Begoña Torres - 100 moments estel·lars de la medicina

El 1624, Urbà VIII dictà a Sevilla una butlla on s’excomunicava els que prenguessin tabac en els llocs sagrats. La Inquisició espanyola establí que només el dimoni podia conferir a l’home la facultat d’expulsar fum per la boca, amb la qual cosa qui fumava podia ser acusat de pacte amb el diable. No obstant això, Espanya fou el primer país que gravà fiscalment la importació del tabac l’any 1611, i les Corts decidiren que la Hisenda Pública es fes càrrec de la comercialització.

Aproximadament a partir del 1830 es dugueren a terme els primers treballs dedicats a les conseqüències negatives del tabac per a la salut, encara que es tractava de treballs a mig camí entre l’afany moralitzador i l’evidència científica. No fou fins a les dècades dels cinquanta i seixanta del segle XX que es realitzaren els primers estudis científics concloents sobre els riscos del tabaquisme per a la salut.

El 21 de maig del 2003, a la 56a Assemblea Mundial de la Salut, els 192 estats membres de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) van adoptar per unanimitat el primer tractat mundial de salut pública, el Conveni marc per al control del tabac. Aquest és el primer instrument jurídic dissenyat per reduir les defuncions i malalties relacionades amb el tabac a tot el món.

Com ja hem vist quan hem parlat de Servet, el mecanisme de la circulació de la sang pel cos dels animals va ser llargament desconegut durant segles. Si bé el metge aragonès va llançar la idea de la circulació pulmonar o menor, faltava encara aclarir si hi havia una circulació per tot el cos, circulació major, i, en cas afirmatiu, explicar com es produïa.

Les idees de Galè en el segle XVII encara dominaven el pensament mèdic i tenien una gran ascendència en qualsevol interpretació anatòmica o fisiològica del cos humà. Amb tot, l’empirisme de l’època i el sorgiment de noves concepcions en la ciència en general van acabar imposant-se de mica en mica en tota la pràctica mèdica. El cas de la circulació de la sang i els mecanismes que la regulen són un exemple d’aquest canvi de visió metodològica.

En aquest sentit, el metge anglès William Harvey, observador pacient, havia contemplat que en una hora el cor era capaç de bombejar una quantitat de sang que pesava tres cops més que el pes mitjà d’un home. No podia ser que tota aquella sang vingués del fetge com es creia aleshores. Va calcular que aquesta víscera havia de fabricar dos-cents cinquanta litres de sang per hora perquè el cos funcionés. Era una quantitat exagerada. Això li va donar peu a pensar que el que realment passava era que el líquid hemàtic circulava per tot el cos. La sang que sortia del cor hi havia de tornar. Si no els números no quadraven.

Observant l’anatomia del cor de diferents animals veié que les vàlvules que hi ha entre aurícules i ventricles eren unidireccionals. Estudià, també, les vàlvules de les venes i confirmà que també eren unidireccionals. Aquests fets donaven indicis que la sang sortia del cor per les artèries i que hi tornava a través de les venes. Les vàlvules eren els mecanismes que impedien que el moviment canviés de direcció. Va lligar diverses artèries i observà que només s’inflaven del cantó del cor, mentre que, si lligava venes, només s’inflaven del la banda més allunyada del cor.

Amb totes aquestes observacions i proves, Harvey va arribar al convenciment que la sang recorria un circuit per artèries i venes. En no utilitzar microscopi en les seves observacions, no va poder establir l’existència de capil·lars, que li haurien permès establir la connexió entre vasos sanguinis. Amb tot, l’any 1628, va publicar el seu llibre De motu cordis et sanguinis , on recollia totes les seves idees i establia el principi de la circulació major de la sang. Aquesta obra no va ser ben rebuda per la comunitat científica contemporània. Les idees de Harvey van ser considerades errònies i extravagants. Es diu que les seves idees li van valdre el sobrenom de Circulator , no per la qüestió de la circulació de la sang, sinó perquè era el nom llatí amb què es designava aleshores els xarlatans de fira.

Malgrat tot, les idees de Harvey van acabar imposant-se a mesura que nous descobriments anatòmics i fisiològics van anar corroborant-les. El mèrit del seu treball no residia tan sols en el descobriment en si, sinó que era remarcable el mètode utilitzat. Es combinaven observacions, experiments, mesures i hipòtesis per arribar a la seva doctrina. Es tractava d’aplicar a l’estudi fisiològic l’esperit de l’època que tenia en l’observació, l’experimentació i la quantificació matemàtica els bastions principals. Harvey, com Vesal en el camp de l’anatomia, va representar una fita històrica en la comprensió del funcionament del cos humà, i va posar les bases d’un coneixement fisiològic que encara tenia molt de camí per córrer.

Segons la tradició històrica, les virtuts terapèutiques de la quinina es van començar a conèixer l’any 1630, quan la comtessa de Chinchón, Francisca Enríquez de Rivera, esposa del virrei del Perú, Luis Fernández de Cabrera, va aconseguir curar-se d’unes febres intermitents, probablement malària, tot prenent infusions de l’escorça de l’arbre de la quina. Una coneixença, però, que només era novetat per als colonitzadors espanyols, ja que els pobles andins en coneixien l’eficàcia contra la febre i altres dolences des de temps immemorial.

A partir d’aquest fet, l’ús medicinal de la quina es va escampar per tot Europa, es va convertir en un medicament eficaç contra tota mena de febres i es va revelar particularment eficaç contra la malària. Una eficàcia que va permetre als europeus superar els processos d’adaptació als territoris colonials de moltes zones d’Àfrica i Àsia, afectats per aquesta malaltia de forma endèmica.

La quinina, que és una molècula de naturalesa alcaloide, va ser aïllada per primera vegada l’any 1820 pels francesos Pierre Joseph Pelletier i Joseph Bienaimé Caventou, que van demostrar que era el principi actiu que combatia la malària. Fins aquest moment, la forma més habitual de preparar-la era assecar i esmicolar l’escorça de l’arbre de la quina fins a aconseguir una pols fina que es barrejava amb algun líquid, normalment vi, per ser beguda.

La bona reputació del medicament va fer que el seu consum augmentés notablement, cosa que va fer redoblar els esforços per estudiar-lo químicament i aconseguir la síntesi de la molècula. Mentrestant, l’única font eren els arbres de la quina, que van ser explotats més enllà dels territoris andins. Se’n van exportar peus i llavors i se’n van expandir noves plantacions arreu, que en alguns indrets van aconseguir provar amb gran èxit. Va ser el cas de l’illa de Java, que als anys trenta produïa gairebé la totalitat de la quinina consumida al món.

Les vicissituds bèl·liques de la Segona Guerra Mundial van dificultar enormement el tràfic de la quinina, que havia esdevingut un medicament imprescindible en totes les farmacopees de campanya. L’interès estratègic del medicament va impulsar noves recerques per aconseguir-ne de manera definitiva la síntesi química. Gairebé al final de la guerra, l’any 1944, els esforços es van veure compensats amb els resultats dels treballs dels nord-americans Robert Woodward i William Doering, que assolien l’objectiu a partir d’un derivat de la quinolina.

Un èxit científic que, amb tot, no va acabar de solucionar el problema del subministrament de la quinina. El cost de produir-la a partir de la síntesi química és tan elevat que no surt a compte. L’obtenció a partir directament de l’escorça és encara el més usual i econòmic. La natura, diligent, moltes vegades ens proveeix dels millors remeis i, en aquest cas de la quinina, “al millor preu”.