Frédéric Gros - Caminar, una filosofia

8.Carta a la seva mare. Niça, 20 de març de 1888.

9.Carta a la seva germana Elisabeth Nietzsche. Menton, abans de novembre de 1884.

10.Carta a la mare i a la germana. Gènova, 8 de gener de 1881.

11.Carta a Heinrich Köselitz, Sils-Maria, 14 d’agost de 1881.

12.Carta a Heinrich Köselitz, Marienbad, 18 de juliol de 1880.

13.Friedrich Nietzsche, La gaia ciència .

14.Ibídem.

15.Ibídem.

16.Friedrich Nietzsche, La gaia ciència , pròleg.

17.Friedrich Nietzsche, El cas Wagner. Nietzsche contra Wagner .

18.Friedrich Nietzsche, Així parlà Zaratustra .

19.Friedrich Nietzsche, Ecce homo, «Així parlà Zaratustra».

20.Carta a Carl von Gersdorff. Steinabad, 21 de juny de 1875.

21.Carta a Franz Overbeck. Sils-Maria, 14 de setembre de 1884.

22.Carta a Heinrich Köselitz. Torí, 7 d’abril de 1888.

23.Carta a Franz Overbeck. Sils-Maria, 4 de juliol de 1888.

24.Carta a Jacob Burckhardt. Torí, 6 de gener de 1889.

25.Carta a George Brandes. Torí, 4 de gener de 1889.

26.Carta a Malwida von Meysenbug, el 1884.

Caminar és ser a fora. Fora, a l’aire lliure , com se sol dir. Caminar provoca la inversió de les lògiques del ciutadà i, fins i tot, la de la nostra condició més comuna.

Quan anem a fora sempre és per passar d’un dins a un altre: de la casa al despatx, de la nostra llar als supermercats de proximitat. Sortim per anar a fer alguna cosa, a fora. Fora és una transició: el que separa, gairebé un obstacle. Entre l’aquí i l’allà. Però no té valor propi. El trajecte de casa al metro el fem sempre amb el cos apressat, l’esperit encara retingut pels detalls privats i ja projectat cap a les obligacions del treball, les cames al galop, mentre la mà verifica, tocant amb nervis les butxaques, que no ens haguem oblidat res. Fora amb prou feines existeix: com un gran corredor que separa, un túnel, una avantsala immensa.

A vegades també sortim simplement a prendre l’aire : per escapar de la pesantor de la immobilitat dels objectes i dels murs, perquè ens sentim ofegar a l’interior, per airejar-nos quan el sol brilla i ens sembla una injustícia massa gran refusar la llum, no exposar-nos-hi. Llavors sí, sortim a fer alguns passos, simplement per ser a fora, i no per anar aquí o allà. Sentir la frescor viva d’una brisa de primavera o la tebior fràgil d’un sol d’hivern. Un interludi. Una pausa que controlem. També els infants surten simplement per sortir. Anar a fora aquesta vegada és jugar, córrer, riure. Més endavant, sortir voldrà dir reunir-se amb els amics, ser lluny dels pares, fer altres coses. Però el més freqüent, encara que estiguem fora, passa entre dos interiors: una etapa, una transició. És espai que ens pren temps.

Fora.

En les caminades que duren diversos dies, en una excursió llarga, tot s’inverteix. Fora ja no és una transició, sinó l’element de l’estabilitat. Tot s’inverteix: es va d’alberg en alberg, de refugi en refugi. I sempre és el dins el que es transforma, indefinidament variable. No es dorm dues vegades en el mateix llit, altres hostes ens acullen cada vespre. Sorpresa renovada dels decorats, dels ambients. Varietat de murs, de pedres.

Ens aturem. El cos està fatigat, la nit s’acosta, hem de trobar repòs. Però aquests dins cada vegada són fites, mitjans de mantenir-nos a fora durant més temps, transicions.

També hem d’esmentar l’estranya impressió que fan els primers passos, els del matí. Hem consultat el mapa, decidit el camí, ens hem acomiadat, equilibrat la motxilla, hem identificat el sender, ens hem assegurat de la direcció. Tot allò que suposa un lleuger estancament, tornades enrere, puntuacions: ens aturem, verifiquem, donem voltes sobre un punt. I després el sender s’obre. El prenem, hi agafem ritme. Aixequem el cap i ja hem partit, però partit per caminar, per restar a fora. És allà, sí, allà mateix, ja hi som. Fora és el nostre element: la sensació exacta d’habitar-hi. Deixem un alberg per un altre, però la continuïtat, el que dura i insisteix, són els relleus que em rodegen, les carenes de turons que sempre hi són. I soc jo qui hi dona voltes, que m’hi passejo com si fos casa meva: caminant, prenc les mides de la meva residència. El que es travessa com si es tractés de passatges obligats, el que es recorre i que es deixa enrere són les cambres d’una nit, els menjadors d’un vespre, els seus habitants, els seus fantasmes, però no el paisatge.

D’aquesta manera, la gran separació del fora i del dins es troba alterada pel fet de caminar. No caldria ni dir que es travessen les muntanyes, les planes, i que ens aturem als albergs. Gairebé és tot al revés: durant diversos dies, habito un paisatge, en prenc possessió lentament, en faig el meu lloc.

I pot esclatar llavors aquesta impressió estranya del matí, quan s’han deixat enrere els murs del repòs, que ens retrobem de cara al vent, en el centre del món: això és casa meva per tot el dia, aquí habitaré mentre camini.

Recordaré la seva frase durant molt temps. Estàvem pujant per un camí costerut dels Alps italians. En aquell moment, Mateo em sobrepassava com a mínim mig segle: tenia més de setanta-cinc anys. Era prim com un fil, amb grans mans rugoses, cara clivellada, i encara s’aguantava dret. Caminant plegava els braços, com si tingués fred, i portava un pantaló de fil beix.

Ell em va ensenyar a caminar. Tot i que no fa massa deia que no s’aprenia a caminar, que no hi havia tècnica, que no es tractava d’aconseguir-ho o no, de fer-ho així o aixà, de tornar-ho a intentar, repetir, concentrar-se. De caminar, tothom en sabia. Un peu davant de l’altre, és la bona manera, la bona distància per anar a qualsevol lloc. I només cal tornar a començar.

Un peu al davant de l’altre.

Però si he dit aprendre és per una frase. Ja feia uns quants minuts que caminaven per un sender que feia pujada i sentíem una mena de pressió al darrere. Un grup de joves, baladrers, que volien anar de pressa, avançar-nos, picava fort amb els peus per fer sentir la seva presència. Llavors ens vam apartar i vam deixar passar la tropa sorollosa, apressada, que ens ho va agrair amb mirades orgulloses. I va ser llavors que, tot mirant-los, Mateo va dir «ja ho veus, si caminen tan de pressa és perquè tenen por de no arribar».

La lliçó era que, en la caminada, el signe autèntic de la seguretat és una bona lentitud. Em refereixo a una lentitud del caminant, que no és exactament el contrari de la velocitat. És, sobretot, l’extrema regularitat dels passos, la seva uniformitat. És en aquell punt en què es podria dir que el bon caminador patina, o més aviat caldria dir que les seves cames giren descrivint cercles. El mal caminador sovint pot anar de pressa, accelerar i després alentir. Els seus moviments seran sincopats, les cames dibuixaran angles trencats. La seva rapidesa serà feta d’acceleracions sobtades seguides de respiracions profundes. De grans moviments voluntaris, de decisions en què cada cop el cos és empès o estirat. Cares vermelles i suoses. La lentitud és, sobretot, el contrari de la precipitació.

Quan vam atrapar el grup dels esportistes al cim, es trobaven asseguts comentant amb entusiasme el seu temps i fent increïbles càlculs. Si anaven tan ràpid era perquè volien fer un temps ; quina expressió més estúpida! Ens vam aturar un moment per mirar el paisatge i, mentre el grup continuava fent llargs comentaris i comparacions interminables, vam marxar lentament.

La il·lusió de la velocitat consisteix a creure que fa guanyar temps. El càlcul sembla simple al primer cop d’ull: fer les coses en dues hores en lloc de tres significa guanyar una hora. Però aquest és un càlcul abstracte: fem com si cada hora de la jornada fos la d’un rellotge mecànic, absolutament igual.