Maria Aurèlia Capmany Farnés - Pedra de toc

«EL NUEVO VICESECRETARIO DE EDUCACIÓN POPULAR

DON GABRIEL ARIAS SALGADO TOMA POSESIÓN DEL CARGO»

Al trasladarse los servicios de la Subsecretaría de Prensa y Propaganda al partido, se creó por el Caudillo y Jefe Nacional de Falange la Vicesecretaría de Educación Popular, que viene a reunir dentro de su seno todos los que hasta entonces venían dependiendo de la antedicha Subsecretaría.

LA VANGUARDIA , 17 D’OCTUBRE DE 1941

«JUAN APARICIO, NUEVO DELEGADO NACIONAL DE PRENSA»

La Delegación Nacional de Prensa asume todas las funciones y servicios de la extinguida Dirección General de Prensa.

A l’avantguarda d’aquest nou realisme hispànic apareixeria amb una prodigiosa empenta un escriptor que va aconseguir l’aire de profeta il·luminat, de precursor dels bons temps. Independentment dels judicis que els especialistes en literatura vulguin fer de la seva obra, Camilo José Cela va produir uns entusiasmes apassionats a tot nivell; la seva obra i la seva persona eren una sola cosa i els histrionismes amb què va decorar la seva vida literària farien empal·lidir d’enveja els més llançats dels nostres joves histrions. En acabar-se la dècada dels quaranta la vox populi explicava que l’èxit de l’autor s’havia traduït ja en moneda comptant i sonant, cosa que, com és lògic, va augmentar el respecte que se li tenia.

Cela posava en marxa un art de narrar que se’n diria realisme , classificació a la qual s’afegirien segons el gust del moment els adjectius tremendista, hispànic, esperpèntic , i que deixaria un solc profund; potser perquè, de fet, aquest artista hàbil i espectacular s’encarrilava dins un solc ja aprofundit pels seus predecessors.

Però no és per qualificar l’obra de Cela que l’he recordat, sinó perquè el record d’aquesta obra i les circumstàncies que la veien néixer em porten al tema realisme i realitat . Fins a on era penetrable la realitat que vivíem?, i fins a on ens disposàvem a salvar-nos d’aquesta realitat? Salvar-nos-en de molt distinta manera, o bé distorsionant les dades que en rebíem, o bé conferint-los una coherència que les faria més suportables. Què és, si no, el realisme? La paraula ha produït tota mena d’equívocs i els produirà, no sols perquè conté una pluralitat de significacions, sinó perquè ens arriba simultàniament viva i fossilitzada. I també perquè arrossega adherències de prestigi i de vilipendi i no ens hem desfet encara d’aquestes actituds emotives. Realisme, com és sabut, ve de res-rei , que vol dir ‘cosa’. Realisme pot significar, doncs, dos propòsits mentals absolutament oposats; pot significar l’operació intel·lectual que consisteix a ordenar les dades que ens subministra l’experiència de tal manera que les coses que hi ha al nostre voltant esdevinguin penetrables, o, tot al contrari, realisme significa la certesa que tota operació intel·lectual prové de la intuïció d’unes idees, que són les úniques coses autèntiques amb les quals coincideixen, de manera remota i imperfecta, les dades de l’experiència. Realisme pot encara significar una referència, no sols a la manera d’exercir l’intel·lecte, sinó a la manera de comportar-se un individu, i llavors direm que és realista si no segueix una conducta prèviament traçada, sinó que varia segons reclamen les circumstàncies. I també, en aquest cas, ser realista suportarà tot el pes de refús o d’elogi, segons qui sigui que formuli el judici.

La confusió de termes tindria com a tal confusió la seva relativa importància, car caldria reclamar, només en el moment en què ens poséssim a parlar de realisme, un previ aclariment del significat de la paraula. Així, per exemple, Kant, en fer la divisió dels judicis en analítics i sintètics, comença per explicar-nos què entén ell mateix quan diu analític i quan diu sintètic , i es compromet a no variar mai més en el transcurs de la seva explicació el significat que ha conferit a aquests adjectius. L’aclariment de termes i la seva justificació no és feina petita i en Hegel és ja tota la seva filosofia. Vulguem o no, els filòsofs no fan altra cosa que manipular amb el mateix llenguatge que nosaltres usem, i, per més críptics que ens semblin, el rastre del seu pensament impregna les nostres expressions més vulgars. Si, a més, tenim en compte que filosofar no ha estat altra cosa que heure-se-les amb els objectes que ens volten i organitzar el remolí inicial de les nostres vivències, no és feina inútil establir un previ acord sobre les paraules que volem usar, encara que aquest previ acord sigui temporal i fràgil.

La mateixa paraula, doncs, segons qui la diu, segons en quina època de la història del pensament la diu, segons el prisma literari que posseeix el qui la diu, té un sentit absolutament oposat.

Realisme, en el vocabulari de l’escolàstica decadent i en el pensament dels renaixentistes, va ser sinònim d’idealisme. Realisme no és sinó atorgar tota la realitat a les idees. Les idees no són el resultat de l’exercici de pensar, sinó l’origen. El nostre intel·lecte té la facultat d’impregnar-se de les idees preexistents —sortós aquell qui posseeix una impregnabilitat de primer ordre—, i ja en possessió d’aquest projecte originari de món, serà capaç de reconèixer a cada instant per identitat o per oposició la quasi realitat de les coses que passen. La més poderosa aventura intel·lectual del pensament europeu del Renaixement ençà descansa en aquesta convicció i, de Giordano Bruno a Hegel, amb metòdica constància, els pensadors han treballat per desacreditar la pedra contra la qual ensopeguem i facilitar el camí que ens identifiqui amb la idea de pedra.

La paraula realisme per expressar la condició de real , o sigui l’objectivitat de la idea, no fa fortuna en el llenguatge vulgar; per a qualsevol home de mitjana cultura, realisme s’oposa a idealisme, i estic absolutament segura que més d’un lector que hagi tingut la paciència d’arribar fins aquí s’impacientarà i es dirà: «Amb què surt ara! No hem quedat que realisme s’oposa a idealisme? Doncs ja està bé!».

Doncs no ho està, de bé, perquè el que m’agradaria poder demostrar és que el sentit epistemològic de realisme s’introdueix en la textura del pensament actual i col·labora a la confusió que el terme realisme arrossega.

Quantes vegades he recordat la frase de Zubiri: «¡No se trata de eso!». Quantes vegades hem vist l’honesta i legítima actitud idealista qualificada de realisme, sense adonar-se que l’observador saltava d’un lèxic que feia referència a la forma del coneixement i no a la fe intuïtiva en la consistència dels objectes. Jaume Vidal Alcover ha parlat irònicament moltes vegades de la utilització contradictòria del mot objectivitat . Una pregunta aclaridora seria: què entenem per objecte ?

Objecte és simplement allò que s’oposa al subjecte. Per tant, voldrà dir una cosa o en voldrà dir una altra, segons quina sigui la funció que assignem al subjecte. I el subjecte, és a dir, l’ésser humà, que pensa i actua, adquireix, a l’alba del Renaixement, un augment progressiu de facultats creadores. El món, és a dir, l’univers ordenat que l’home té enfront seu és producte, no origen, de les seves idees. L’ordenada ciència de Plató es posa de moda. Tot és projecte, captat directament d’un univers perfecte: l’amor, la teoria de l’Estat, la religió que es converteix en mística. Sol, en el centre del món, l’home es troba més a prop de l’origen del pensament que de les coses que té a l’abast de la mà. Per això la dialèctica platònica es troba sempre com a taula de salvació d’aquesta heroica actitud solitària, i per això, mentre els científics es dediquen, tot sols, a determinar relacions numèriques de fenòmens i s’allunyen definitivament dels pensadors, dels poetes, aquests busquen amb passió una identificació amb les idees pels camins de la mística.