Frédéric Gros - Caminar, una filosofia

Torna una quarta vegada (o potser només tercera?) a París. Aquesta vegada havia de ser la consagració de veritat. Tardor de 1871. Està a punt de fer els disset anys. Aquesta vegada la seva mare ha estat avisada amb temps. Gairebé un viatge oficial. De fet, l’hi esperen. Fins i tot Verlaine l’ha convidat, per recomanació («veniu, veniu de pressa, gran ànima estimada »), perquè li havia enviat els seus poemes. Es va fer una col·lecta per pagar-li el tren. Rimbaud porta a París el seu Bateau ivre , com a penyora, ofrena, prova.

Ja sabem que seguiran tres llargs anys durant els quals Verlaine manté Rimbaud, tres llargs anys d’una relació tempestuosa, apassionada: bogeries zutistes , 28 tres turmentades estades conjuntes a Londres, borratxeres gens nobles, monstruoses tempestes i reconciliacions sublims, i el desafortunat tret que posa punt final a tot plegat a Brussel·les. Verlaine acaba a la presó. El seu company d’armes torna en més d’una ocasió a la casella de sortida (Charleville o Roche). Sempre s’hi avorreix profundament. Les seves aventures amb Verlaine l’hauran allunyat dels cercles literaris. Des dels seus inicis a París arrossega una reputació de noi brut, de brètol i groller, de bevedor empedreït.

L’any 1875, amb vint anys, ha escrit Una temporada en l’infern , les seves Il·luminacions , i potser una Caça espiritual que s’hauria perdut per sempre. No compondrà més. La publicació de la seva Temporada va ser un trist entrebanc. No pot pagar l’editor i només se n’emporta alguns exemplars. Mai no veurà publicades les seves Il·luminacions . En cinc anys, un jove haurà transformat tota la literatura. No escriurà cap poema més. Moltes cartes, això sí, d’estil telegràfic (llampecs), però ni un sol poema més. Encara seguirà caminant, obstinadament, molt.

Aquesta vegada vol viatjar lluny, aprèn idiomes sol a la seva habitació. Estudia alemany, prova l’italià, es planteja l’espanyol, treballa en un diccionari grec-rus i, sens dubte, també alguns rudiments d’àrab. Durant cinc anys, passarà els hiverns aprenent. Les llargues caminades les deixarà per a la primavera.

1875: des de Stuttgart decideix anar a Itàlia. Travessa Suïssa, primer en tren, però es troba ben aviat sense diners. Continua a peu, guanya el Sant Gotard, i arriba esgotat a Milà, on el recull una dona misteriosa. Vol anar a Bríndisi, caminant. Caurà abatut per una insolació a la carretera entre Livorno i Siena. Repatriat a Marsella, arriba fins a París i, després, un altre cop a Charleville.

1876: més que caminades, aventures. Marxa amb intenció d’anar a Rússia, després d’afaitar-se el cap, però no va més enllà de Viena, on el troben mig mort i sense papers, apallissat per un cotxer. S’enrola a l’armada holandesa, però en deserta a Salatiga (Indonèsia).

1877: marxa cap a Bremen, prova d’arribar a les Amèriques, però acaba a Estocolm com a taquiller d’un circ. Torna a Charleville.

1878: des de Marsella, agafa un vaixell cap a Egipte, però de seguida emmalalteix i és repatriat. Torna a peu a casa seva. Després marxa cap a Suïssa. De nou passa el Sant Gotard a peu fins a Gènova, des d’on s’embarca cap a Xipre (on farà de capatàs d’obra). Però, a la primavera de 1879, la febre no l’abandona. Torna a casa seva. Amb els primers freds de l’hivern, retorna a Marsella, però l’atura de nou la febre. Gira cua.

Sempre el mateix moviment, la mateixa lenta oscil·lació: l’hivern avorrit a casa seva, dominant la seva impaciència, estudiant diccionaris de llengües; la resta de temps, a provar fortuna.

Torna a partir l’any 1880, de nou cap a Xipre. Des d’allà, després d’una sortida precipitada (potser va ferir mortalment un obrer?), no es dirigeix cap al nord, sinó que, per primera vegada, continua més cap al sud. La mar Roja, fins a Aden.

Aquest serà el darrer acte de la seva existència: un decenni de desert i de muntanya, entre Aden i Harar.

Quaranta graus. Aden és un forn. Rimbaud supervisa la tria dels cafès, i és apreciat pels seus caps. Bardey, un comerciant instal·lat allà, pensa en ell per a una nova agència a Harar, a Abissínia, a l’interior, a les muntanyes. A 1.800 metres hi fa un clima temperat. Rimbaud accepta i prepara una caravana.

Per arribar a Harar, s’han de fer més de tres-cents quilòmetres, una ruta plena de malesa, de deserts de pedres, després de boscos i de muntanya, per finalment franquejar alguns colls. Rimbaud va amb un cavall, però normalment es veu obligat a anar a peu. La caravana avança lentament. Els calen dues setmanes per arribar a la seva destinació.

Un cop allà, l’empleat de la nova agència es dedica a comerciar, s’aclimata, s’avorreix, s’irrita, organitza expedicions. Un any a Harar, i retorna a Aden. Després, novament a Harar, i a Aden encara un cop més. Sempre la mateixa ruta, la mateixa fatiga. Va canviant de lloc de feina, seguint les fluctuacions de l’agència. Res no acaba de funcionar. Té alguns projectes esbojarrats, que no duren o que fracassen. Voldria guanyar diners, uns quants diners per poder-se instal·lar finalment i estar tranquil.

L’any 1885 té una idea que finalment li hauria de permetre fer fortuna. Durà una caravana amb un estoc d’armes i municions fins a Choa, on les vendria al rei Menelik. Hi inverteix tots els seus estalvis. Troba dos còmplices, dos socis, Soleillet i Labattut. Tots dos moren aviat. Rimbaud no cedeix. Hi inverteix la resta dels seus estalvis («la ruta és molt llarga, gairebé dos mesos de caminar fins a Ankorer») i marxa pel setembre de 1886. Ferrandi el veu quan marxa: «Anava al capdavant de la caravana, sempre a peu.» «Una ruta de cinquanta dies enmig del més àrid dels deserts.» De Tadjourah a Ankorer és una pista solitària que travessa la immensitat morta d’un desert de basalt. El sòl crema. Són «camins horribles que recorden l’horror suposat dels paisatges lunars». Quan arriba, no troba el rei. L’expedició esdevé un desastre financer. Rimbaud està esgotat. Torna a Harar havent-ho perdut tot i, a poc a poc, reprèn petits negocis.

Fins al dia en què el seu genoll comença a fer-li mal i se li infla desmesuradament. Té trenta-sis anys.

* * *

Arthur Rimbaud, quinze anys: un noi fràgil, amb uns ulls de color blau decidit i llunyà. A l’alba, sense fer soroll, el matí de les seves fugides, es despertava en una casa plena d’ombres, tancava suaument la porta al seu darrere. I, amb el cor bategant, veia com es despertaven calmadament els petits camins blancs. «Som-hi!»

A peu. Sempre a peu i mesurant amb les seves «cames sense rival» l’amplitud de la terra.

Quantes vegades de Charleville a Charleroi; quantes vegades per anar amb Delahaye, tots els mesos de guerra mentre el col·legi era tancat, a comprar tabac a Bèlgica; quantes vegades per retornar de París, sense res de valor, amb la fam al ventre. Quantes vegades després pels camins del sud: el de Marsella, o bé el d’Itàlia. Quantes vegades finalment la carretera dels deserts (de Zeilah a Harar, i l’expedició de 1885).

A peu sempre, cada vegada. «Soc un vianant, res més.» Res més.

Per caminar, per avançar, fa falta ràbia. En ell sempre hi ha aquest crit de partida, aquesta joia enfadada.

Som-hi, barret, capa, les mans a les butxaques, i sortim.

Endavant, carretera!

Som-hi!

I tu caminaves.

Per partir, caminar, cal ràbia. Aquesta no et ve de fora. No caminar com una crida dels grans espais, una promesa de veritat o la temptació del tresor. Sinó més aviat aquesta ràbia interior. Amb el buit al ventre, el dolor de ser aquí , la impossibilitat de romandre al mateix lloc, d’enterrar-se viu, de simplement quedar-se. Fa mal temps a casa vostra, escrivia des de les muntanyes d’Harar. A casa vostra els hiverns són massa llargs i les pluges massa fredes. Però aquí, a casa nostra, a Abissínia, aquesta misèria i aquest avorriment, aquesta immobilitat esgotadora també són insuportables: res per llegir, ningú amb qui parlar, res per guanyar.