Heather Dune Macadam - 999. Les primeres dones d'Auschwitz

El primer ministre Tuka mantenia la seva expressió de dolor constant, darrere aquelles ulleres de muntura rodona que li donaven un aire de sorpresa permanent (com si patís gasos intestinals), mentre que Alexander Mach, amb aquell seu atractiu diabòlic, treia foc pels queixals. Com s’atrevia a desafiar-los, el Vaticà! L’ètica vaticana no afectava en absolut el Partit del Poble Eslovac. El seu president era un mediador entre els homes i Déu, no entre els jueus i Déu. Els protocols obstaculitzaven l’eficiència.

El Vaticà va aixecar un dit amenaçador, i va insistir que s’incloguessin avisos d’advertència per als jueus que es convertissin i accedissin al bateig. Aquelles persones que fessin feines importants per a l’Estat d’Eslovàquia, com ara propietaris de fàbriques, pagesos i mecànics, també haurien de quedar exempts del «reallotjament». La famosa caritat cristiana no incloïa els jueus pobres.

Enviar els jueus als camps de treball en teoria havia d’estalviar diners al govern eslovac, un plantejament basat en l’espasa de doble tall de la propaganda, atès que el govern va proclamar que la pobresa dels jueus els convertia en una càrrega per a l’Estat (fins i tot mentre insistien que els jueus es feien rics a costa dels gentils pobres). La paradoxa, la van passar per alt. Als economistes a fora del govern, que ja havien desaprovat la teoria de l’estalvi, també els van deixar al marge. Alexander Mach tenia un economista personal, Augustín Morávek, president de l’Oficina Central d’Economia, que manipulava les xifres convenientment, sense prestar atenció a una anàlisi profunda dels costos, que, a més de les despeses de reunir i transportar els jueus, hauria d’haver calculat també el de l’atenció a les treballadores. I si es posaven malaltes? I les haurien d’alimentar, no? Les noies, si més no, no mengen gaire.

ÉS CLAR QUE LA TRAÏCIÓ ECONÒMICA definitiva va ser que Mach i els seus esbirros s’havien aproximat a l’Oficina Principal de Seguretat del Reich (OPSR) respecte a la possibilitat d’emportar-se jueus eslovacs el juny de 1941. Llavors, el març del 42, el primer ministre Tuka va dir al Parlament eslovac que «representants del govern alemany havien manifestat el desig d’emportar-se tots els jueus». El cost de la «reubicació» seria de cinc-cents reichsmark per jueu. Els alemanys no pagaven la seva feina d’esclaus; obligaven els eslovacs a pagar-los per endur-se les treballadores jueves esclaves. Hom es pregunta si el cost sufragat per cada jueva era una partida més inclosa en el pressupost total.

El Departament de Transport, dirigit pel doctor Gejza Konka, devia patir per cada detall, fins i tot per quina mena de vagons transportarien un miler de «persones» a través d’un terreny escabrós amb revolts muntanyosos de ferradura. Els vagons de bestiar serien els més efectius en els costos: els alemanys ja havien mesurat els vagons de bestiar, i havien estimat que n’hi podien caber el doble que de cavalls o vaques. Traslladar mil persones requeriria almenys vint vagons enllaçats. Això no era un tren només: era tot un transport.

Era una tasca hercúlia. No sols el tren hauria d’arrossegar vagons de bestiar, sinó que també necessitarien autobusos per portar les «persones» de viles apartades a uns espais centrals on poguessin reunir i retenir les treballadores, fins que se n’hi acumulés una quantitat apropiada i el trasllat als camps de treball fos eficaç en relació amb el cost. També necessitarien una estació de tren que, a més de la línia en funcionament, pogués encabir vint vagons de càrrega com a mínim. A la regió oriental d’Eslovàquia, aquesta estació era Poprad, una vila xica on la via ferroviària de sud-est a nord-est es podia intercanviar sense aturar els serveis regulars. Un cop escollida l’estació, Konka encara necessitava un lloc on reunir la gent. A Poprad hi havia dues grans barraques de dues plantes de l’exèrcit amb una tanca al voltant segura. Problema resolt.

AVUI, ALLÀ HI HA unes vies velles i atrotinades cobertes d’herbes i esbarzers, que discorren pel costat de les vies actives de Poprad. A menys de mig metre de les barraques on al principi van hostatjar les noies, aquesta via fora de funcionament porta a una zona d’emmagatzematge on hi ha vagons rovellats apartats de la línia principal. A la distància, les muntanyes amb cims nevats de l’Alt Tatras perforen el cel.

Probablement també van planejar assegurar-se que els primers enviaments provinguessin de zones rurals. En primer lloc perquè, si es produïen errors, atraurien menys l’atenció. En segon, si esclatava una protesta o un aldarull, la Guàrdia Hlinka podria encarregar-se de la resistència sense gaire publicitat. El govern no volia alarmar ningú. Tenint en compte que el Parlament eslovac encara no havia aprovat una llei que legalitzés la deportació de jueus, tot havia de semblar tan normal com fos possible. És clar que, oficialment, no deportaven ningú, ells. Els documents del govern es referien a les noies com a treballadores amb «contracte».

AIXÍ, DONCS, QUAN ES VAN CONVERTIR en l’objectiu, les noies solteres? Qui ho va suggerir? Aparentment, no se’n pot culpar ningú en concret, però és evident que van ser uns homes els qui van prendre la decisió. Van esclafir a riure quan es van inventar la raó oficial per al primer comboi: procurar la força de treball per «construir allotjaments» per a més treballadors jueus? Qui transporta 999 noies per treballar en un complex de construcció? En un moment determinat, es va filtrar la notícia que les noies treballarien en una «fàbrica de sabates». En aquella època, Eslovàquia era un dels fabricants de sabates més importants del món, i la Companyia de Sabates T. & A. Bata era una de les empreses que més gent contractava a tot el país. De fet, hi hauria una fàbrica de sabates relacionada amb Auschwitz-Birkenau, i malgrat que no hi treballés cap d’aquelles 999 noies (que jo sàpiga), la fàbrica naturalment era propietat de Jan Antonín Bata. La idea que les seves filles anessin a treballar a una fàbrica de sabates va aplacar en bona part la preocupació de la gent. Va ser un truc com un joc de mans, i el govern jugava amb una baralla marcada.

La implementació era la fase següent de l’inevitable. Els alemanys ja havien resolt que la millor manera de deportar centenars de persones era en vagons prèviament usats per al transport de bestiar. Konka i els seus col·laboradors hi estaven d’acord. ¿No van tenir en compte el fred i el vent que sofririen les noies als vagons de bestiar, especialment si anaven amb vestits i faldilles, i havien de travessar les muntanyes de Tatra i els Carpats el mes de març? A qui se li va ocórrer que les noies es registressin el dia del sàbat? O de posar dues galledes a cada vagó, una amb aigua per beure i l’altra, buida, per utilitzar-la com a latrina? No se’ls va ocórrer que algunes noies podien tenir el període menstrual? Per descomptat que no! Això era una estratègia de guerra, que aviat faria metàstasi i es convertiria en un genocidi. La logística dels transports era vasta, però, a l’hora d’implementar-la i aprovar-la de manera factual, cap d’aquells homes no va pensar en les seves filles? Germanes? Cosines? No n’hi va haver cap que s’aturés i pensés: «Això no va pas com jo m’esperava. Això és molt més lleig. Fastigós. Això va de noies».

AL MINISTERI DE L’INTERIOR no hi havia paternòsters ; l’edifici era massa vell per tenir elevadors, així que el doctor Gejza Konka havia de pujar les escales per arribar al seu despatx. En una sala revestida de roure, per l’intercomunicador devia ordenar a la secretària que li portés els darrers documents que requerien la seva signatura. Acabades de picar sobre paper de ceba prim com seda, situades entre fulls de paper carbó per a les còpies en triplicat, les ordres van arribar al seu despatx per a l’aprovació final.