Maria Aurèlia Capmany Farnés - Pedra de toc

Segons el lèxic usat en les escoles medievals, aquests teòlegs platonitzats s’havien deixat seduir definitivament pel realisme. Heimsoeth, un dels historiadors del pensament, amb una capacitat de síntesi admirable, ens explica en aquell llibre titulat Els sis grans temes de la metafísica occidental , que tant d’èxit va tenir els anys trenta, l’apassionada discussió sobre els universals, que va mantenir els homes de les escoles en un constant combat tan dur, tan agre, tan verinós, com el que avui pot oposar socialdemòcrates i comunistes. Sembla, de bell antuvi, una discussió bizantina, però no ho és. Es tracta de saber si, quan anomenem les coses, quan diem casa, home, cavall, terra..., aquests mots són només etiquetes que posem a les coses, per entendre’ns, o si quan diem casa , hem captat la realitat casa que existeix perfecta i separada i a la qual, potser, s’assemblen les múltiples, infinites, imperfectes cases que al llarg de la nostra existència podrem trobar i que reconeixerem com a tals cases, en la mesura que s’assemblen a la idea de casa que jo sé que existeix. El món que esdevé, per tant, no és més que una imperfecta epifania d’un altre món perfecte que jo retrobaré si intensifico la meva facultat de pensar, si m’endinso més i més en el coneixement, exercici íntim, imitació, exemple, de l’exercici que Déu mateix fa en crear el món.

Mentre els científics s’entretenien establint les lleis que regulaven les relacions dels fenòmens, els homes ambiciosos que intenten explicar el món s’allunyen de la immediatesa i tracten de construir-lo amb la coherència que el més exigent, el més absolut realisme els permet. No hi ha altra realitat que la de les mateixes idees; aquestes, immutables, segures, s’ordenen prèviament estratificades. Pel camí de les idees s’arriba al ser i, ja en la identificació del ser, el pensament pot estalviar-se tot moviment, tot trànsit, i es pot confondre en el no-res.

George Santayana ha explicat, amb un meravellós mal humor, el camí d’aquest realisme que culmina en els alirets del solipsisme romàntic. Santayana, pragmàtic, escèptic, materialista, sent horror contra el torb de l’individualisme romàntic. A L’últim purità va traçar el retrat patètic de l’home escindit entre el projecte que ha fet de si mateix i les coses que veu, malgrat tot, al seu voltant. La bèstia negra de George Santayana és Hegel. En ell veu l’exemple més perfecte de l’idealisme romàntic, el teòric del realisme pur, és a dir, de la pura capacitat creadora de l’home, que, identificat amb Déu mateix, construeix el món, fent cas omís de la pluralitat i del plaer. Hegel, el moralista excels de la nova classe que domina el món, la burgesia, ens ensenya que el nostre esperit no és més que un instant de l’esperit pur i que, per tant, per viure d’acord amb la idea del bé no hem de fer més que continuar sent idèntics a nosaltres mateixos.

Lukács, el crític més netament hegelià, va intuir, amb sensibilitat d’esteta, que la idealització del jo no era més que la justificació d’un ordre social que col·locava els homes, de baix a dalt, des de l’anònima aglomeració d’individus sense nom fins al cim, ocupat pel pare, ser de pura virilitat, acció sense falla. Ell en diu l’abstracció de la història, o sigui, immobilitat de les institucions. S’adona, analitzant des de Goethe a Balzac, de la lluita de l’home concret contra l’ordre, i del testimoniatge que el poeta, el creador, dóna d’aquesta lluita, del debat entre la seva pròpia, vulnerable, individualitat i la qualitat d’absolut de la seva condició d’home. Lukács va ser originàriament un realista, és a dir, un convençut de la realitat única, exclusiva, de la paraula que reflecteix la idea, i a poc a poc, a mesura que va anar penetrant en el caòtic univers creacional del novel·lista, va descobrir que aquest, contra el seu temps, contra totes les conviccions, volia donar constància, dia rere dia, d’aquesta altra realitat que en diem vida i que no pot ser absorbida del tot per la idea immutable de vida.

El realisme, així, com a escola literària —sense escola per altra banda, perquè ni tan sols predicava unes normes—, naixia per oposar-se al realisme, per utilitzar el llenguatge com a reflex d’una teoria d’instants, per demostrar com l’home es debat contra la fixació de les paraules.

Realisme serà, per a l’escriptor decebut, això tan vague: una protesta constant contra el camí triomfant de l’idealisme, un atac contra tot resum ben fet. Però, podem estar-nos de fer un resum del que vivim, del que veiem?

LA VANGUARDIA , 1 DE GENER DE 1943

«ESPAÑA EN EL MUNDO DURANTE 1942»

Dentro de la misión que le marcaron a la vez los dictados de su conciencia nacional y sus supremos intereses, España ha figurado con histórico relieve en la política internacional de 1942.

En febrero, el día 12, tuvo lugar la entrevista entre el Jefe de Estado español, Generalísimo Franco, y el Jefe del Gobierno y Ministro de Negocios Extranjeros de Portugal, Oliveira Salazar, en Sevilla. El encuentro se desarrolló dentro del marco de cordialidad de relaciones que se deriva del Acuerdo Hispano-Portugués.

La misión comercial que, presidida por el ilustre exministro de la Monarquía, don Eduardo Aunós, visitó la Argentina durante el verano finalizó sus trabajos, llegándose, el 6 de septiembre, a la firma de un Convenio comercial.

Entretanto, nuestro país, fiel a los Principios del Movimiento Nacional, ha seguido manteniendo y alentando en lejanas e inhóspitas tierras de Rusia a la heroica «División Azul» que tanto se ha distinguido en la lucha contra el comunismo.

La sensacional invasión del África Septentrional francesa por las fuerzas norteamericanas, el 8 de noviembre, fue acompañada por una nota del Gobierno inglés y norteamericano dirigida al español en que se aseguraba el respeto a la integridad y a los derechos de España, incluso en cuanto al orden establecido en Tánger. España tomó buena nota de estas manifestaciones, pero el hecho de que nuestro país haya quedado situado entre los dos beligerantes principales aumenta los peligros de la situación en serias proporciones. Y por ello el Gobierno, con excelente acuerdo que encontró unánime asenso nacional, dispuso la movilización de varios reemplazos, al objeto de fortalecer nuestras posibilidades militares para estar prontos a cualquier eventualidad defensiva, según manifiesta el preámbulo de la disposición correspondiente.

El acontecimiento político internacional más importante, seguramente, de cuantos han tenido lugar en este año, con intervención de España, ha sido el viaje del Ministro de Asuntos Exteriores, General Conde de Jordana, a Portugal, acaecido entre el 18 y el 22 de diciembre, y la consiguiente constitución del Bloque Ibérico —reserva moral de valores y coalición por la paz— resuelto a permanecer al margen del sangriento conflicto que arruinaba al mundo.

[...]

Bajo estos auspicios tan favorables y que tan inmenso eco han encontrado en todo el mundo y en el corazón del pueblo español, se cierra 1942.

Les cròniques d’Augusto Assía, tan segures, tan plenes de presagis de triomf per les forces de l’Eix, insinuen ja, amb expressions de perplexitat, que les coses no són exactament com semblaven.

LA VANGUARDIA , 2 DE GENER DE 1943

«CLAMOR Y SORDINA DE UN BALANCE»

Circunscribiéndose a la vida interior, la suerte de los ingleses ha sufrido muchos menores avatares en cuanto a la moral, a la alimentación y al confort que lo que podría deducirse de los reveses militares. Quizá en parte por estolidez, característica de esta raza que tanto desesperó a nuestro Felipe, a Luis XVI y a Napoleón, los ingleses no desconfiaron nunca de alcanzar la victoria aun cuando todos los caminos parecían herméticamente cerrados a la misma mientras el martilleo de los bombardeos tenían dislocadas todas las comunicaciones de la isla. El confort general de vida, tan alto aquí, ha disminuido en gran proporción, pero comparado con los ciudadanos de otros países, puede decirse que el inglés no sabe siquiera lo que son sacrificios de guerra.