Heather Dune Macadam - 999. Les primeres dones d'Auschwitz

També hi ha un llibre amb la llista de noms de les famílies de Prešov que no van sobreviure a l’Holocaust. Mentre en contempla les pàgines, la cara de l’Orna Tuckman, a peu dret, es reflecteix al vidre de l’expositor dessota l’estrella jueva.

—Això ho fa real —diu quan troba el nom dels seus avis, intentant contenir les llàgrimes—. Van existir.

COM QUE PROVENIA D’UNA FAMÍLIA DE CLASSE ALTA, la Magda Amster no era la mena de noia que s’havia d’encarregar d’anar a comprar menjar els dies de mercat. El dia de mercat, tanmateix, era una ocasió social vital, i després de la borrufada, tothom devia sentir-se una mica inquiet i anguniós, i amb ganes de sortir al carrer. La Magda Amster baixava del turó de casa seva tan feliç que desarmava la gent (amb les galtes delicades d’un rosa pàl·lid a causa del fred, i el coll llarg que s’acabava en un mocador teixit a mà), per anar a trobar la Klara Lustbader i unes quantes noies més que havia conegut a l’escola.

Ara que cap jueu o jueva de més de catorze anys podia assistir a l’escola, el dia de mercat era una de les poques ocasions que nois i noies podien trobar-se sense gaires adults que vigilessin les seves converses. El Giora Shpira, el germà de catorze anys de la Sara, la millor amiga de la Magda, era un sagal estudiós que s’agradava de la companyia de la Magda perquè el tractava com un germà petit. Les ulleres amb muntura negra del Giora encerclaven uns ulls lluents i intel·ligents, però ara, sense l’estructura formal de l’educació, el Giora i el seu germà petit, l’Schmuel, es passaven moltes hores estudiant a casa o fent feines ocasionals, i mirant d’evitar les malifetes. Els nois sabien el grau d’intel·ligència de cada una d’aquelles noies i en quins estudis excel·lia. Coneixien les seves famílies i els seus germans i germanes, i havien crescut jugant a la pesta amb aquelles noies, que ara s’afanyaven cap a la vida adulta.

A la plaça jueva davant de la Gran Sinagoga, els neologs (jueus reformistes), els ortodoxos i els hassids, que haurien d’haver estat travessant la plaça gelada lentament per començar la Mincha (pregàries de tarda), conversaven sobre el rumor. A Prešov, no s’havia anunciat formalment, encara. I per més que les notícies viatgen de pressa, no ho feien prou perquè un poble sabés què passava en un altre el mateix dia. A l’Eslovàquia Oriental, les notícies depenien dels pregoners.

No gaire lluny del centre, el sector jueu de Prešov era una fondalada poc profunda, protegida del vent de les muntanyes. Uns quants membres joves de la Gran Sinagoga ja havien fet cap a l’ajuntament per veure si hi hauria cap proclama. El Giora i l’Schmuel van tenir la mateixa idea, i van passar pel costat dels homes, apressats cap a la plaça.

Costava de creure que, just dos mesos abans, el Giora havia celebrat el seu bar mitsvà al grandiós edifici de dues plantes, i també la seva majoria d’edat a casa de la Magda Amster amb quaranta dels seus millors amics i companys d’escola, nois i noies. La família Amster sempre es mostrava generosa, i els vincles entre els pares del Giora i els de la Magda encara eren més estrets, a causa de l’amistat íntima de les seves filles. Ara, aquelles mateixes noies es veien amenaçades amb els serveis al govern. El Giora se sentia protector i alarmat alhora, mentre ell i el seu germà s’afanyaven cap al carrer Hlavná, més enllà de la botiga de cotilles de Gizzy Glattstein, on una noia polonesa, l’Ida Eigermann, havia trobat feina.

L’Ida havia fugit de Polònia el 1940, i havia deixat la família enrere a la ciutat de Nowy Sącz, on ara hi havia un gueto. L’Ida primer s’havia amagat a prop de la frontera polonesa, a Bardejov. Allà, vivia amb l’oncle i treballava a la seva carnisseria kosher. Al carrer Klástorská, davant per davant de la carnisseria kosher, hi havia la sinagoga del Bikur Cholim. A la galeria de les dones del pis superior, l’Ida probablement seia al costat de la Rena Kornreich, que també s’amagava a casa del seu tiet a l’altre costat de la cantonada. No hi ha dubte que les dues refugiades poloneses ja es coneixien abans que la Rena es traslladés a Humenné. L’Ida Eigermann tenia galtes de poma i uns cabells negres llisos, que es cargolava per apartar-se’ls del front. Es passava els dies prenent mides a les dones jueves de classe mitjana i alta de Prešov, per vendre’ls faixes i diversos tipus de roba interior.

Més enllà de la botiga de cotilles, baixant el turó en direcció a la catedral, on s’erigia l’estàtua de Neptú, la Magda Amster potser reflexionava sobre la seva vida, tan jove encara, al límit de la plaça de la ciutat... on ja no s’admeten els jueus. Enyorava l’escola, enyorava tenir un gat. I sobretot, enyorava la Sara, la germana del Giora Shpira. La Sara estava tan decidida a anar a Palestina que, quan el seu pare li va denegar el permís, va començar una vaga de fam. La Magda no va rebre la chutzpah perquè es matava de gana o per desafiar els desitjos del seu pare, i l’havien deixat enrere. La germana i el germà de la Magda, més grans, ja havien marxat cap a Palestina també. La Magda va comprendre que el seu pare volia que almenys una filla es quedés a casa: com que era la més xica, va comprendre que era el seu deure. Amb tot, encara sospirava per la companyia de la seva millor amiga, i del seu germà i la seva germana. El pare li havia promès que, al cap d’ uns quants anys, quan fos més gran, podria visitar Palestina. Però, per a una adolescent, uns quants anys són tota una vida. El vent li fuetejava la cara i li feia plorar els ulls. L’únic motiu per somriure era veure el Giora i l’Schmuel corrent turó avall cap a ella, agitant una carta. El vent va intentar emportar-se aquells papers prims quan els hi van donar, però la Magda, amb les mans enguantades, va estrènyer ben fort l’última carta a casa de la Sara:

Viure és una meravella simplement. El món és absolutament perfecte. Seré enmig de la seva felicitat, en la qual es rabeja i amb la qual s’enriqueix tant i tant. Obtinc satisfacció del meu treball, i cada extremitat canta les seves cançons. Després d’uns quants dies de pluja, els cels tornen a ser feliços, blaus i profunds, molt més amunt que les cases grises. Tot d’una, sobre les roques, apareixen verdures, flors de tots colors, falgueres fetes amb cabells de donzelles. Tot està refrescat, satisfet, primaveral, i jo també soc feliç i adoro estar viva!

Va ser un moment de somieig que va esmicolar el batec del tambor del pregoner de Prešov, que anunciava les mateixes noves que l’Edith i les seves amigues sentien a Humenné. Alguns membres de la comunitat jueva de Prešov van tornar corrent cap a la sinagoga a informar els ancians, mentre les adolescents s’obrien pas entre la gernació per llegir la proclama enganxada amb cola al costat de l’ajuntament. Les mateixes notícies s’enganxaven, i simultàniament les proclamaven els pregoners per tot Eslovàquia, repicant campanes de llautó o picant tambors. L’única diferència entre les distintes municipalitats era el lloc on havien d’acudir les noies: a la caserna de bombers, l’escola, l’oficina de l’alcalde o la parada de l’autobús. La resta de la informació era la mateixa:

Totes les noies solteres entre els setze i els trenta-sis anys s’han de registrar... el dia 20 de març...

—Per què s’emporten noies? —va preguntar el Giora Shpira.

Aquesta pregunta, se la formularia la resta de la vida.

Per quina raó comença Heròdot la seva grandiosa descripció del món amb allò que, segons els savis perses, només és un tripijoc de segrests de noies?

—RYSZARD KAPUŚCIŃSKI

Divendres, 13 de març de 1942