Maria Aurèlia Capmany Farnés - Pedra de toc

SOLIDARIDAD NACIONAL , 3 DE JUNY DE 1940

«LUCHA DE REGÍMENES»

Está concluyendo en Europa —lo cual puede querer decir más o menos en el mundo— el sistema, la cultura, la forma liberal, dicho de otro modo, el régimen burgués que fundamentalmente consiste en afirmar la insolidaridad del individuo para su control no social, substituyendo los destinos colectivos por los individuales y basando el destino individual en formas que atañen al reino de este mundo material y a substituir la fórmula imperial política tendente a la armonía universal por el individualismo nacionalista de los aislados en un simple destino vegetativo, aunque la desmesurada afición a este destino haya engendrado también fuertes imperios y aunque la vieja necesidad de armonía haya intentado buscar fórmulas conciliatorias que han causado durante veinte años la risa del mundo.

Frente a este régimen de decadencia se levanta un nuevo régimen, se levanta lo que genéricamente podríamos llamar el socialismo o el sindicalismo, vencidos, seducidos y localizados ya —por obra de España— en sus variaciones rencorosas, irreligiosas, clásicas e internacionalistas y revolucionariamente triunfantes y amenazadoras en sus formas de reivindicación de las esencias tradicionales, la supremacía del espíritu y la supremacía del sentido nacional imperial.

[...]

El nuevo régimen apunta con rigor más grave en el igualitarismo económico, pero deshace la caduca utopía y crea como réplica un nuevo orden basado en la moral inmortal de la milicia, en el sistema de las jerarquías que van del llano pueblo al jefe de este pueblo, substituyendo con jerarquías económicas la salida a un sistema de nuevo popular y aristocrático. España en último término deberá empezar a cubrir de hierro su tremenda y serena estatua moral para esperar el día del último juicio.

Les cròniques de Manuel Aznar acabaven de donar el dring segur del que semblava que era la definitiva política europea. Era qüestió de dies. A la guerra del 14, els alemanys no havien passat d’Ostende; ara ja havien instal·lat les armes al canal. Als anglesos només els quedaven el mar i l’aire.

L’exaltació de la victòria era visible tothora. A classe d’alemany, Herr Bertolt Beinert coronava la seva lliçó amb una arenga guerrera. Era un home poc corrent, Herr Beinert. En aquell curs apressat, ensopit, glacial, de solució d’expedient, ell dedicava a la classe, als alumnes, una atenció plena de fervor pedagògic. Treballàvem allí, a la classe, i el treball era una festa. Aquell matí, de sobte, va enrogir —era molt ros i molt blanc— i amb la cara il·luminada ens va descriure la derrota dels francesos. L’exaltació va anar creixent, com si veiés, entusiasmat, les corrues de francesos corrent espaordits sota les bombes. L’exèrcit venjador de Germània, com una canilla ferotge, els encalçava. Sota el foc de les bombes, dels tancs, de les granades, els francesos covards corrien per les carreteres. L’escoltàvem callats, sense mirar-lo i, de sobte, la Maria Lluïsa Miralles, que seia al meu costat, es va alçar i li va dir enfadada: «Sabem perfectament quina mena de terror produeix un bombardeig, i li agrairíem que no ens ho recordés». Jo em vaig alçar per fer-li costat, perquè vaig pensar: «Ara tota aquesta fúria es desencadenarà cap a nosaltres». Herr Bertolt Beinert es va calmar ràpidament, va somriure i va dir que li perdonéssim l’exabrupte bèl·lic. «És que els alemanys sentim una profunda necessitat de victòria». Va demanar els nostres noms i ens va invitar a prendre el te a casa seva.

La meva tia Mercè Farnés era directora de la Biblioteca de l’Escola del Treball. Quan van entrar els «nacionals», el nou director de l’Escola la va cridar per ensinistrar-la en les noves consignes. La conversa, més o menys, va anar així:

—D’ara endavant, senyoreta Farnés, parlarà en castellà.

—Com vol dir?

—Doncs que sempre haurà de parlar en castellà.

—A tothora?

—Quan parli en públic, s’entén.

—Però, i si la persona que ve a la Biblioteca és catalana?

—És igual, li ha de parlar en castellà.

—Però, i si la persona que em demana el préstec és coneguda meva, i jo sé que és catalana i tinc el costum de parlar-li en català?

—És igual, li ha de parlar en castellà.

—Quina comèdia!

Amb aquesta frase la meva tia expressava la seva perplexitat, res més. Però li va costar un expedient com a rojoseparatista . De roja, no ho era gens, la meva tia Mercè; de separatista, aneu a saber. Si tenim en compte les muntanyes d’expedients que hi ha d’haver, hem de convenir que el separatisme no va ser qüestió de minories.

Les ordres veien comminatòries, sense pal·liatius. Segons consta per documents, no va ser fàcil introduir el castellà com a única llengua de comunicació pública. Fer desaparèixer tots els cartells, tots els encapçalaments de factures i, naturalment, tots els llibres va ser feina llarga.

A la universitat algun company amatent t’avisava si et distreies:

— Habla el idioma del imperio —et deia.

I tu li contestaves:

—Sí, sí..., ara mateix!

De vegades es produïen autèntics drames a les cues dels queviures, o per un excés de zel denunciador o perquè algú es creia al·ludit per una paraula catalana incomprensible. Per evitar dubtes sobre el valor de les paraules d’ús corrent en les minories lingüístiques espanyoles, va quedar determinat que tota paraula que en l’idioma nacional tingués sentit ofensiu, seria considerada ofensiva encara que en l’idioma vernacle tingués un significat del tot diferent.

Però totes aquestes normes no devien donar el resultat que se n’esperava, perquè el juliol de 1940 el governador civil de Barcelona, don Wenceslao González Oliveros, publica un ban instant a l’ús de l’idioma nacional en tots els serveis públics.

El ban comença recordant que en tot país organitzat políticament s’exigeix que tots els naturals de dit país coneguin l’idioma nacional i que els funcionaris de dit Estat el coneguin i l’usin. Explica que no es tracta sols de l’ús pràctic de dit idioma, sinó de l’expressió de la sobirania de l’Estat sobre les diversitats idiomàtiques i culturals.

El problema, però, s’ha plantejat a nivell de la nostra província, on la tesi general irrebatible ha estat vulnerada constantment malgrat les discretes admonicions. Per anul·lar la solapada resistència a utilitzar la llengua oficial en actes públics, cal una mesura dràstica, que és la condemna expressa de la llengua catalana com a llengua d’utilització pública, concedint-li l’ús en el clos familiar i recordant que la imposició de la llengua castellana com a llenguatge de comunicació de la comunitat catalana ha estat aconseguida per la força de les armes.

No se trata en absoluto del uso natural y lícito de la lengua regional (tan respetada en la vida privada, como otras lenguas nacionales de España), sino del desuso, del olvido, cuando no la preterición y postergación del idioma oficial en los actos de la vida pública. No debe olvidarse que la sistemática y sañuda reincidencia en el designio de eliminación del idioma oficial en esta tierra por parte de los elementos de execrable recordación, trajo consigo, inevitablemente, la ofensa para todo el resto de España, y desembocó trágicamente, como no podía menos ocurrir, en la guerra civil y en la victoria rotunda de las armas españolas que los acontecimientos internacionales han hecho aún más definitiva, que al acabar con insidiosos equívocos y purificar el ambiente, ha predispuesto a la totalidad de los buenos hijos de Cataluña que es heredad fundada y legada por los cristianos viejos, y, por tanto, sana, amable y admirable, a una generosa incorporación espiritual sin distingo ni reservas a los destinos de la Patria común.