Begoña Torres - 100 moments estel·lars de la medicina

Durant la seva estada a l’exèrcit, va haver de tractar molts soldats que patien amputacions. Amb l’ajuda de fabricants d’armadures, va dissenyar aparells ortopèdics i pròtesis de ferro per a mans, braços, cames i ulls. La majoria d’aquests aparells tenien una funció cosmètica.

Paré ha passat a la història per un membre artificial molt semblant a alguns que es desenvolupen avui: la mà de ferro de dits mòbils i canell articulat del cavaller alemany Götz von Berlichingen, al qual es donà el sobrenom Mà de Ferro . En aquesta pròtesi, el polze es mantenia rígid mentre la resta dels dits podien reproduir la majoria dels moviments de la mà.

El 1545, va publicar el tractat Mètode de tractar les ferides causades per arcabussos i altres bastons de foc , que després va ser traduït a llengües diverses. N’aparegué la segona edició el 1553. L’any 1564 va publicar una monumental obra de cirurgia, els Dix livres de la chirurgie . La primera part contenia “Anatomia” i “Fisiologia” i la segona, “Cirurgia”. S’hi descrivien moltes tècniques quirúrgiques, i una de les més significatives era l’ús de lligadures de les artèries per evitar les hemorràgies en les amputacions. El 1575 va editar un recull de les seves obres, que després es va reimprimir unes quantes vegades i es va traduir a l’anglès, alemany i neerlandès.

El 1561, la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià, deixant de banda els seus estatuts, va rebre al seu si Paré i li va atorgar el grau de Mestre en Cirurgia.

L’any 1584, quan Paré tenia 74 anys, l’Escola de Medicina de la Universitat de París, en consideració dels seus mèrits, li concedí el bonet de Doctor en Medicina.

Paracels, el veritable nom del qual era Theophrastus Bombastus von Hohenheim, va ser un metge nascut a Suïssa l’any 1493 que, a causa de les seves concepcions sobre la naturalesa de la malaltia i les pràctiques terapèutiques per combatre-la, va sacsejar la medicina del seu temps. Les seves idees controvertides van dividir la comunitat mèdica en detractors molt crítics i seguidors apassionats.

Format a diverses universitats, com les de Bolonya, Viena o Ferrara, exercí la medicina d’una manera gairebé sempre ambulant, amb pocs períodes d’estabilitat. El nucli de la seva doctrina es va compendiar en la seva obra Paragranum , apareguda l’any 1530 i en la qual establia quatre pilars bàsics per bastir una nova medicina: la filosofia (ciència de la naturalesa), l’astronomia (influència dels cossos celestes i la meteorologia sobre l’ésser humà), l’alquímia (preparació de medicines) i la virtut (entesa com capacitat curativa dels metges).

Amb un pensament imbuït de les idees neoplatòniques de l’època, propugnava que per assolir el veritable coneixement s’ha de partir del que és visible i constatable per arribar a les forces ocultes que regulen la naturalesa exacta de tot. Era partidari de l’anomenada doctrina de les signatures , que estableix la influència de les constel·lacions celestes sobre el cos humà. Rebutjava l’autoritat d’Hipocràtes i Galè en atorgar a cada malaltia un origen específic concret i bandejar la teoria del desequilibri dels humors del cos.

Creia en la força dels poders curatius de la natura, que marcava els camins que havia de seguir l’organisme per restablir la salut. La natura actuava com a “metge interior” i el metge real era un agent extern que havia de comunicar-se amb aquests poders per establir la teràpia més adequada. On actua la natura, el metge ha de contribuir perquè hi faci el seu curs. El metge havia d’aplicar els seus coneixements només quan el “metge intern” havia sucumbit a la força que desencadenava la malaltia. Sostenia, també, que per a cada malaltia existeix, per voluntat divina, un remei concret i que cada dolença ve determinada per un conjunt específic de forces propiciatòries.

Proclamava que a la natura hi ha tres principis fonamentals: el sofre, allò que és combustible; la sal, tot allò que podem considerar com a fix, el que queda després de la combustió o la destil·lació, i, finalment, el mercuri, allò volàtil no alterat per l’escalfament i que s’allibera en forma de fum. Tots tres no els hem de considerar com a cossos simples, sinó com a principis constitutius de la mateixa natura.

Paracels, en un període de la seva vida, havia estat en contacte amb la indústria minera; era coneixedor de molts dels minerals que s’hi explotaven i també coneixia els mètodes i procediments de l’alquímia. Arran d’això, va utilitzar a bastament substàncies químiques com a medicaments d’ús intern. Creia que compostos com els clorurs d’antimoni i d’or, el sulfat de coure, derivats del bismut i de l’arsènic o sals de plom actuaven com a agents alliberadors de les forces purificadores que, en restablir l’equilibri químic del cos, duien a la curació de les malalties.

Fins a principis del segle XVI, les classes de medicina es caracteritzaven per ser totalment teòriques. El professor, assegut a la seva càtedra, comentava les obres de medicina clàssiques, sobretot les del metge grec Galè, que eren llegides en veu alta per un lector. En molt poques ocasions la classe s’acompanyava d’una dissecció humana. En aquests casos, el professor es limitava, sense tocar per res el cos en dissecció i a través d’un altre assistent, a mostrar les relacions entre les descripcions anatòmiques llegides i el que presentava el cos dissecat. Això anà canviant quan molts metges van començar a practicar disseccions per si mateixos.

Va ser al nord d’Itàlia on l’estudi de l’anatomia pràctica va tenir una forta embranzida, ja que fins i tot artistes com Leonardo da Vinci i els seus contemporanis van fer nombroses disseccions d’animals i éssers humans, i van realitzar dibuixos precisos i exactes de les seves observacions. A la Universitat de Pàdua, per exemple, molts professors van començar a baixar de la seva càtedra per fer les disseccions ells mateixos. Comença, també, la tradició d’adjuntar excel·lents il·lustracions als seus tractats d’anatomia, la qual cosa els feia més comprensibles i didàctics.

El flamenc Andreas Vesal, professor a Pàdua, va ser l’anatomista més destacat d’aquella època. A través de les seves disseccions s’adonà que allò que deien els textos clàssics sobre l’anatomia humana sovint no es corresponia amb el que veien els seus propis ulls. Amb la idea de divulgar aquelles anomalies i amb la voluntat de promoure una nova visió anatòmica, va recollir les seves observacions en el llibre titulat De humani corporis fabrica , il·lustrat amb més de tres-cents gravats del dibuixant Jan Stefan van Calcar, deixeble de Ticià. El llibre, que està dividit en set parts, conté acurades descripcions anatòmiques d’ossos i cartílags, lligaments i músculs, venes i artèries, nervis, òrgans dels aparells digestiu i reproductiu, cor i pulmons, cervell i òrgans dels sentits. Es tracta d’un compendi anatòmic molt superior al que fins aleshores s’havia publicat en aquesta matèria. Si bé cita freqüentment Galè, el corregeix més de dues-centes vegades, i atribueix les errades a la fidelitat descriptiva del que el metge grec havia observat en els animals i transposat als humans (“Tu, Galè, que et vas deixar enganyar per les teves mones”, li diu en el pròleg del llibre).

L’aparició de la Fabrica de Vesal marca una fita en el progrés de la medicina i de l’anatomia humana en especial. El valor històric de la Fabrica de Vesal rau en l’aportació de molts descobriments personals que enriquiren el saber anatòmic, en la claredat i la força de les descripcions, en la bellesa i destresa didàctica de les seves il·lustracions i, sobretot, en l’impuls que la seva aparició va donar als estudis anatòmics posteriors, ja més centrats en l’estudi directe del cadàver que no pas en la mera lectura dels textos clàssics.