Heather Dune Macadam - 999. Les primeres dones d'Auschwitz

Ens podem imaginar l’Erna i la Dina caminant de bracet carrer avall per Štefánikova camí del mercat, aquell dia, mentre parlaven excitades de les properes núpcies de la Rena. La Rena havia de trobar un vestit de nit per a la nit de nuvis, i probablement va provocar tota mena de rubors i rialletes a aquelles donzelles. I com que faltaven poques setmanes per Pasqua, potser també es delien d’enviar fruits secs a casa dels pares, als quals feia gairebé un any que no veien.

Les noies poloneses, uns quants anys més grans que les germanes Friedman, no es devien moure en els mateixos cercles socials. Ben instal·lades en la comunitat jueva de Humenné, les noies Friedman eren d’una família local molt respectada, mentre que les refugiades poloneses treballaven de mainaderes per a famílies riques amb criatures petites. Amb tot i amb això, en passar per davant de la casa dels Gross i veure les altres noies a fora, les poloneses les haurien saludat amb una mà o els haurien dit hola. L’esclat de pigues de l’Adela, i les onades dels seus cabells rogencs, eren tan difícils de no veure com el seu somriure, i s’havien de reconèixer perquè totes seien a dalt, al sector femení de la sinagoga. Per més que les germanes Gross provenien d’una família extremament rica, no tractaven mai les altres com a inferiors. S’aplicaven a viure en un món amable, un món moral, un món que ajudava els menys afortunats i els necessitats.

La Irena Fein era una bona amiga de l’Adela i la Deborah Gross, la Margie Becker, i la Lea i l’Edith.

L’Erna Dranger era la millor amiga de la Rena Kornreich durant la infantesa a Tylicz .

EL TERME humenné ve d’una expressió eslovaca que significa ‘pati del darrere’ mai no s’havia batejat un poble amb tanta precisió.

—Érem una gran família —diu l’Edith, referint-se a la vila—. Tothom coneixia tothom. Tothom!

Humenné, en altre temps una ciutat important en la ruta comercial entre els reialmes de Polònia i Hongria, havia estat un centre cultural i artístic important, conegut pels oficis, les fires i el mercat. Els lleons esculpits en marbre cargolaven les cues damunt la portalada de ferro forjat de la mansió, a l’extrem de «la plaça», tot i que el nom no resultava gaire apropiat, atès que es tractava d’una avinguda rectangular que feia les funcions de centre del poble. El carrer Major no estava pavimentat; piconadores fabricades amb troncs d’arbre i unes cadenes arrossegades per cavalls allisaven el terra i la grava. Amb una filera d’arbustos a un costat i les botigues de la vila a l’altre, la plaça era el lloc de reunió principal per a jueus i gentils. En aquest poble només hi havia un cotxe i un taxista.

Al llarg del caire de la plaça, davant d’uns munts de neu altíssims, uns quants venedors i pagesos incondicionals havien muntat les seves parades. El vent tallava la pell de les mans sense guants d’un carnisser gentil que acabava de cargolar l’últim enfilall de botifarres. Hi havia formatges com rodes coberts amb roba exprés per tapar formatges, per protegir-los del fred. Encara no hi havia verdura verda, només patates, colinaps i unes quantes xirivies. La policia militar eslovaca (la Guàrdia Hlinka) potejava a través de les crestes dels munts de neu, com si patrullar piles de neu formés part de les seves responsabilitats. Amb botes, cinturons i cordats contra els vents de les muntanyes dels Carpats i el Baix Tatras, els joves guàrdies Hlinka s’esforçaven per semblar intimidadors amb els seus abrics de llana i pantalons de muntar negres. Ben just si tenien edat d’afaitar-se, tanmateix, i no intimidaven ni l’Adela ni les altres noies. Per què s’havien d’espantar, elles? Havien crescut junts. I als nois sempre els agrada jugar a soldats. Malgrat tot, els va estranyar que, quan els van dir hola, ells optessin per ignorar-les o per mirar-les durament.

El món era petit en aquest racó. Era impossible no saludar els veïns, però, al llarg de l’any passat, aquestes salutacions s’havien tornat més encarcarades i receloses, i més que un crit, eren un xiuxiueig. Llavors...

—De cop i volta, els gentils van deixar de parlar amb nosaltres —apunta l’Edith—. Ni tan sols contestaven a la mare quan els deia bon dia!

Com podien ser tan mal educats, entre veïns? Però tothom estava una mica més de punta.

En un dia de mercat normal, l’Edith i la Lea haurien entrat a l’espai del mercat, enmig de la cridòria familiar dels botiguers que oferien els seus articles, i la melodia animada dels botiguers regatejant sense cap preocupació al món. Però el d’aquell matí no era un dia de mercat normal en absolut. Les noies Friedman i les seves amigues potser van esclafir a riure lliurement, en l’espai obert, però tenien la sort de no adonar-se de les mirades tristes, d’una llàgrima extraviada que s’emportava el vent, d’un policia de més edat que les observava amb tendresa un moment, confús per aquest seu sentiment.

Quan el mercat de tarda s’obria als jueus, la mare de l’Edith solia arribar-hi amb la mare de la Irena Fein i la cunyada de la senyora Fein, la llevadora local que havia portat al món l’Edith, la Lea, i probablement tota la prole de la família Gross. S’hi haurien trobat la senyora Becker i la seva filla adolescent, la Margie. La Margie era molt espavilada i, amb l’Edith i la Lea, havia actuat en diverses obres de teatre de la Beth Jacob. La família de la Margie, a més, era propietària de la botiga de la cantonada, a tocar de la casa dels Friedman.

Malgrat viure a l’altra banda de la cantonada de la família Becker i la seva botiga, els Friedman no eren amics íntims dels Becker, perquè, de joves, l’Emmanuel Friedman i el Kalman Becker s’havien disputat l’amor de la mateixa dona.

—A més de ser molt guapa, la meva mare era la dona més intel·ligent del poble —remarca l’Edith.

L’Emmanuel Friedman va aconseguir enamorar-la i es va casar amb ella. Després, el pare de la Margie es va negar a creuar ni una sola paraula amb el pare de l’Edith, exceptuant «quan anaven al Shul per Kol Nidre. Llavors es desitjaven tot el millor i un bon any, un any amb salut, un any feliç, un any de prosperitat. La resta de l’any, no es dirigien la paraula». L’Edith fa un xuclet.

Això era una comunitat real. La gent queia i s’aixecava, algunes persones tenien uns principis religiosos molt estrictes, i d’altres els tenien laxos. No tenia importància. Al mercat, tothom coneixia tothom. Haurien saludat la senyora Rifka Citron (una sionista estricta i compromesa), mentre triaven patates d’una partida llastimosa de fi de temporada. Els Citron eren una família nombrosa més aviat pobra. Hi havia fills que gairebé arribaven a trenta anys i d’altres que encara eren adolescents. El seu fill atrevit, l’Aron, i la seva preciosa filla, l’Helena, podrien haver estat estrelles de Hollywood, especialment si els senties cantar. La germana de l’Helena, la Ruzinka, havia tornat feia poc de Palestina amb la seva filla, l’Aviva. Trotant darrere la tieta, la neboda de quatre anys de l’Helena arrencava somriures de jueus i gentils per igual. El seu caparró era ros, amb una mata de rínxols, i tenia la pell més pàl·lida que la majoria dels aris.

—Hitler no sabria què fer amb aquesta —bromejava la mare de l’Edith.

—Hi devia haver una shiksa a la pila de llenya. —Era un altre acudit jueu.