Maria Aurèlia Capmany Farnés - Pedra de toc

Se ha publicado el siguiente edicto en virtud de la resolución del Tribunal Regional de Responsabilidades políticas.

Don Salvador Heredia de Vargas Machuca, teniente honorario del cuerpo jurídico militar, juez instructor provincial de responsabilidades políticas de Barcelona.

Hago saber: Que en este juzgado de mi cargo se incoa expediente de responsabilidades políticas a don Luis Companys Jover, ex Presidente de la Generalidad de Cataluña, en virtud de acordado al Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de esta capital, por lo que todas las personas que tengan conocimiento de cual haya sido la conducta política y social del mencionado inculpado, así como cuáles son los bienes de su pertenencia, está en la obligación de ponerlo en conocimiento de este juzgado o del correspondiente en donde se tenga domicilio el declarante; haciéndose saber además que ni la ausencia ni la incomparecencia del inculpado retendrá la tramitación ni fallo del expediente. —Barcelona, 26 de julio de 1939. Año de la Victoria. — El juez de instrucción, Salvador Heredia, p.m., el secretario, Eugenio Blásquez.

En aquests anys, mentre adheríem per obligació a l’esquema d’un estricte tomisme, feia via ja, mig oficiosament mig ex cathedra , el pensament de Heidegger. Havia arribat tèrbol i misteriós, seguint les petjades d’un mestre nou, que parlava amb una expressió tràgica i urgent: Xavier Zubiri. Com a professor tenia, de bell antuvi, l’immens atractiu de no assemblar-se a ningú. El seu propòsit d’ortodòxia catòlica no tenia res a veure amb el freqüent argot tomista. I, en canvi, l’apassionada anàlisi del fenomen de la religió trencava d’una manera abrupta amb l’actitud dominant a l’entreguerres.

Nosaltres, els hereus directes de la República i l’Autonomia, havíem estat educats per al triomf. Ens havien educat en l’ordre, la confiança, la netedat, la gentilesa, el bon gust, l’autodomini. Ens havien ensenyat a refusar la desesperació, amb el mateix menyspreu amb què es refusa una roba tacada i suada. I vet aquí que la Història, mentrestant, ens havia preparat una broma sarcàstica: les raons de l’ordre ens havien conduït a aquella pau armada i sobre els nostres caps havia esclatat la consigna de l’alegria.

A La Vanguardia del 20 d’agost, Luis de Galinsoga escrivia:

Disciplina para el júbilo.

Habíamos perdido bajo la República el don divino de la alegría. Uno de los ínclitos y nefastos filósofos y fundadores de aquel régimen dictaminó, a las pocas semanas de instituido, que la República había tornado agria y triste la vida de España.

¡Vaya si tiene que intervenir el Estado en la alegría!

Y esta función es la que ha iniciado esa orden reciente del señor Serrano Súñer, reguladora de las fiestas y sabiamente administrativa del regocijo.

L’expressió emmurriada, la inquietud palesa del doctor Zubiri, com nosaltres li dèiem, era com un aire fred, reconfortant. La traducció del vocabulari de Heidegger una nova projecció, articulada, viable, de la nostra constant angoixa: «La existencia humana, se nos dice hoy, es una realidad que consiste en encontrarse entre las cosas y hacerse a sí misma, cuidándose de ellas y arrastrada por ellas. En este su hacerse, la existencia humana adquiere su mismidad y su ser, es decir, en este su hacerse es ella lo que es y como es. La existencia humana está arrojada entre las cosas, y en este arrojamiento cobra ella el arrojo de existir. La constitutiva indigencia del hombre, ese no ser nada sin, con y por las cosas, es consecuencia de este estar arrojado, de esta nihilidad ontológica radical».

Reconèixer-se com llençat a aquí era subjectivament satisfactori. L’expressió trobar-se llençat portava un rastre d’emotivitat, un element d’urgència —malgrat saber que la paraula d’origen no té la càrrega de menyspreu de la paraula llençar — que era al mateix temps tranquil·litzadora, en la mesura que racionalitzava aquella dolorosa estampida dels tres anys de guerra, la vivència d’una desfeta que ens feia desobedients i, per tant, innecessaris. Havíem estat llençats allí per atzar, i el viure era constatació continuada de provisionalitat. La consistència del món exterior esdevenia, així, dubtosa també —i que còmode que ho fos!— i ens permetia dedicar-nos a allò que se n’ha dit coherència íntima i sense remordiments. «La existencia de un mundo exterior —ens deia Zubiri— no es algo que le adviene al hombre desde fuera; al revés: le adviene desde sí mismo. El idealismo había dicho algo parecido; pero al hablar de “sí mismo” quería decir que las cosas exteriores son una posición del sujeto. No se trata de esto; el “sí mismo” no es un estar “encerrado” en sí, sino estar “abierto” a las cosas; lo que el sujeto “pone” con esta “apertura” es precisamente la apertura y, por lo tanto, la “exterioridad”, por lo cual es posible que haya cosas “externas” al sujeto y “entren” ( sit venia verbo ) en él».

El doctor Zubiri deia sovint: «No se trata de esto». Era l’expressió del convenciment que seria mal entès. És a dir, no sols que seria mal entès, sinó que la seva personal versió de l’idealisme, la seva personal utilització del mètode fenomenològic, el farien avançar sempre en una constant correcció de la idea expressada. Corregia i tractava de precedir l’equívoc que es produiria en el que l’escoltava. «No se trata de esto» era una frase que nosaltres repetíem amb la malícia del valet de chambre , la típica malícia del deixeble que mig es defensa de l’imperi del mestre. I al mateix temps ens era legítimament útil per a defensar-nos d’aquell corrent beatífic de la lletra impresa.

No és gens difícil de comprendre per què ens vam sentir atrets pel lèxic del filòsof Friburg, i dic lèxic i no filosofia perquè abans d’arribar a capir el contingut de la seva obra, el seu vocabulari, inhabitual en els breviaris filosòfics, feia camí en el nostre esperit i despertava profundes ressonàncies. El lèxic de Heidegger s’omplia del contingut de la nostra vida quotidiana: de la consciència permanent d’incertesa i de provisionalitat; de la radical impressió d’haver estat llençats a la situació present; de l’acumulació de certificats de bona conducta que modelava un permanent estat de culpa; una tensió constant que t’empenyia a dir no , sense estrat de certesa on recolzar-te; tot plegat inclinava la nostra intel·ligència devers una terminologia que ens gratificava per si mateixa i ens estalviava el rigor de la comprensió. Per altra banda, Berdiàev havia dit ja que la terminologia de Heidegger és més original que el seu pensament. Uns quants anys més tard, escassament una dècada, veuríem com aquest vocabulari, astutament traduït per Sartre, trotava pels cafès i les caves de Saint-Germain. No és gens difícil d’establir un paral·lel entre la joventut que sortia de la guerra mundial en el París de la victòria i la nostra pròpia joventut, en la Barcelona de la derrota, encara que no sigui fàcil transcriure-la en imatges perquè la nostra no era vida de carrer. Però insisteixo que la influència era molt més profunda del que podia semblar i que molts van ser més tard heideggerians sense saber-ho, assumint una actitud rebel·lada de crisi i no de crítica.

Era amb l’actitud que ens havíem identificat, més que no amb l’obra, car l’obra ens arribava mediatitzada en escasses i difícils traduccions. I potser ens hi identificàvem molt més profundament del que nosaltres mateixos podíem suposar, perquè Heidegger era en la seva aventura històrica un antecedent nostre; un revoltat, com diu Fritz Heinemann, que se subleva contra tot: contra els positivistes; contra la metafísica tradicional; contra la negació de la metafísica de Kant, demostrant que en Kant hi ha el fonament de la metafísica; contra la lògica, explicant que el pensament s’instal·la en el no-res per a destruir en definitiva tota possibilitat de negació; dedicant-se a fer antiinterpretacions dels grans filòsofs, de Plató, de Kant, com si la seva última finalitat fos destruir la història de la Filosofia. Un contrarevolucionari, de fet, perquè li preocupa destruir l’herència del passat, i no un revolucionari que es proposi precipitar l’evolució cap al futur.