Begoña Torres - 100 moments estel·lars de la medicina

D’alguna manera podem concloure que l’obra de Galè és una sinopsi completa de la medicina de l’antiguitat grecoromana. Les seves idees van tenir una gran requesta entre els metges del món medieval cristià i musulmà, amb nombroses traduccions i còpies a l’àrab i el llatí. L’autoritat de Galè en la medicina va ser un bastió inexpugnable durant gairebé mil cinc-cents anys després de la seva mort. Una presència comparable a la que tingué Aristòtil en el camp de les interpretacions físiques de la natura.

Els Sants Metges Cosme i Damià van ser els patrons dels metges, cirurgians, apotecaris i barbers. També es van convertir en patrons dels hospitals i es van crear confraries sota la protecció dels Sants.

Van encapçalar el grup de sants sanadors, aquells als quals s’invocava per a la curació de diferents malalties, com sant Roc per a les nafres, santa Apol·lònia per als mals de queixal, sant Antoni per a l’ergotisme, sant Blai per al mal de coll, santa Àgueda per a les malalties de la mama i santa Llúcia per als problemes de la vista.

Cosme i Damià eren dos germans bessons, nascuts a Aràbia en el segle III dC. Van perdre el seu pare quan eren petits i la seva mare els va educar en la fe cristiana. Segons la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, “es van dedicar a l’art de la medicina i, ajudats per l’Esperit Sant, van adquirir una habilitat i una competència tals en l’exercici de la seva professió que aconseguien curar les malalties, fossin les que fossin, no només a les persones, sinó també als animals“.

Els germans van viure en temps de l’emperador Dioclecià (c. 245-313), que l’any 303 decretà la persecució dels cristians i d’altres sectes que no acceptaven l’absolutisme teocràtic de l’Imperi. En la persecució els dos bessons i els seus tres germans petits, Àntim, Lleonci i Euprepi, van ser capturats, torturats, condemnats, crucificats, apedregats i, finalment, decapitats.

Després de morts van obrar miracles i, entre els més famosos, s’expliquen el trasplantament d’una cama que van realitzar els germans. Segons explica la Llegenda àuria, el diaca Justinià es trobava a la vora de la mort a causa d’una greu isquèmia en una de les seves cames i va resar als Sants demanant la curació. En un somni se li van aparèixer Cosme i Damià al costat del seu llit, portant instrumental quirúrgic (ganivets, ungüents) i vestint una túnica i una capa. Van amputar la cama malalta al diaca i van unir al monyó la cama d’un home “moro” que havia mort aquell dia. En despertar, Justinià va recordar el somni i, en mirar-se la cama, va veure que estava sana i sense cap rastre de malaltia, encara que era negra. Va anar al cementiri, on, amb l’ajuda de diverses persones, va obrir la tomba i va trobar el cos d’un home negre sense una cama i al seu costat la seva cama malalta.

En una altra versió del miracle, que ha estat a bastament representada en obres d’art, es veu el donant viu amb la cama amputada estirat a terra al costat del llit del malalt.

Abu-Alí at-Hussayn ibn Abdullah ibn Sina, més conegut pel seu nom llatinitzat Avicenna, va ser un erudit nascut el 980 a Afshona, població propera a Bukharà (Uzbekistan). De ben petit va mostrar una gran capacitat intel·lectual que es va concretar en l’estudi de l’Alcorà —a deu anys ja se’l sabia de memòria—, el dret, la lògica, la geometria, les ciències religioses, l’astronomia, la filosofia i, sobretot, la medicina. El seu interès per aquesta darrera disciplina el va convertir, amb només vint anys, en un metge reconegut. Aquesta fama va fer que el soldà de Bukharà li confiés la seva salut, i la va gestionar, segons sembla, amb èxit. Això va fer incrementar la seva reputació i li va permetre accedir a la cort i als centres de poder, amb tot el que això també representava en l’accés a les fonts de coneixement. Després d’una vida d’estudi intens, però també de gaudi intens, dels plaers terrenals, en morir als cinquanta-set anys havia deixat més de dues-centes obres de caràcter molt divers. La que volem tractar aquí és el seu Cànon de medicina , obra cabdal indiscutible en la medicina medieval.

En aquesta obra, formada per cinc volums, Avicenna, amb una forta influència de les idees galèniques, exposa de manera personal, i de vegades amb importants novetats de detall, tot el saber mèdic de la seva època, des de la conceptualització de la medicina fins a la toxicologia i la dietètica. Els dos primers volums tracten sobre fisiologia, patologia i les mesures d’higiene, els llibres tercer i quart aborden el tractament de les malalties i el cinquè, potser on s’hi troben més aportacions personals, descriu la composició i preparació de remeis.

Entre moltes altres, són remarcables les idees que hi apareixen sobre el contagi de les malalties. S’estableix que la tuberculosi era contagiosa i s’insinua que les rates podien estar darrere la pesta. Així mateix, se sosté que en l’aire i en l’aigua pot haver-hi cossos que actuïn com a vectors de les epidèmies. En les pàgines del Cànon s’hi fan diverses descripcions anatòmiques i destaquen la que es refereix a la de l’ull, o a la de la vàlvula aòrtica, molt acurada per a l’època. Fruit d’una gran capacitat d’observació, també s’hi descriuen prou en detall els símptomes i les complicacions de diverses malalties com ara la diabetis. S’hi conclou, també, que els moviments musculars són possibles gràcies als nervis que hi contenen i que el dolor muscular també es produeix per aquests mateixos nervis.

El llibre va ser traduït al llatí en el segle XII i es va convertir en llibre de text en moltes facultats de medicina europees fins a l’època del Renaixement; fins i tot utilitzat a les universitats de Montpeller i Lovaina en dates tan tardanes com el 1650. I és que en el Cànon , a més de coneixements mèdics superables amb el temps, els lectors hi trobaven una manera de fer medicina que era tota una filosofia. Avicenna prioritzava tot allò que havia de prevenir la malaltia. Fer exercici regularment, tenir bons hàbits d’alimentació i higiene eren imprescindibles per evitar que el cos caigués malalt. Però això no era suficient. Calia, també, una “higiene” mental, una actitud, una manera d’entendre el món que no fos bel·ligerant amb l’equilibri somàtic que representava la salut. Per això incitava els metges a tenir un coneixement exhaustiu del cos humà. Comptat i debatut, el Cànon d’Avicenna insistia en la idea, ja esgrimida per Hipòcrates, i actualment defensada per moltes escoles mèdiques, que la medicina és, principalment, l’art de conservar la salut i, en tot cas, guarir la malaltia.

Arnau de Vilanova nasqué cap al 1240, encara que no es coneix amb certesa el seu lloc de naixement. Alguns autors consideren que nasqué a València, mentre que d’altres, arran de la descoberta d’un document medieval de l’any 1400, creuen que el seu lloc de naixement fou Villanueva de Jiloca, prop de Daroca (Aragó). Morí prop de Gènova l’any 1311.

Es traslladà a Barcelona, on estudià teologia, i posteriorment es mudà a Montpeller (que llavors formava part de la Corona d’Aragó), on estudià medicina. Cap al 1280 fou ja un metge de prestigi. A partir de 1281, fou el metge del rei Pere el Gran. Més tard ho serà dels reis Alfons el Franc i de Jaume el Just. Des del 1290 fins al 1299, fou professor a l’Escola de Medicina de Montpeller, on havia estudiat.