Begoña Torres - 100 moments estel·lars de la medicina

El llibre, que consagrava Vesal com el fundador de l’anatomia moderna, va ser publicat a Basilea l’any 1543, i es va convertir en un referent dels corrents més innovadors de la medicina de l’època. Començava a imposar-se una pràctica mèdica basada en l’observació directa del cos humà i les seves malalties.

Des de la més remota Antiguitat, les malalties infeccioses sempre han estigmatitzat els malalts que les pateixen. La por de contraure la mateixa afecció i patir-ne les conseqüències ha fet tothora mantenir una actitud de rebuig gairebé innata. L’aïllament dels malalts i la privació del contacte amb ells mateixos i qualsevol peça de roba o objecte que els pertanyi ha estat sempre una mesura de prevenció immediata.

Si bé aquesta idea del contagi ha estat present en gairebé totes les cultures al llarg de la història, no va ser fins l’any 1546 quan el metge i erudit italià Girolamo Fracastoro, amb la publicació del llibre De contagione et contagiosis morbis et eorum curatione , aportà una explicació racional dels mecanismes i la naturalesa del contagi. En aquest treball, després de descriure les malalties infeccioses conegudes fins aleshores, establia el concepte de seminaria contagiorum (“llavors vives capaces de contagiar la malaltia”) com a forma de transmissió de les malalties infeccioses.

Segons Fracastoro, el contagi es verificava per tres vies principals: per contacte directe amb els afectats, per la presència de les “llavors” de la malaltia en peces de roba o objectes dels afectats i a través de la inspiració de l’aire infectat amb els seminaria patògens.

Establí també la separació dels conceptes d’infecció com a causa i el d’epidèmia com a conseqüència i proclamà que malalties infeccioses específiques són el resultat de contagis específics.

Les autoritats sanitàries de nombrosos països, influïdes per aquestes idees, sovint, en casos de brots epidèmics, van establir i impulsar mesures anticontagionistes com les quarantenes, els aïllaments, les fumigacions o la creació de llatzerets. Mesures que no sempre van ser acceptades per tota la població afectada ni tampoc, de vegades, de forma unànime, per la mateixa comunitat mèdica. Es proposava lluitar contra unes entitats intangibles i invisibles que suposadament duien el contagi i que, sotmeses a les mesures oficials, tampoc semblava que remetessin efectivament, i causaven greus perjudicis a l’economia i la població dels indrets empestats.

Amb tot, les concepcions de Fracastoro van prevaldre majoritàriament entre la classe mèdica fins ben entrat el segle XIX, quan es va desenvolupar la teoria dels gèrmens com a possibles agents de la transmissió infecciosa. Una circumstància que ha dut alguns historiadors de la medicina a considerar Girolamo Fracastoro com el pare de l’epidemiologia moderna.

Els mecanismes de la circulació de la sang van ser totalment desconeguts durant molt de temps. Evidentment es coneixia el batec del cor, però no se sabia a quina raó obeïa. De fet, tampoc es coneixia la relació que existia entre la sang i el cor, òrgan al qual s’atribuïa un paper més aviat relacionat amb els afers espirituals i emocionals. Malgrat les observacions de cossos dissecats, les idees fisiològiques relacionades amb la sang i la seva circulació eren confuses i errònies. S’havia arribat a la conclusió que les artèries només contenien aire i que l’òrgan que produïa la sang i la distribuïa a la resta de l’organisme era el fetge.

Galè va arribar, però, a demostrar que el cor era una massa muscular que bombejava sang i que les artèries la transportaven. Malgrat això, insistí que el fetge era l’òrgan de producció sanguínia, sense arribar a concebre una veritable noció de circulació de la sang.

El metge aragonès Miquel Servet, dut per un pregon sentiment religiós i una lectura aprofundida de la Bíblia, estava convençut que la sang era la part del cos per la qual Déu es comunicava més directament amb la naturalesa humana. Això el dugué a reflexionar sobre el moviment corporal de la sang i, de retruc, a evocar les seves classes d’anatomia a París, on havia estat company de classe de Vesal. Amb aquests coneixements del cos humà, arribà a concloure que la sang és transmesa de la part dreta del cor a l’esquerra a través d’un llarg recorregut pels pulmons, on es purifica i esdevé vermella. Desmentia així el precepte galènic que afirmava que aquest pas es feia a través de diminuts porus de la paret o septe que separa aurícules i ventricles esquerres i drets. Quedava així establerta la circulació pulmonar o menor.

Atesa la visió religiosa de la natura que sostenia el nostre protagonista, no ens ha d’estranyar que aquestes idees sobre la circulació de la sang apareguessin publicades en el seu treball teològic Christianismi restitutio (1553). Un llibre en què Servet també posava en dubte la Trinitat i on advocava per evitar el baptisme dels nadons per rebre’l a una edat més adulta. Aquestes idees no agradaren gens ni a catòlics ni a protestants, que el consideraren un heretge. La seva fermesa en aquestes conviccions el dugué, finalment, sentenciat per Calví, a la foguera, juntament amb els seus llibres. Poc després, els metges Realdo Colombo i Valverde de Amusco, amb aportacions pròpies, van difondre per tot Europa les seves idees fisiològiques.

L’any 1924, gràcies a la tesi doctoral d’un estudiant egipci, es va saber que un metge de Damasc, Ibn an-Nafís, havia descrit perfectament el mecanisme de la circulació pulmonar de la sang tres segles abans que Servet. Però això no va desmerèixer el mèrit del nostre home. La sang, però també el foc, van forjar-li una fama de pedra picada que encara perdura.

L’ús de tabac per a finalitats religioses i mèdiques estava molt estès pel continent americà abans de l’arribada de Colom el 1492. Probablement el primer introductor de la nova planta a Espanya va ser fra Román Pané, acompanyant de Colom en el seu viatge, que el 1518 envià un informe a Carles V detallant les virtuts medicinals del tabac, així com les primeres llavors, que l’emperador va manar cultivar. Però la majoria d’autors coincideixen a assenyalar Francisco Hernández, metge de cambra de Felip II, com a introductor de la planta a Espanya el 1558, en tornar del viatge d’estudi dels productes de Mèxic que li havia encarregat el sobirà.

En la ràpida difusió del tabac en el segle XVI hi jugaren un paper determinant les virtuts que li atribuïen. L’iniciador del corrent mèdic i científic al voltant del tabac fou Nicolás Monardes, que escrigué La historia medicinal de las cosas que se traen de nuestras Indias Occidentales (1565-1574) , editat a Sevilla el 1580. El tabac arribà a convertir-se en el gran remei casolà i el venien els apotecaris, fet que portà a anomenar-lo “panacea antàrtica” o “vulnerària de les Índies”. En el segle XVII el seu conreu ja era universal.

El gran pas per a la difusió del tabac per tot el món seria la seva acceptació per part de la noblesa i les corts europees. El 1560 l’ambaixador francès a Lisboa, Jean Nicot, envià a la seva sobirana Caterina de Mèdici unes fulles de tabac moltes (rapè), per tal d’alleujar les seves migranyes. La reina es convertí en activa propagadora de l’ús del rapè, comptant amb la col·laboració del gran prior Francisco de Lorena. Tan gran seria la influència d’aquests tres personatges que del primer se’n deriva el nom al gènere de la plata en la classificació botànica ( Nicotiana ) i dels altres dos personatges el tabac prengué els noms amb què se’l coneixia aleshores: “herba de la reina” o “caterinària” i “herba del prior”. El tabac fou introduït a Itàlia pel cardenal Prospero Santacroce, procedent de Lisboa, i un altre cardenal, Tornabona, el conrearia a Roma, motius pels quals en aquest país el tabac fou anomenat “herba de Santacroce” i “herba de Tornabona”.