Frédéric Gros - Caminar, una filosofia

Frédéric Grosés professor de pensament polític a la Universitat de París. Assagista, filòsof, gran coneixedor de l’obra de Michel Foucault que ha editat per a la Bibliothèque de la Pléiade, és també autor de nombrosos llibres, especialment États de violence, Le principe Sécurité, Desobeir (Angle, 2018) i sobretot Marcher, une philosophie , èxit de vendes que ha estat traduït a nombroses llengües.

Caminar, en qualsevol de les seves formes, cada dia té més adeptes que saben gaudir de les seves virtuts i en reben els beneficis: una sensació de pau, de comunió amb la natura, de plenitud... Molts ens en beneficiem, perquè caminar no necessita ni aprenentatge, ni tècnica, ni material, ni diners. Només cal el nostre cos, un espai i una mica de temps.

Aquest llibre intenta entendre la caminada com un acte filosòfic o com una experiència espiritual. Per això fa servir grans figures històriques, filosòfiques o literàries per a les quals caminar era una disposició del pensament o una inspiració: Rimbaud i el desig de fugir, Nietzsche i la crida de les altures, Gandhi i la política de la resistència, sense oblidar Kant i les seves marxes quotidianes a Königsberg.

També s’hi tracten les dimensions existencials o místiques del fet de caminar: l’eternitat, la solitud, el silenci, la lentitud, allò que és fora, l’energia, la llibertat... L’autor no es descuida de descriure les seves dimensions culturals: la peregrinació, el vagabundejar erràtic, la passejada.

Tan aviat tractat filosòfic com definició d’un art de caminar, aquest llibre va destinat a tots aquells que fins ara no es pensava que fossin pensadors.

Caminar, una filosofia

Aquesta obra ha rebut un ajut a l’edició del Ministeri de Cultura i Esport

Títol de l’edició original: Marcher, une philosophie

Publicat per primera vegada per Carnets Nord, 2009

© Frédéric Gros, 2009

Aquesta edició ha estat publicada d’acord amb Éditions Albin Michel, París, França, i d’acord amb els seus agents degudament acreditats Books And More #BAM, París, França, i The Ella Sher Literary Agency, Barcelona.

Tots els drets reservats.

Primera edició en català: setembre del 2021

© del text: Frédéric Gros

© de l’edició

9 Grup Editorial

Cossetània Edicions

C/ de la Violeta, 6 o 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91

cossetania@cossetania.com

www.cossetania.com

© de la traducció: Francesc Roma i Casanovas

Disseny i composició: 3 x Tres

ISBN: 978-84-1356-110-3

Producció de l’ePub: booqlab

CAMINAR NO ÉS CAP ESPORT CAMINAR NO ÉS CAP ESPORT Caminar no és cap esport. L’esport és una qüestió de tècniques i de regles, de marcadors i de competicions, una qüestió que necessita un aprenentatge: conèixer les posicions, incorporar els bons gestos. Després, molt temps més tard, venen la improvisació i el talent. L’esport són els marcadors: Quina és la teva posició? Quin és el teu temps? Quin resultat? Sempre la mateixa diferència entre vencedor i vençut, com a la guerra —existeix un cert parentiu entre la guerra i l’esport del qual la guerra reclama el seu honor i l’esport la seva deshonra: del respecte per l’adversari a l’odi a l’enemic—. L’esport, evidentment, també és el sentit de l’entrenament, el gust per l’esforç, la disciplina. Una ètica, un treball. Però també és material, revistes, espectacles, un mercat. Són resultats. L’esport dona lloc a cerimònies mediàtiques immenses a les quals assisteixen els consumidors de marques i d’imatges. El diner l’envaeix per buidar les ànimes, i la medicina per construir cossos artificials. Caminar no és cap esport. Posar un peu davant de l’altre és un joc d’infants. No dona cap resultat, cap xifra: el caminador us dirà quin camí ha fet, en quin sender trobareu el millor paisatge, la vista que es troba des de tal promontori. Malgrat això, s’ha intentat de crear un nou mercat d’accessoris: sabates revolucionàries, mitjons increïbles, motxilles molt eficaces, pantalons que fan meravelles... S’intenta de fer-li entrar l’esperit de l’esport: ja no es camina, es fa un tresc . Es venen bastons perfilats que fan que els caminants semblin esquiadors estranys. Però això no acaba d’imposar-se. Això no es pot imposar. No s’ha trobat res millor que la marxa per anar més lentament. Per marxar, només calen dues cames. La resta és sobrer. Que voleu anar més de pressa? Llavors no camineu, feu una altra cosa: rodeu, patineu, voleu. No camineu pas. Caminant només hi ha una marca que compta: la intensitat del cel, l’esclat dels paisatges. Caminar no és cap esport. Però, un cop dret, l’home no pot parar quiet.

LLIBERTATS

PER QUÈ SOC TAN BON CAMINADOR? (Nietzsche)

FORA

LENTITUD

L’ÀNSIA DE FUGIR (Rimbaud)

SOLITUDS

SILENCIS

ELS SOMNIS DESPERTS DEL CAMINANT (Rousseau)

ETERNITATS

LA CONQUESTA DEL SALVATGE (Thoreau)

ENERGIA

PELEGRINATGE

REGENERACIÓ I PRESÈNCIA

EL PROCEDIR CÍNIC

ELS ESTATS DEL BENESTAR

EL VAGABUNDEJAR MELANCÒLIC (Nerval)

LA SORTIDA QUOTIDIANA (Kant)

PASSEJADES

JARDINS PÚBLICS

EL FLÂNEUR DE LES CIUTATS

GRAVETAT

ELEMENTAL

MÍSTICA I POLÍTICA (Gandhi)

REPETICIÓ

CAMINAR PER LA RETIRADA DELS DÉUS (Hölderlin)

LA FI DEL MÓN

TEXTOS I REFERÈNCIES

AGRAÏMENT

Caminar no és cap esport.

L’esport és una qüestió de tècniques i de regles, de marcadors i de competicions, una qüestió que necessita un aprenentatge: conèixer les posicions, incorporar els bons gestos. Després, molt temps més tard, venen la improvisació i el talent.

L’esport són els marcadors: Quina és la teva posició? Quin és el teu temps? Quin resultat? Sempre la mateixa diferència entre vencedor i vençut, com a la guerra —existeix un cert parentiu entre la guerra i l’esport del qual la guerra reclama el seu honor i l’esport la seva deshonra: del respecte per l’adversari a l’odi a l’enemic—.

L’esport, evidentment, també és el sentit de l’entrenament, el gust per l’esforç, la disciplina. Una ètica, un treball.

Però també és material, revistes, espectacles, un mercat. Són resultats. L’esport dona lloc a cerimònies mediàtiques immenses a les quals assisteixen els consumidors de marques i d’imatges. El diner l’envaeix per buidar les ànimes, i la medicina per construir cossos artificials.

Caminar no és cap esport. Posar un peu davant de l’altre és un joc d’infants. No dona cap resultat, cap xifra: el caminador us dirà quin camí ha fet, en quin sender trobareu el millor paisatge, la vista que es troba des de tal promontori.

Malgrat això, s’ha intentat de crear un nou mercat d’accessoris: sabates revolucionàries, mitjons increïbles, motxilles molt eficaces, pantalons que fan meravelles... S’intenta de fer-li entrar l’esperit de l’esport: ja no es camina, es fa un tresc . Es venen bastons perfilats que fan que els caminants semblin esquiadors estranys. Però això no acaba d’imposar-se. Això no es pot imposar.