intentava obrir la porta sacsejant el pom. Vaig sentir que el cor em copejava les costelles. Recy es va mossegar les ungles i mirant la porta de reüll es va col·locar bé les solapes de la bata rosa d’estar per casa amb els polzes, va acostar més la cadira a la taula, em va mirar —vaig poder veure una ombrívola i profunda tristesa dins seu —, va agafar una patata i mentre la pelava va continuar el seu relat. Jo escrivia precipitadament a la petita llibreta blava.

El xèrif, en no obtenir resposta, va tornar a la finestra i copejava el vidre amb la mà dreta oberta. Recy va parar de pelar patates i es va acostar a la finestra, trepant el xèrif amb una mirada d’enuig.

—Obre la porta, Recy Taylor! —li va ordenar el xèrif.

Es va moure nerviosa, es va arrencar un altre trosset d’ungla amb les dents, va fer un senyal de cap a la porta i va desaparèixer de la finestra, però no abans que una mena de pànic espurnés i s’apagués en els seus ulls.

El xèrif va entrar de males maneres, va venir cap a mi; em sacsejava amb violència, m’agafava pel braç, me’l va estrènyer amb tanta força que em cremava entre els seus dits. M’arrossegava cap a fora mentre em cridava:

—Surt de la ciutat si no vols que et detingui!

Em vaig empassar la saliva fent un veritable esforç per no plorar, me les vaig arreglar per escapolir-me i sortir corrent escales amunt, espantada i nerviosa. Però no vaig llançar la tovallola; el Comitè es va assegurar que el cas rebés atenció nacional i per l’octubre era notícia titular. Hi va haver una investigació indagatòria d’un gran jurat. No hi va haver justícia per a ella. Si bé va identificar els violadors, no van ser acusats. Ningú no se’n va sorprendre.

Tot i que l’havien advertida repetidament que la matarien si parlava, Recy Taylor va denunciar els seus violadors. Va ser molt valenta d’alçar la veu. Molt poques dones ho fan, tenen por per les seves vides. Amenacen també la família i els amics. No és fàcil mantenir-se racional i sana mentalment en un entorn així. El que ella va fer era extraordinari. Sempre tinc Recy Taylor en les meves pregàries.

No, les dones negres no som trossos de carn al servei dels homes blancs. Jo vaig tenir més sort que ella quan el senyor Charly va intentar abusar de mi fa més de vint anys. Era el meu veí, li cuidava els fills i casa seva. Estàvem sols, em va oferir una copa que jo, naturalment, vaig rebutjar. Estava molt amable, massa amable, i em vaig posar en guàrdia. Es va asseure al meu costat, em va posar aquelles mans fastigoses a la cintura. Em feia por, més aviat pànic, i vaig fer un salt que el va sorprendre. Em va dir que no tingués por, que jo li agradava i que no volia que estigués sola, que fos dolça amb ell. Em va suggerir que tenia diners per pagar-me per les atencions que li donés.

Em va tractar com una puta, vaja. Vaig saber que, passés el que passés, no em lliuraria a la bestialitat d’aquell home blanc. Estava preparada i disposada a morir. Però no li donaria cap mena de consentiment, mai.

—Si vol matar-me i violar un cadàver, faci-ho, però haurà de matar-me primer —li vaig dir mentre m’escapolia.

No em puc creure que després de tant de temps encara senti l’escalfor de les llàgrimes als ulls en recordar-ho. Aquest primer dia de desembre del 1955, al bus, després de veure desaparèixer el miratge de Recy Taylor, he recordat la sensació de sentir-se un drap brut, un tros de carn.