Heather Dune Macadam - 999. Les primeres dones d'Auschwitz

L’EDIFICI AMB COLUMNES, GRIS I ADUST, del Departament de Finances estava situat al xamfrà oposat a un dels més bonics de Bratislava, construït el 1890. L’edifici d’art noveau, dissenyat per l’arquitecte austríac Josef Rittner, a la dècada de 1940 era la seu del Ministeri de l’Interior sota la presidència de Josef Tiso. Pensat originalment per acollir l’exèrcit de l’Imperi austrohongarès, era el lloc on giraven els engranatges del Partit Nacional Eslovac. Amb vistes a les ribes del Danubi, i decorat amb cascos romans antics a les quatre cantonades de les múltiples cúpules i arcades que tenia, era un tribut al passat ric i ornamentat de l’imperi. El Departament de Finances tenia la seu en una construcció més minimalista, amb una pàtina déco dels anys vint. Encaixat entre aquestes dues construccions incongruents, el pont de Francesc Josep s’estenia per damunt del Danubi.

Avui en dia, encara es poden veure pescadors asseguts al llarg de les ribes, al costat de petits focs encesos enmig de la boirina del riu, mentre els troleibusos repiquen als carrers de sobre. Algunes coses han canviat. El Departament de Finances ara és el Ministeri de l’Interior. Hi ha un centre comercial carrer avall i una avinguda de tres carrils. Però la mateixa escala ampla mena a la portalada de fusta treballada de nou metres d’alçària, amb poms de llautó com l’urpa d’un gegant. A l’interior, just a la dreta d’un vestíbul de marbre, un elevador paternòster es desplaça sobre la seva cinta contínua d’eficàcia burocràtica des que el van instal·lar a la dècada dels quaranta. Aquest elevador sense portes no atura mai el seu cicle incessant de cubicles en moviment. Igual com l’oració del parenostre, va rebre el nom del seu destinatari; l’elevador es mou com els grans d’un rosari a la mà d’algú. No és pas que ajudi ningú a resar abans d’entrar a dins. Molta gent ha perdut la vida o una extremitat en aquests arxivadors humans, però era el mitjà de transmissió d’aquella època. I aquest paternòster és un dels pocs de la seva classe que queden a Europa.

El ministre de Transport i cap del Departament Jueu, el doctor Gejza Konka, hauria après amb excel·lència la tècnica d’entrar dins de l’armari ascendent mentre es movia, i s’hauria acostumat als espetecs de la fusta, queixant-se del seu pes mentre el portava al pis de dalt, on el ministre de Finances estava enfeinat calculant els costos d’allotjar els jueus de bell nou.

En tant que cap del Departament Jueu, el qual havia ajudat a crear personalment l’estiu de 1941 amb el ministre de l’Interior, el feixista Alexander Mach, Konka no sols era responsable de planificar la deportació de les noies, sinó també d’organitzar els enviaments en tren. Com que el finançament i la rendibilitat dels costos no era del seu departament, i tenint en compte que hi havia costos que calia considerar (menjar, allotjament, guàrdies, combustible), havia de visitar tot sovint el ministre de Finances. El govern eslovac pagava cinc-cents reichsmark (l’equivalent actual de dos-cents dòlars dels Estats Units) per «allotjar» els jueus a Polònia. L’eufemisme de «reallotjar», definit a la Conferència de Wannsee, era «evacuar». El significat dels dos termes era el mateix. De fet, en una ordre de comanda de Zyklon B (el gas que utilitzaven per executar jueus i altres «subjectes indesitjables»), la terminologia real per demanar cinc tones d’aquest gas era «materials per a la reubicació de jueus».

El 1941, després que els eslovacs accedissin al requeriment d’Alemanya d’enviar-hi vint mil treballadors eslovacs, va ser Izidor Koso, cap de les cancelleries del president Tiso i del ministre de l’Interior Mach, qui va suggerir als alemanys que, en comptes d’eslovacs, agafessin jueus. El dispositiu per aplegar vint mil «persones» físicament aptes entre els divuit i els trenta-sis anys, per construir edificis per a jueus als quals «s’ubicaria de manera permanent» a Polònia, va començar el 1941. A pesar de tot, conscients que no en podrien subministrar la quantitat que els exigien els alemanys, Koso va insistir a abaixar l’edat fins als setze. Que les primeres cinc mil persones físicament aptes del contingent haguessin de ser totes noies no va quedar mai estipulat en cap document. Va ser a la Conferència de Wannsee, celebrada el 20 de gener de 1942, quan el comissari/suplent Reich Protector, SS Reinhard Heydrich, i el seu assistent d’aleshores, Adolf Eichmann, van perfilar clarament «una tasca operativa sense parió en la història». En una dramatització de les transcripcions recuperades que es van produir durant la Conferència de Wannsee, els homes de la Schutzstaffel (SS) i els polítics seien al voltant d’una gran taula de roure, mentre discutien la destrucció de la jueria europea, perfilant la Solució Final amb una manca d’emocions encallida. Entre els eufemismes que es van proposar, va sorgir «l’oportunitat» que oferien als jueus de «treballar» (treballar fins a la mort). Era per a aquesta «oportunitat» que l’Edith i les seves amigues estaven a punt de registrar-se.

Les reunions que van dur a la decisió fatídica de deportar noies jueves solteres probablement es van celebrar darrere de portes tancades i sense estenògrafes.

Qui va instigar aquesta idea? Provenia d’Adolf Hitler i Hermann Göring, o de Heinrich Himmler? Només sabem del cert que entre els sospitosos habituals d’haver dissenyat el pla a Eslovàquia hi hauria el capità de les SS Dieter Wisliceny; Alexander Mach, antic cap de la Guàrdia Hlinka i actual ministre de l’Interior; el primer ministre Vojtech Tuka; Izidor Koso, i d’altres. No hem trobat el doctor Gejza Konka entre aquest grup eminent de feixistes. Home amb cara d’acer, calb i de mirada dura, Konka no figura en cap fotografia de grup efectuada en aquest període, ni tampoc se n’escriu res regularment. Però el seu nom sorgeix i desapareix dels registres històrics, i surt a prou documents per posar-li un interrogant molt important.

Tots els presents en aquestes reunions a porta tancada haurien estat d’acord que l’arianització d’Eslovàquia era d’una importància primordial, però encara hi havia uns quants obstacles en el camí del Partit Nacional Eslovac: la llei i el Vaticà.

En primer lloc i més important, era il·legal deportar ciutadans jueus perquè encara se’ls considerava ciutadans. El Parlament eslovac havia d’aprovar una legislació que ho fes legal, però encara no s’havia presentat un projecte de llei per debatre’l. La proclama deia que les noies es presentessin per treballar: no se les deportaria enlloc, se’ls oferiria «l’oportunitat» de treballar per al govern. No cal dir que les normes legals no preocupaven a cap dels homes que tramaven aquest pla encobert. Per a Alexander Mach, el vot era una mera formalitat. Quan finalment es va aprovar la mesura, més de cinc mil noies i uns quants milers d’homes joves ja devien ser a Auschwitz. No és estrany que el Tercer Reich alemany es referís al govern eslovac com un «Estat titella».

Però així com canviar la llei va ser un impediment senzill, l’objecció del Vaticà enfront de la deportació dels jueus va resultar més problemàtica. Amb gran decepció tant del govern eslovac com de l’alemany, el novembre de 1941 es va filtrar el pla d’enviar jueus als camps de treball. Com a resposta directa, el papa Pius XII va enviar immediatament un emissari, Luigi Maglione, per reunir-se amb els ministres eslovacs i lliurar el missatge de la Santa Seu: no s’havia d’obligar els ciutadans jueus a anar a camps de treball.

—No és cristià —va declarar.

Actuar contra la Santa Seu era un assumpte greu, sens dubte. Molts d’aquells ministres eren catòlics devots. Fos com fos, el Vaticà no s’havia oposat amb fermesa al Còdex Jueu, així que els cervells de la reubicació de jueus no se sentien obertament afectats. I més important encara, el president d’Eslovàquia era capellà, a més de feixista. Fins a quin punt podia parlar seriosament el Vaticà si no havia renyat públicament el president Tiso?