Heather Dune Macadam - 999. Les primeres dones d'Auschwitz

Ignorant el fet que les «persones» que deportarien en realitat serien dones, joves i solteres, va repassar els documents buscant errades tipogràfiques:

Bratislava-Patrónka, estació ferroviària de Lemec, amb capacitat per a 1.000 persones.

Sered’: el camp de treball de Sered’, l’estació ferroviària de Sered’, vora el riu Váh, amb capacitat per a 3.000 persones.

Nováky: campament de jueus, estació ferroviària de Nováky, amb capacitat per a 4.000 persones.

Poprad: estació ferroviària de Poprad, per a 1.500 persones.

Žilina: l’estació ferroviària de Žilina, per a 2.500 persones.

Originalment, els eslovacs van planejar traslladar cinc mil jueves en cinc dies: una tasca monumental que ni tan sols els nazis no havien acomplert fins aleshores. El document que Konka estava a punt de signar encara era més agosarat: confirmava la deportació il·legal de dotze mil «persones». Quan es preparava per firmar el document, l’inquietava l’opinió del Vaticà? Segur que uns mesos abans n’estava convençut, de la qüestió jueva, però ara que el seu nom figurava al document, no va sentir cap escrúpol moral fent-li coïssor a la consciència? Si no li importava el parer del Papa sobre l’assumpte, li importava el de Déu, potser?

El Departament 14 (el Departament Jueu) només disposava de dues setmanes per polir els detalls finals i emprendre la deportació més nombrosa d’éssers humans de la història. D’altra banda, el Totpoderós havia creat el cel i la terra en set dies. Res era impossible.

Darrere l’oficina del despatx, del Danubi congelat, s’elevava una boirina. Mentre alçava la ploma estilogràfica sobre el paper que estava a punt de signar, Konka probablement creia que la trajectòria de la seva carrera estava en el curs correcte. Pitjant el plomí de l’estilogràfica sobre el paper, va escriure: «En nom del ministre doctor Konka», i així va segellar el destí de milers de dones joves.

Tot i que aquesta firma ja li assegura un lloc en els annals de la infàmia, al cap de poques setmanes Konka gairebé va desaparèixer dels registres històrics, i el va substituir com a cap del Departament Jueu el seu ajudant principal, el famós Anton Vašek. Un buròcrata corrupte passat de pes i pagat de si mateix, que seria conegut com el «Rei dels Jueus», Vašek estava encantat d’acceptar suborns, vendre excepcions als que licitaven més amunt, i refusar-les als jueus eslovacs que li pagaven prou. Mentrestant, a excepció de la signatura, Konka pràcticament s’esvaeix al cap de poques setmanes que el primer enviament fes història, de manera molt semblant als milers d’adolescents i noies deportades.

La història ha decebut gairebé totes

les persones normals i corrents.

—MIN JIN LEE

L’EMMANUEL FRIEDMAN SE SENTIA ORGULLÓS de la intel·ligència de les seves filles, i volia que estudiessin i arribessin a ser professionals amb estudis (la Lea, advocada; l’Edith, metgessa), per tal que poguessin controlar les seves vides. Els homes amb els quals l’Emmanuel pregava normalment s’adherien a les antigues instruccions del Talmud, segons les quals les dones s’havien de quedar a casa a treballar de mares, i el renyaven perquè volia que les seves filles estudiessin. L’Emmanuel, que era un defensor apassionat del dret a l’educació que Déu havia concedit a les dones, va canviar diligentment de sinagoga i va buscar un lloc de culte més liberal. Va ser el Còdex Jueu contra l’educació el que va obligar l’Edith i la Lea a abandonar el somni d’assolir una carrera professional. La Manci Schwalbova, una dona encara jove, havia estudiat molts anys per arribar a metgessa, i només li faltava un examen per aconseguir-ho. Llavors van aprovar el Còdex i ja no li van permetre que fes l’examen final.

A l’Emmanuel i la Hanna Friedman els preocupava que les seves filles ni tan sols poguessin acabar els estudis superiors a l’institut. Com podrien triomfar a la vida si ni tan sols podien obtenir el diploma de l’institut? ¿I ara se n’havien d’anar a treballar precisament per al govern que els havia robat el dret a l’educació?

La Lea Friedman era dos anys més que gran que la seva germana Edith.

La canalla de la família Friedman, pels volts de 1936; d’esquerra a dreta: el Hermann, l’Edith, la Hilda, la Ruthie, la Lea i la Ishtak.

L’ÚNICA NOTÍCIA BONA VA SER QUE el govern va prometre exempcions a les famílies propietàries d’empreses essencials per a l’economia i l’esforç de guerra, i els Friedman en teoria n’eren una. Hi havia unes quantes famílies afortunades més. Les netes del Chaim Gross, l’Adela i la Deborah, també se suposava que n’havien de quedar exemptes. Quan la família Gross va declarar que la Deborah ja era prou gran per casar-se amb el Martin Grosman, confiaven a garantir-li una exempció doble, gràcies al marit, a més del seu avi. Als divuit anys, l’Adela no gaudia d’aquesta doble seguretat.

A pesar de la seva bellesa extraordinària, l’Helena Citron encara no s’havia casat, i la seva família no era rica. No hi hauria exempcions per a la família Citron. Llevat que es casés immediatament, l’Helena hauria d’anar a treballar per al govern. La seva germana gran, la Ruzinka Grauber, estava casada i tenia un fill; la Ruzinka no corria cap perill.

La Hanna Friedman va rebregar el davantal i va arrufar el front. Les exempcions eren un alleujament molt benvingut en les famílies importants per al govern, però els veïns de la Hanna també tenien filles. Què els passaria, a les amigues de l’Edith i de la Lea? La Zenska Haber; la Margie Becker; la noia dels cabells ros maduixa, l’Anna Herskovic, que era una criatura delicada no apta per treballar en una fàbrica ni en un mas? ¿I què, l’Annou Moskovic, de naturalesa dolça i cara grassona, que sempre trobava una excusa per treure el cap a casa dels Friedman el dia que feien pa? L’Annou adorava el pa de la senyora Friedman. I la Irena Fein, ¿quedaria exempta perquè treballava a la botiga de fotografia i ajudava la família amb el seu sou? Per què no es podien quedar totes aquí i treballar per al govern des de casa? La Hanna s’anguniejava i treia foc pels queixals, mentre les seves filles endreçaven havent sopat. El dia de fer pa, n’hauria de fer una mica més que de costum, i coure’n una barra trenada de més per a l’Annou.

Assegut vora la llar, l’Emmanuel mirava la cara amoïnada de la seva dona. No hi havia cap dubte que les seves filles ja eren «prou madures» per anar a treballar.

—La Lea ja té els documents per viatjar a Hongria —va recordar la Hanna al seu marit—. Deixa que es quedi allà, on hi ha una mica més de calma. Quan la Lea ja hi sigui, l’Edith es pot esmunyir per la frontera i reunir-se amb ella. Val més que marxin lluny d’aquí que no que vagin a treballar.

L’Emmanuel no aprovava escapolir-se dels mandats legals imposats pel govern.

—És una llei —va remarcar a la seva esposa.

—Una llei dolenta.

—Però és una llei.

I que un jueu transgredís la llei no era pas el mateix que si ho feia un gentil. Li feien por les ramificacions.

La discussió dels Friedman sobre aquell fet particular era un microcosmos dels dilemes als quals s’enfrontaven molts pares i mares jueus per tot Eslovàquia. La neu, que ja no era verge i blanca, s’havia tornat grisa i bruta. Els pins, carregats ara de gel, es veien obligats a vinclar-se i a trencar-se sota un vent impietós. Els sastrugi (dunes de gel) conformaven el paisatge. Serps de neu s’ondulaven sobre la terra gelada. Castelleres de tempesta enormes lliscaven a través del firmament nocturn per damunt de la frontera hongaresa, dirigint-se cap al Front Oriental.