Heather Dune Macadam - 999. Les primeres dones d'Auschwitz

Les noies encara no en sabien res. No encara. I després que la neu les retingués tancades a casa durant vint-i-quatre hores, l’Edith i la Lea probablement frisaven per veure les amigues, i es van afanyar a anar cap a la porta abans que la mare, gronxant la cistella de la Bubi entre totes dues.

Mentre les noies trepitjaven la crosta de neu recent de camí cap al poble, potser van sentir portes amunt i avall del carrer que s’obrien i es tancaven, mentre nois i noies, adelerats per sortir, avançaven trontollant entre els munts de neu per voreres no massa netes. Només s’havien sentit murmuris ben just audibles, i l’única manera de descobrir què passava de debò era esbrinar la veritat. Per això, una de les millors amigues de la Lea les va cridar pel nom. Amb un barret de punt sobre els cabells rogencs, l’Anna Herskovic potser va fer una corredissa per reunir-se amb les germanes Friedman, aquell dia de mercat atípic.

L’Anna Herskovic era una noia animada i xerraire amb els ulls marrons, molt grossos, i la pell pàl·lida. Una noia guapa entre noies guapes. Abans que el món se’ls girés d’esquena, a l’Anna i la Lea els encantava anar juntes al cine tot sovint. N’eren autèntiques aficionades i sempre estalviaven per anar a veure l’última estrena, almenys fins que les sales de cinema van esdevenir un dels molts llocs on els jueus no podien anar.

Al llarg de les ribes estretes del riu Laborec, a les branques dels bedolls, s’hi veien talls i ampolles de vidre de tots colors per recollir la saba quan s’enfilava amb la temperatura. Amb el darrer accés de fred, a les ampolles pràcticament no devia haver-hi gens de líquid. Però s’acostaven dies més càlids, i les ampolles dringaven al vent com campanetes, recollint el fluid de tònic dolç de primavera que goteja dels bedolls.

A banda i banda de les vies del tren, potser havien construït a la neu forts postborrufada per tal que els nens petits poguessin llançar-se boles de neu entre ells, en una guerra microcòsmica que feia eco de la que es descabdellava a Europa, tot i que aquí s’esperava que els dos bàndols celebressin aviat l’armistici patinant junts en trineu. Les noies comprimien neu amb les manyoples per amenaçar els nois entremaliats que s’atrevien a disparar contra elles. Les noies més grans, com l’Edith i la Lea, van aconseguir travessar aquell pont petit i arribar indemnes a la ciutat. Desviant-se a mà esquerra, només havien de fer una mica de volta per anar al carrer Štefánikova, on vivien la Deborah i l’Adela Gross.

Del carrer Štefánikova, la gent del poble en deia afectuosament el carrer Gross, perquè onze de les cases d’aquell carrer eren plenes amb els fills i els nets del pròsper mercader de fusta Chaim Gross. Fins i tot el Ladislav Grosman i la seva família, que no hi tenien cap parentiu directe, vivien al carrer Gross.

Si el Ladislav i el seu germà, el Martin, haguessin estat netejant la vorera amb pales quan hi van arribar les noies, sens dubte les hauria saludat, per més que el Ladislav probablement prestava poca atenció a l’Edith, una adolescent més aviat esquelètica. Durant el cap de setmana, la família Gross no havia perdut el temps per assegurar-se que el Martin i la millor amiga de la Lea, la Deborah, es prometessin formalment. Mentre la Deborah i l’Adela saludaven les germanes Friedman i l’Anna Herskovic, les notícies sobre les pròximes noces de la Deborah haurien estat l’última xafarderia.

Adela Gross, cap al 1940.

FOTO PER CORTESIA DE LOU GROSS

Lou Gross, cap al 1941.

FOTO PER CORTESIA DE LOU GROSS

Aquelles noies de dinou anys, ¿van encetar la mena de conversa que només unes noies poden sostenir entre elles després de vint-i-quatre hores sense veure’s? Si hi afegim el casament de la Deborah, ens podem imaginar les abraçades i les mazel tov (felicitats en hebreu) eixelebrades.

—La Deborah tindrà l’exempció de la família dels seus avis i la del Martin —recorda l’Edith—. Doble protecció —contra la proclamació.

D’altra banda, el govern només volia dones solteres. La Lea, ¿no es plantejava si podria atrapar un marit ràpidament, o li semblava massa ridícul amoïnar-se per una cosa així? Devia resultar estrany celebrar les bones notícies quan venien servides com un aperitiu de les dolentes.

L’Edith i l’Adela no eren tan bones amigues com les seves germanes. Amb disset anys, l’Edith no havia anat a la mateixa classe que l’Adela, i aquell any de diferència provocava una separació que, a les adolescents, els pot costar de travessar. L’oval perfecte de la cara de l’Adela, i els seus llavis molsuts, treien el nas dessota una mata de rínxols vermells mirant les faccions de l’Edith, més delicades. El matrimoni encara era molt lluny per a les adolescents, que encara havien de florir per convertir-se en dones.

La Irena Fein havia treballat d’ajudant a l’estudi fotogràfic del poble, acabat d’arianitzar. Era una noia pensativa i aficionada als llibres, que també es dedicava professionalment a la fotografia, i és molt probable que perfeccionés la seva destresa fent fotografies a les seves amistats. L’Adela aparentava la confiança d’una estrella de cine i hauria estat una model perfecta, amb aquelles trenes vermelloses i la pell de marfil. ¿Va ser la Irena Fein qui va fer fotos a l’Adela, somrient tímidament davant de la seva càmera Leica, just un any abans que el Còdex Jueu impedís legalment als jueus la possessió de càmeres fotogràfiques? A casa de la família Gross, el cosí de tres anys de l’Adela, el Lou, era l’únic home. Saltironant per sobre la neu en direcció a les seves cosines, implorava a les noies que juguessin amb ell. Les noies potser van esclafir a riure i el van abraçar, però, entre els seus plans, no hi havia el de fer de cangur. Potser no era un dia de mercat normal, però era un dia de mercat. Les noies tenien plans.

Davant del perill de quedar-se sense res més per jugar que el seu cavallet balancí, el Lou devia plantar-se a córrer darrere les noies amb les seves cametes rodanxones, cridant-les pels sobrenoms més dolços (Adelinka! Dutzi!), bo i traient enfora el llavi inferior amb una magarrufa dramàtica però desaprofitada.

—Ljako!

La mainadera el va cridar pel sobrenom afectuós, i va agafar el marrec en braços per emportar-se’l cap dins, i el va enfarcellar com un caneló abans de tornar-lo a portar a fora.

NO TOTES LES NOIES que aquell dia anaven a mercat al centre de Humenné eren eslovaques. Després de la invasió alemanya de Polònia el 1939, molts jueus polonesos havien enviat les seves filles a la seguretat relativa d’Eslovàquia, on els jueus encara gaudien d’alguns drets i les noies jueves no s’enfrontaven a l’amenaça de les violacions.

La Dina i l’Erna Dranger eren cosines en primer grau del que en altre temps era una vila endormiscada a la frontera de Polònia, Tylicz, que ara, des de la invasió, era un poble fronterer estratègic ple de soldats alemanys. La seva millor amiga, la Rena, s’havia escapat abans que elles cap a Eslovàquia. Les noies Dranger l’havien seguit. Tant la Rena com l’Erna tenien germanes més joves que vivien i treballaven a Bratislava, la capital d’Eslovàquia. A Humenné, hi havia una altra refugiada polonesa almenys; la Sara Bleich havia crescut a pocs quilòmetres de distància, a la ciutat balneari de Krynica, on encara avui en dia es poden prendre les aigües, i trobar moltes classes diferents d’aigua mineral brollant de les fonts de les muntanyes. Es devien conèixer totes entre elles.