Maria Aurèlia Capmany Farnés - Pedra de toc

L’aproximació a Heidegger, l’autèntica, la vam fer amb el jove alemany, ros i vermell, que Herr Beinert ens havia presentat. L’estudiant de Friburg sabia molt poc castellà i això li estalviava el problema de la traducció. Sovint ens trobàvem, ell i nosaltres, tractant de descobrir la paraula adequada i el català s’hi introduïa amb una impertinència notable, perquè el mot traduït mai no l’acabava de satisfer. Els termes de Heidegger no havien de ser pròpiament conceptes, sinó essències de vivències, i havien de conservar la pluralitat d’intencions de la vivència. Així, si li dèiem que la paraula Sorge volia dir cuidado , es treia de la butxaca un diccionari, que duia sempre a mà, com un turista, i ens deia que in Sorge sein volia dir també ‘inquietar-se’, ‘preocupar-se’, ‘inclinar-se amb sol·licitud devers alguna cosa’, però també..., i això era important..., ‘amb recel’. Era inútil que nosaltres li diguéssim que cuidado volia dir també més o menys tot això; ell insistia que era preferible no traduir la paraula i escrivia a la pissarra in Sorgen sein . Els nostres apunts eren galimaties de castellà-català-alemany-llatí.

Malgrat tot, el nostre professor jove, ros i vermell, ens va comunicar amb apassionament unes quantes coses. En primer lloc, la pràctica de la fenomenologia com a mètode: fer veure per si mateix allò que es mostra, tal com per si mateix es mostra. És a dir, no buscar res més enllà d’allò que és perceptible; descrivint, explicant, donant tombs a l’entorn de les coses que es mostren.

I així descobríem que el nostre estat d’ànim era l’essencial de la situació humana: un constant estar exposat al no-res.

Naturalment que tot això res no tenia a veure amb el nostre treball de graduandos , com deia el doctor Font i Puig, i aclaria que usava un adjectiu de futur que vol dir ‘els que desitgen ser graduats’. El nostre professor jove, ros i vermell, se’n va anar a la guerra quan l’exèrcit del Reich va reclamar tothom, sense fer cas de serveis culturals i de propaganda, de tal manera que al Liceu ja només arribaven Tristanys vells i sense el fiato necessari. Per altra banda, les classes sobre Heidegger eren voluntàries; per altra banda, Xavier Zubiri no es va preocupar mai d’examinar-nos de les excursions intel·lectuals pel Peri physeos de Parmènides, que seguíem, a regular distància del grec, en el Parmènides de Plató, de cobertes de color carbassa de la Guillaume Budé. La matèria d’examen era presidida pel ens et verum convertuntur , i com frares de la baixa edat mitjana excel·líem en l’art de demostrar l’absoluta necessitat de definir la substància en «allò que existeix en si i no en altre com en subjecte d’inherència» per evitar de caure en el panteisme, com li passaria a Spinoza. Discutint si l’omnipotència divina acusa ab initio en la causa segona o no hi actua, com sostenia l’atrevit de Suárez, demostrant les conseqüències que es deriven si s’admet que entre essència i existència hi ha distinció real o només distinció de raó. Adquirint l’agilitat que cal per a reduir un Bamalip a Barbara i fins un Baroco a l’absurd. Amb l’esquema preparat per a interpretar qualsevol text, amb una història del pensament que registrava totes les caigudes en panteismes, solipsismes, psicologismes i altres pecats contra l’Esperit Sant. El sistema que et concedia permís de circulació per a exàmens i oposicions es basava en nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu nisi intellectus ipse , amb el seu vocabulari corrent: potència i acte, matèria i forma, causa i efecte; tan profundament inscrit en el nostre llenguatge cultural que el veureu sorgir fresc i jove en no poques apologies de la dialèctica materialista i en més d’una anàlisi estructural.

L’únic dels nostres professors que no utilitzava la terminologia escolàstica era el doctor Mirabent. Amb la seva gentilesa, amb l’atenció al més petit intent de diàleg per part de l’alumne, era exemple anacrònic de l’altra universitat que havíem perdut. Ell tornava d’Anglaterra, on havia passat molts anys. No ens explicava Estètica, com era la seva especialitat, sinó Teoria del Coneixement, i s’entretenia amb delectança en la Teoria del Common sense , i de passada tractava de convèncer-nos que la influència germànica no havia estat mai fructífera per al nostre país. I li agradava recordar esporàdics ascendents empiristes. L’escoltàvem atents, però no el sentíem; vull dir, no ens adonàvem cap a on podia conduir el seu pensament.

El doctor Mirabent no era un home brillant, però la qualitat grisa de la seva manera d’actuar havia d’estar condemnada per força a la desaparició en aquells moments de tanta lluminària. Quan el doctor Mirabent somreia, en comentar la prosa d’ús corrent, no ens adonàvem del seu somriure. En la prosa, més encara que en la poesia, s’imposava un estil. Comptat i debatut, era més fàcil d’imitar que un sonet. I per això també ha deixat un rastre més profund. Diu José Antonio Maravall:

VÉRTICE , JUNY DE 1939

«EL ESTILO DE OFENSIVA DE LA INTELIGENCIA ESPAÑOLA»

La acción militar es la más alta manera de expresarse una vida humana. Esa vida que el sexto día del Génesis apareció sobre nuestro planeta está hecha para la lucha. Una mente positivista, que haya perdido cuanto de bello hay en el riesgo y ventura que es nuestro vivir, reducirá esa pugna que constituye nuestro modo de ser al mero carácter de lucha por la existencia biológica. Pero todos nuestros líricos cristianos, en cuyas almas el destino último del hombre ha sido su más profunda experiencia, saben que entre los mejores y más duros combates se encuentran los del espíritu. Fray Juan de los Ángeles nos habló, porque era un místico, «de la lucha espiritual y amorosa de Dios y el alma». Los ascetas, porque eran moralistas, nos aleccionaron sobre las perversas tentaciones contra las que tenemos que combatir para salvarnos.

Y sabido es que toda acción de combate dispone de dos sistemas: la defensiva y la ofensiva.

Por lo general las vidas pobres, las empresas sin aliento, las causas que no llevan el bien y la verdad, no saben ni pueden emplear más sistema que la defensiva. Una vida fuerte, en cambio, emplea la ofensiva. Y una vida es fuerte cuando su más íntima experiencia es la verdad, porque sólo ésta es su socorro mejor, su mejor armamento.

Una vida así se lanza a la conquista, al avance agresivo. Pero en el amplio horizonte en que se abren a una vida sus posibles acciones, una de las más anchas zonas es la inteligencia.

Pensarlo así, sin negar por ello la fortaleza de un carácter voluntarista, es estilo español.

De nuevo hemos de recoger la gran arma de la inteligencia española y, sin desconfianza, lanzarnos con ella a atacar, a agredir en todos los frentes al enemigo. Y con esta ofensiva conquistar de nuevo para nuestro dominio de españoles esas «categorías» permanentes de la «razón» fundamento del espíritu cristiano, cuyo imperio, un día histórico, reclamó nuestro Ausente de eterna presencia.

La terminologia hi és tota: destino, estilo, imperio, lucha, ascetismo, vida fuerte ... Hi ha, a més, la pauta del comportament: llançar-se a l’atac i ocupar la cota prevista bo i armat, si més no, d’intel·ligència. I el comportament persistirà, fins i tot quan canviï la terminologia. L’ambient conforma les actituds, els gestos, fins i tot quan provoca contradictors, embota la facultat de sorprendre’s i la fúria agressiva amb què s’esgrimeix la intel·li gència pot ocupar el lloc de la lucidesa crítica.