Maria Aurèlia Capmany Farnés - Pedra de toc

Fèiem, naturalment, quantitats de versos. En Josep Palau Fabre, a Notes als poemes , explica el poema «Pedra». L’explica citant Aristòtil, a través de Zubiri. El tema és la identitat dels sentits i les coses. Acaba el comentari amb aquestes paraules: «Així m’absentava, així em sobrevivia durant aquells anys de 1939, 1940, 1941...».

Absentar-nos i sobreviure’ns era la nostra radical forma d’existir. Però no, com ha interpretat algun historiador de la literatura, per defugir de la realitat. Sobreviure’s no és evadir-se.

Referint-me a Salvador Espriu vaig dir un dia: «Després ve el llarg silenci de la pau. D’aquest llarg silenci en neix el poeta». Si hem d’historiar ho haurem de fer sense documents, i que em perdonin els historiadors. I per això absentar-se no vol dir tancar-se a la torre de vori, ni morir-se vol dir suïcidar-se. Salvador Espriu no es va suïcidar com Essenin. L’experiència quotidiana d’Espriu és la dimensió exacta d’una mort col·lectiva. Si no entenem que la poesia de Salvador Espriu ens parla d’una agonia col·lectiva no entendrem res. Perquè Salvador Espriu és el menys afectat de romanticisme de tots els nostres poetes. Per això no hi ha drama, no hi ha autocontemplació, no hi ha confessions en la seva poesia. Hi ha, tot al contrari, una mirada desafiant a la mort present. Per això els seus versos són sempre un clam tràgic, o un abrupte sarcasme. Quan diu: «No lluito més...», vol dir: «No em vencereu».

La guerra a la ciutat s’havia calmat una mica. El dia 8 d’octubre de 1940 apareixia als diaris la següent nota firmada per Antonio de Reparaz:

La guerra civil que ha vivido España de manera tan cruenta ha traído consigo, como secuela inmediata, un confusionismo profundo al tratar de establecer delitos y exigir responsabilidades dentro del voluminoso conjunto de hechos responsables que se cometieron.

Es lógico —y lo necesita la seguridad del nuevo Estado— que se aplique justicia ejemplar, dentro de la máxima serenidad y la más exquisita ponderación. Para los que ayudan a este afán van encaminadas estas líneas, pero también se convierten en advertencia para quienes, aprovechándose del dolor de España, intentan saciar deseos de particular venganza, saldar odios, satisfacer bajas pasiones.

Para poner término a este estado de cosas, he resuelto no admitir en lo sucesivo ninguna denuncia que no sea formulada por escrito y firmada debidamente, en la seguridad que sobre este documento se guardará la mayor reserva, pudiendo reclamar su devolución el denunciante, una vez se hubieran comprobado sus términos. Del mismo modo hago constar públicamente que impondré con toda dureza la correspondiente sanción a quien lleve denuncias a mi autoridad, que, desfigurando los hechos, oculte el fin rencoroso que los motiva, ya que las falsas delaciones vienen produciendo de modo constante inquietud en el espíritu y zozobra en los hogares que día tras día ven alterado su reposo con sucesivas e injustificadas delaciones.

L’hivern que va registrar la victòria i la derrota nazi en la neu russa ha deixat en la novel·la i filmografia imatges d’un horror i al mateix temps d’una grandesa que gairebé anul·la tot judici crític. La mort esdevé un monstre blanc, foll, que ho destrueix tot i quasi estàs a punt de creure que no són els homes els que han organitzat aquella carnisseria. L’epopeia del gran fred ha estat contada en tots els tons. Des del realisme socialista, amb què explica el film Stalingrad la victòria russa, capitanejada per l’heroi positiu que es diu Josep Stalin, fins a la tendra, desesperada anàbasi de Carlo Levi, des del gel rus a la càlida Itàlia. El petit fred, el fred miserable, envilidor però perfectament suportable dels barcelonins, no hi té veu ni vot. Arrossegàrem, durant molt de temps i en múltiples variants, la literatura testimoni, i la confondrem amb literatura compromesa i amb literatura tout court .

Surt a flot també de tanta experiència dolorosa la revulsió aparent de valors ètics. Sembla que s’hagi arribat al fons de la confessió, allí on l’home coneix la situació límit de la qual ens parla Jasper, i es descobreix a si mateix amb absoluta nuesa. En aquest sentit es produirà en la literatura a l’ús, i sobretot en la cinematografia, una cursa d’obscenitats. En certa manera tindrà l’aire d’una alliberació, però la veritat és que ni la nuesa ni el striptease faran pas a una nova eròtica, sortiran a flot com a fórmules alliberadores de les situacions ja tipificades en la literatura llibertina. Des de les normes de conducta que imperen en l’Espanya pre-turística, tot planteig sobre la sexualitat produeix els efectes d’una alliberació. La nova pau no sols exigeix una indumentària recatada , no sols aconsella i en alguns llocs imposa la utilització del barnús a les platges, no sols la censura esborra tota nuesa i tota referència a plaers il·lícits, sinó que, en les grans ciutats, els representants de l’ordre públic vetllen per la moralitat dels ciutadans com un pare gelós a l’Espanya de la Contrareforma:

LA VANGUARDIA , 27 DE MAIG DE 1941

«CIRCULAR DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE SEGURIDAD SOBRE RELAJAMIENTO DE COSTUMBRES»

La Dirección General de Seguridad ha cursado la siguiente circular de las autoridades gubernativas:

En la calle, en paseos y en lugares de esparcimiento, teatros, cines, cafés, etc..., se advierte un relajamiento censurable de nuestras costumbres, oyéndose frases obscenas y viéndose parejas de jóvenes que sin recato mantienen actitudes más que incorrectas, desvergonzadas. Dar sensación de energía en la corrección de tales licencias es deber primordial de la autoridad y en tal aspecto recomiendo el mayor rigor en la imposición de multas que estén en relación con la importancia de la falta cometida, publicando en la Prensa los nombres de los corregidos. También importa sea inexorable en el cumplimiento del horario de cierre de lugares que cultivan el género frívolo, imponiéndose a los contraventores fuertes sanciones. CIFRA.

Naturalment, la persecució de parelles pels parcs creixia i decreixia segons la imminència de les disposicions, però malgrat les formes de protesta i de rebel·lió —disbauxa i burla— la postguerra europea produeix l’ estampida d’una generació que ha viscut en l’obsessió del pecat i la nuesa.

D’aquesta barreja i de les progressives onades de turisme, en neix la fluctuant i bigarrada ètica espanyola, que pren sovint formes aparentment rebels, però que no són més que la profunda afirmació de l’horror al sexe, com en trobaríem exemples abundants en la novel·lística de Cela, i en el cinema de Buñuel.

Molt sovint, d’aquesta visió agressiva, acusadora de la condició humana, se’n dirà realisme. Aquesta qualificació forma part d’un esquema que es perpetua en les literatures espanyoles. El prestigi d’aquest esquema és tan extraordinari que els novel·listes que no acaben de conformar-s’hi se’ls considera poc vigorosos, o poc atrevits, o poc realistes. El realisme espanyol sempre es troba amb l’obligació de descobrir el vessant terrorífic que la beateria oficial amaga. Així que l’entusiasme heroic cedeix, amb el rastre encara visible del barroquisme verbal de les epopeies, veurem com tornen amb les seves ganyotes i la gesticulació guinyolesca els hereus de La Busca i del Ruedo ibérico .

L’any 41 apareixen, a primera fila de la política nacional, dos noms que presidiran tota una època de la cultura hispànica: Gabriel Arias-Salgado i Juan Aparicio.

LA VANGUARDIA , 10 DE SETEMBRE DE 1941