Maria Aurèlia Capmany Farnés - Pedra de toc

Va ser l’hivern del gran fred, el 40-41. Un hivern fred i gris i fosc. Va ser l’hivern dels múltiples i variats negocis, també. Es fabricaven tota mena de succedanis i prosperaven els més inversemblants negocis. La pobresa era un mal símptoma, gairebé una malèvola actitud política, una mena de malsà refús de l’estil victoriós.

D’acord amb els temps l’art és imperial, la poesia garcilasista, la novel·la moralitzadora. El crític que explica la novel·la de José María Alfaro, Leoncio Pancorbo , ens diu: «Leoncio Pancorbo, como su creador, el poeta José María Alfaro, no vivieron la angustia ni menos la escribieron por vaguedad de alma sin norte». L’esquema d’un art moral farà més estralls que la mateixa censura; marcarà la visió crítica d’una manera profunda; els crítics novells, deu anys més tard, encara buscaran, tossudament, en poesia i novel·la la moraleja .

Per gratificar tanta blancor, en la intimitat del vers, les restes del modernisme produeixen tendreses cursis, volgudament cursis, i, així, tot drama íntim esdevé trivial sense conseqüències. Eugenio Montes aconsegueix versos paradigmàtics:

Giran Paolo y Francesca, almas en pena,

reman vagos suspiros por el Sena,

«¡Es noche aún de amor!», gimen Julietas,

otoños de abanicos y muranos

deshojan el reloj. Lloran pianos,

violines, violas, violetas.

A poc a poc, com era lògic, es va anar apagant el timbre heroic i va anar quedant com una vibració que es propagava d’un poeta a l’altre, una obsessió d’elegància, una imatgeria purament ornamental plena de flors i acolorida. La reiteració de vocabulari i fins de trama poètica faria dir a Eugeni d’Ors amb la seva proverbial mala intenció: «Se parecen uno a otro como un Adonais a otro Adonais».

Aquesta era la literatura que més fàcilment podies llegir si en tenies ganes, però és un error freqüent en una certa crítica històrica massa elemental suposar que l’ esperit objectiu d’una època és un únic corrent que s’ho enduu tot dins una mateixa llera. Però, naturalment, no és així, perquè les veus autèntiques segueixen molt sovint camins subterranis. I no parlo de modes ni d’errors d’apreciació, sinó del silenci obligat de molts, d’un silenci que els havia de marcar, no per deixar-los al marge, sinó per inserir-se més profundament en la realitat de les hores viscudes.

A Barcelona, arran de carrer, en el que en podríem dir la vida pública, creixia com a fenomen nou la cursileria. Si els homes de la cultura autònoma catalana (1931-1939) podran ser acusats pels seus detractors de pedants, una anàlisi malintencionada, però clarivident, podrà titllar la cultura postissa, amb els seus elements de barcelonisme sentimental, que irradiaven els nuclis catalans castellanitzats, de cursi. Miquel Villalonga ha definit en alguna banda l’orgull de ser cursi: «Éramos cursis, lo que indica que teníamos un deseo de superación». Trobaríem exemples a dojo per explicar el progrés de la cursileria. Els barcelonins no havien estat mai cursis; havien estat cruels, avars, traïdors, prudents; però cursis, no. Lo cursi es pot definir de moltes maneres, una de les que em semblen més aclaridores ens diu que l’home cursi és aquell que desconeix les pròpies qualitats, i que procura fer creure que en posseeix unes altres que no té. Així, per exemple: la noia que treballa i vol fer creure que viu de renda. Un dia podrem fer la novel·la de la cursileria d’aquests anys, que naturalment no té res a veure amb les novel·les que han fet els cursis. Les evocacions de la Barcelona entrañable (recomano als analistes estructurals que s’apuntin les vegades que surt la paraula entrañable en els articles de Destino ), cosmopolita, nocturna, angèlica, fa de succedani de pàtria. Eugeni d’Ors ens en dóna un bell antecedent.

LA VANGUARDIA , 26 DE GENER DE 1945

«LIBERACIÓN, RESURRECCIÓN»

Añadiré a mi segundo credo —el de mis artículos de fe particulares— estas palabras: Creo en la Resurrección de las ciudades. Menfis... Babilonia... Ya sé, ya sé. He oído esta canción desde la escuela. Allí empezaron a hacerme recitar y me obligaron a oír, en verso y en prosa, con más o menos trémolos, la lección de la caducidad de todo lo humano. A la vez que se nos entregaban cartillas para el ahorro individual, con perspectivas sobre horizontes de capitalismo —es decir, de estructuras económicas perennes—, nos envenenaban a la fuerza de «Ruinas de Itálica» y de Coplas de Jorge Manrique.

Un bon dia Eugeni d’Ors devia fer el seu viatge obligat a Barcelona i devia descobrir que no era un munt de runes. Era bruta i fosca (recordem que estem en temps de restriccions elèctriques), pocs cotxes, amb gasogen, i a les cantonades grups mòbils de dones que criden: «¡Tengo pan, tengo aceite!». Pero la realitat no li podia interessar:

El mejor monumento a la Liberación, yo creo verlo en una columna que tuviera en lo más alto un Ángel áureo situado allí donde sube y se ensancha y se abre a la ciudad nueva y a la montaña azul, la que no en vano —más todavía por implícita vocación, sin duda, que por persistente memoria— sigue llamándose Puerta del Ángel. Ésta, al menos, sería una estatua de levita. Éste, al menos, no sería un monumento advenedizo. Y en su altura y en su resplandor todos íbamos a encontrar como una materialización de la garantía de que Barcelona no puede morir.

Vet aquí els llibres que apareixen comentats a Destino durant els anys 39-40:

La Poesía lírica Española . Ed. Labor — Guillermo Díaz Plaja

Historia del Arte Precolombino . Ed. Labor — Miquel Solà

Historia del Arte Hispanoamericano — Miquel Solà

Nueve poemas de Valery . Col. Azor. Poesía — Félix Ros

Primavera en Chinchilla . Col. Azor — Luis Santa Marina

La ventana de Papel — Guillermo Díaz-Plaja

Dios sobre la muerte — Ángel Valbuena

Antología de la JONS . Prólogo — Juan Aparicio

Rosa Kruger —Rafael Sánchez Mazas

España, Madre Nuestra — Felipe Sasone

La carrera de Doris Hart . Ed. Juventud — Vicki Baum

Tras el águila del César . Yunque. B. 1929 — Luis Santa Marina

Prisión flotante — Eduardo Carballo

Masones y pacifistas — Padre Tusquets

Vieja guardia — G. Montes Agudo

Rutas de la victoria — Felipe Bertran y Güell

El requeté . Ed. Fayard. París —Lucien Maulvault

Preventorio D. (Ocho meses en el SIM) — Félix Ros

Primer libro de amor — Dionisio Ridruejo

Tres horas en el museo del Prado . 4ª ed. — Eugenio d’Ors

Tierras del Ebro — Sebastián Juan Arbó.

Llegíem altres coses, és clar. Llibres que sorgien dels fons de les biblioteques, de les cases particulars, de l’Ateneu. Llegíem constantment, encara que no tinguéssim ni un clau per comprar llibres. Descobríem Joyce, la Mansfield, la Woolf. Llegíem Sinclair Lewis, Upton Sinclair, John Dos Passos, Hemingway. Discutíem fins a posar-nos roncs si William Faulkner creava un nou estil o no. Havíem trobat un llibre baratíssim, de tapes blavoses, titulat Santuario . Jo he de confessar que em va costar molt d’entendre com l’havien violada, a la histèrica de la protagonista.