Begoña Torres - 100 moments estel·lars de la medicina

L’any 1299 fou ambaixador a París del rei Jaume II el Just. En aquesta ciutat hi exposà les seves idees sobre la necessitat de reforma de l’Església ( Tractat sobre el temps en què ha de venir l’Anticrist ). Els seus plantejaments coincidien i fonamentaven els dels beguins, grups de laics que feien vida monàstica sense vots religiosos. Les seves idees foren considerades herètiques, la qual cosa li comportà problemes fins a la mort.

Va escriure més de setanta obres de medicina teòrica i pràctica de les quals es troben traduccions al llatí i a l’àrab. La seva obra Regimen sanitatis ad regem Aragonum és un règim de vida per conservar la salut del rei Jaume II, que fou traduït al català en vida de l’autor. Va traduir o adaptar de l’àrab diverses obres mèdiques d’Abu-s-Salt, Avicenna, Hipòcrates i Galè. Es mostrà seguidor del galenisme però amb les seves pròpies interpretacions. Introduí l’obra de Galè a l’Escola de Montpeller i d’aquesta manera transformà l’ensenyament de medicina.

La seva gran fama com a metge va comportar que durant segles se li atribuïssin obres anònimes o escrites per altres autors menys coneguts, no solament de medicina, sinó també d’altres matèries, com l’oniromància, l’agronomia o l’alquímia.

Encara que la naturalesa de la llum fou pràcticament desconeguda fins a èpoques molt recents, l’estudi de l’òptica és molt antic. Les lleis de la reflexió es coneixien ja en el segle IV aC, i en el segle II dC Ptolemeu va reconèixer que la refracció de la llum estava regida per una llei definida, encara que la seva naturalesa exacta no es va conèixer fins mil cinc-cents anys després.

Existeixen referències a la correcció dels defectes visuals amb vidres simples en jeroglífics egipcis del segle V aC i també en textos romans. El segle I dC, Sèneca va observar que a través d’un got d’aigua podia enfocar millor les lletres petites i l’emperador Neró es mirava les batalles de gladiadors a través d’una maragda.

En el segle X l’astrònom, matemàtic i físic àrab Abu-Alí al-Hàssan ibn al-Hàssan, conegut a Occident amb el nom d’Alhazen, estava familiaritzat amb les propietats no sols de les lents i els miralls plans, sinó també dels miralls esfèrics i parabòlics.

Alhazen va escriure el seu Llibre d’òptica ( Kitab al-Manazir ), un tractat en set volums, potser un dels més importants en la història de la física. Hi va detallar experiments sobre la naturalesa de la llum. Entre d’altres, va explicar com la llum es divideix en diferents colors, com es reflecteix en els miralls i com canvia de direcció en passar d’un medi a un altre. També va estudiar la percepció visual i va descriure l’ull amb molta exactitud.

Robert Grosseteste (1175-1253) i el seu deixeble Roger Bacon (1214-1292) foren influïts per l’obra d’Alhazen, que fou traduïda en el segle XIII al llatí, i arribà a Occident. Encara que Bacon va fer experiments amb lents convexes per corregir els defectes de la visió, no es coneix que arribés a dur-ho a la pràctica.

Malgrat que la invenció de les ulleres se situa cap a l’any 1286, no es coneix qui en fou l’inventor. Cap a principis del segle XIV, la seva fabricació estava ben assentada a Venècia.

Les primers ulleres, probablement monocles, es van fer tallats en beril, i tenien lents convexes, destinades a les persones grans amb dificultats per veure-hi de prop. El 1451, l’erudit alemany Nicolau de Cusa (1401-1464) va proposar l’ús de lents còncaves, més primes en el centre que en les vores, per tal de veure-hi de lluny.

En el segle XV, amb la invenció de la impremta, es va incrementar la demanda d’ulleres, i cap al 1629 era prou gran perquè a Anglaterra es concedissin drets a una corporació de fabricants d’ulleres. Les primeres ulleres bifocals van ser construïdes per Benjamin Franklin cap al 1760. Al principi, només es fabricaven ulleres amb lents que corregien la miopia i la hipermetropia, i només a la fi del segle XIX es va generalitzar l’ús de lents cilíndriques per a la correcció de l’astigmatisme.

Els dibuixos anatòmics de Leonardo da Vinci (1452-1519) són el resultat dels seus estudis de l’anatomia humana. Després d’investigar amb restes de tota mena d’animals (porcs, micos, gossos...), el 1489, durant la seva estada a Milà, a la cort de Lluís Maria Sforza, començà a estudiar el cos humà.

Diverses investigacions indiquen que va dissecar al voltant d’uns trenta cossos humans, encara que es desconeix com els va aconseguir. Aquests estudis de l’anatomia li serviren també per donar forma als cossos de les figures de les seves pintures.

Els seus dibuixos són clars, exactes i de gran bellesa, la qual cosa es deu a la pràctica de la dissecció que Leonardo realitza de manera sistemàtica. És possible que altres artistes del Quattrocento, com el seu mestre Andrea del Verrocchio o Antonio Pollaiuolo, ja haguessin practicat algunes disseccions però de forma esporàdica.

En l’àmbit científic, va ser Leonardo qui va dibuixar per primera vegada l’apèndix o qui va descriure la cirrosi de fetge. Fou el primer a estudiar el cor humà i en deixà constància en els seus dibuixos. També representà, amb gran realisme, el cervell, l’estructura muscular i esquelètica de les extremitats, el sistema reproductor i fins i tot un fetus.

Leonardo dedicà més de vint anys als seus quaderns de dibuixos, fins a l’any 1510, en què completà els estudis. Desenvolupà diversos mètodes per a una il·lustració precisa, que encara avui són vigents. Així, per exemple, recomanava representar una part del cos des de l’interior cap a l’exterior, dibuixant, en el cas d’una extremitat, primer els ossos, després les articulacions i els lligaments, els músculs i els tendons, els nervis i vasos sanguinis i, finalment, la pell.

És també el primer a concebre la idea de “l’home de vidre”. En els seus dibuixos plantejava un home amb el tronc transparent, per tal de poder observar-ne els òrgans interns. D’aquesta manera, es podien veure els vasos sanguinis complets o les diferents capes del crani, i això feia que els cadàvers dibuixats cobressin vida.

En morir Leonardo el 1519, els seus quaderns amb els dibuixos anatòmics els va heretar el seu deixeble Francesco Melzi. A finals del segle XVII van arribar a Anglaterra, on van passar a formar part de la Col·lecció Reial.

Ambroise Paré (1510-1590) és considerat com la principal figura quirúrgica del segle XVI i el pare de la cirurgia francesa.

Començà la seva carrera professional el 1532 com a aprenent d’un barber-cirurgià parisenc. El gremi de cirurgians-barbers tenia molt poc prestigi i estava format per professionals que, a més de tallar cabells, feien sagnies, frenaven hemorràgies, curaven ferides i arrencaven queixals. Se’ls anomenava també cirurgians de bata curta, per distingir-los dels cirurgians de bata llarga que sabien llatí i grec, diagnosticaven i s’encarregaven de les tasques acadèmiques. Aquests últims pertanyien a la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià, la primera associació de cirurgians professionals de França, fundada en el segle XIII.

A partir del 1536 va treballar com a cirurgià de l’exèrcit. Va fer el seu primer descobriment en la curació de les ferides de bala. Les armes de foc, acabades de desenvolupar, tenien molt poc abast, de manera que es disparaven a curta distància i produïen grans cremades per la pólvora. El tractament que se’ls aplicava fins llavors era cauteritzar les lesions amb oli bullent, la qual cosa en moltes ocasions provocava la mort del malferit i els que sobrevivien solien agonitzar per les ferides inflamades. Però un dia en què Paré no disposava d’oli, va utilitzar una antiga recepta romana amb oli de roses, clara d’ou i trementina, i veié que l’endemà les ferides començaven a cicatritzar.