Maria Aurèlia Capmany Farnés - Pedra de toc

Vet aquí per què, com aconsellava Brecht, cal esmolar contínuament la facultat de sorprendre’ns. En aquells moments, la nostra facultat de sorprendre’ns no havia tingut temps d’oscar-se, potser perquè l’atac ens venia directament de cara. Com en aquell text de Pilar Primo de Rivera, publicat a Arriba , Buenos Aires, pel setembre de 1938, i publicat més tard en altres periòdics:

Pasó la modernísima niña del Instituto Escuela, joven intelectual que con seriedad de nuevo Catón supo censurar los «errores», los «defectos», los «vicios» de un Felipe II, que no conoció de la gran obra de nuestra colonización en América más que la crítica de Fray Bartolomé, algo corregida y aumentada. Pasó la mujer vacía que por no saber nada, ni supo ser mujer.

No hay sitio para ellas en la España Nueva.

L’Institut Escola a Barcelona havia nascut l’any 1932. Havia existit prou temps per a donar tres promocions de batxillers. La primera promoció va obtenir el títol pel juny de 1936.

Va ser incòmode per a molta gent, l’Institut Escola, i, en un país com el nostre, que posseeix una curta però fecunda tradició pedagògica revolucionària, va depassar els límits de tota previsió. Va ser, mentre va viure, no sols una experiència pedagògica, sinó un fenomen ciutadà. A Mirador , revista respectable, va sortir un comentari irònic sobre els futurs batxillers de l’Institut Escola. Era d’inici l’hereu de l’ Instituto Escuela de Madrid, i va revifar, amb la seva nova empenta, el zel que els llargs anys d’existència de la institució madrilenya havien apaivagat.

Els estudiants barcelonins vam viure, en el curt període d’un batxillerat, amb l’esperit alerta, viu, amb el convenciment que formàvem part d’una empresa que tendia a millorar les relacions de convivència. L’Institut Escola no predicava un dogma, sinó un comportament. Va viure lligat a l’aventura política de Catalunya. Si jo hagués de resumir en poques paraules el fracàs i la glòria d’aquells anys, diria, parodiant el Cusano, que la glòria d’aquella pedagogia va ser fer-nos entrar en la veritat amb creixent plaer, i el seu fracàs va ser preparar-nos per a un món que no ha existit mai. Més ben dit, que ja no existia, quan nosaltres confiàvem que la intel·ligència havia de redimir el món. Érem, sense cap mena de dubte, els hereus d’aquell impuls d’optimisme i generositat que havia inflat la retòrica liberal del XIX.

L’Institut Escola tenia, és clar, la seva mística. Hi havia unes quantes coses sagrades; potser sagrada no és la paraula, car es refusava tota sacralització, però respectables, que substituïa el terme. I aquestes coses eren la persona, la llibertat, l’autenticitat. Tot això era teoria, és clar; a la pràctica es traduïa en un treball escolar constant, sense a penes llibres de text, muntanyes de quaderns i el pas d’un curs a l’altre sense notes finals i sense ni un sol examen.

El pas de l’adolescència a l’edat adulta ha estat tema sovintejat pels novel·listes. L’adolescent contempla amb terror tot el que se li exigeix i es fa el desmenjat i fins el tempta el suïcidi: l’han estat preparant per a ocupar un lloc i vet aquí que ja el té. L’esbandida que nosaltres vèiem davant dels nostres ulls no tenia res a veure amb tot això; en aquell vaitot, adolescents i adults ens trobàvem estretament solidaris.

Malgrat que l’Institut Escola havia sorgit del seu homònim madrileny —d’aquí la redoblada antipatia que produïa als catalanistes de dretes— i que, per tant, en el fons dels seus propòsits, hi havia els preceptes de la Institución Libre, del germanisme de la Institución només ens n’havia arribat aquella admiració per la ciència alemanya, latent en la majoria dels intel·lectuals dels anys trenta, i del propòsit de reconstrucció d’un tradicionalisme espanyol: el recull de cançons populars de Benito, el contacte habitual amb el Romancero en escenificacions teatrals, i recitats i lectures, i aquella mitificació del paisatge castellà a través de Machado, Unamuno, Ortega, i que té la més genuïna expressió en aquella frase castiza d’Ortega:

—Caballero, ¡en Castilla no hay curvas!

Però res més. Les ires que produïen els institucionistas als historiadors i als publicistes de dretes —Vicens Vives comenta a España 1868-1917 l’excessiva virulència de les acusacions a un moviment que va representar un paper secundari— només arribaven de retop a l’Institut Escola de la Generalitat. La condemna més greu li ha vingut, com a tants moviments progressistes nostres, de la pròpia intel·lectualitat catalana i en forma de silenci.

LA VANGUARDIA , 28 DE NOVEMBRE DE 1939

«TAREA Y ÓRGANOS REGENERADOS»

La «Junta de Ampliación de Estudios», las «Pensiones en el extranjero», la «Residencia de Estudiantes», nobles cartelas puestas en fachadas de disimulación tras las cuales no cabía sino el anhelante y voraz cacicato a sueldo de las logias y de Internacionales, se prostituyeron villanamente al contacto con los tentáculos viscosos del pulpo de referencia.

Descuajar la Institución Libre de Enseñanza en las últimas y más sutiles raíces casi imponderables es base inexcusable de una reintegración nacional.

Les arrels, sí, existien, i tenien de comú una moral que no recolzava en un estat d’èxtasi, sinó en un projecte de la intelligència. Una moral remotament epicúria, que s’hauria basat en aquella dita d’Epicur el Vell: «Vana és la paraula del filòsof que no sap alleugerir el sofriment dels homes».

D’aquesta moral, els diaris en deien moral femenina i s’hi oposaria el mite de l’adolescent guerrer:

SOLIDARIDAD NACIONAL , 21 DE NOVEMBRE DE 1939

«FUSILES PARA NIÑOS», A UNA SEÑORA PACIFISTA, J. M. COMAS ROCA

Esas marchas militares de niños que con tan certera previsión organiza la Falange, esas actitudes arrogantes a que se habitúan, ese manejo del fusil con el que se familiariza, constituyen el cultivo adecuado del valor, el clima saludable en que se desarrolla frondosa la virilidad y la reciedumbre del espíritu apto para las acciones esforzadas y que impide la vergonzosa deserción en el momento del peligro. Porque, junto con el manejo del fusil, se inculca a nuestra juventud los principios de la Religión, Patria y Familia que forman la base de la educación de las personas decentes. No se alarme, pues, señora, cuando vea en manos de su tierno hijo un fusil con su bayoneta bien afilada. Al contrario, tranquilícese. Piense que es para su hijo y tal vez para usted un seguro de vida.

Algú ha dit recentment que no tenim dret a jutjar. Jo diria que no tenim dret a condemnar —la victòria és tan temptadora!— però, a jutjar? Si se’ns treu el dret a jutjar, a prendre partit, què ens queda? Condemnar, en canvi, és difícil si tenim en compte els fusells, els exèrcits en marxa. El silenci i la por és un mal cultiu mentre ressonen els clarins de guerra.

La más gigantesca retirada militar de la historia. 700 barcos para reembarcar tropas tras tenaz diluvio de metralla. Los alemanes han capturado 330.000 ingleses y franceses.

Un noticiari UFA oferia unes imatges cruels de la derrota. No era crueltat sagnant, era l’evidència d’un art nou per a nosaltres, tot i que sortíem d’una guerra sense pietat, era l’art de destruir la persona, de convertir-la en ramat, d’empènyer l’home cap a un últim nivell de degradació. A la platja de Dunkerque els alemanys havien plantat una cleda amb xarxa de filferro espinós. La màquina cinematogràfica havia perseguit els homes nus fins a ran de les ones. Els uns es llençaven de bocaterrosa, els altres es quedaven mirant, amb odi; uns altres simplement giraven el cap, potser amb fàstic. Jo vaig sentir mareig, un cobriment de cor que em va obligar a sortir de la sala. Mentre aconseguia respirar profundament a la llum del dia, tanmateix brillant, el meu company va comentar que jo havia tingut una reacció molt adequada a la meva escaient feminitat. No recordo si vaig fer l’esforç d’explicar-li que em semblava completament impossible que la nàusea fos patrimoni de l’esperit femení. Potser no ho vaig fer, potser en realitat vaig pensar que per una vegada que el meu company em dedicava aquell piropo tan preuat més valia agrair-l’hi i prou. Per altra banda, potser els meus arguments li haurien semblat restes d’una actitud sentimental, individualista, liberal i tampoc no m’hauria escoltat. I a més, en altres temps, vull dir quan jo anava a l’Institut, una multitud d’opinions eren possibles, el món era matisat. Ara, tot estava resolt. Ho explicava molt clar un article de Dionisio Ridruejo.