Begoña Torres - 100 moments estel·lars de la medicina

Un resum dels continguts dels preceptes 215 i 217 del Codi ens mostra en quins termes s’establia la relació entre metges i pacients:

Si un metge practica una operació a un gran senyor que comporta una gran incisió feta amb un bisturí i aconsegueix guarir-lo, o si ha obert la cavitat de l’ull d’un senyor amb la llanceta de bronze i se l’ha curat, rebrà 10 monedes de plata. Si es tracta d’algú que pertany a Palau, llavors se li pagaran 5 monedes de plata. Si es tracta d’un esclau, el propietari ha de pagar al metge dues monedes de plata.

Si un metge porta a terme una gran incisió en un senyor amb un bisturí i li ha causat la mort, o si ha obert la conca de l’ull d’un senyor amb la llanceta de bronze i li ha destruït l’ull, llavors, se li tallarà la mà.

Al costat d’aquestes normes, també hi ha al codi indicacions sobre malalties ja conegudes. Així, l’article 278 del codi preveu la devolució d’un esclau i el reemborsament dels diners de la seva compra, si aquest pateix, abans que transcorri un mes des de la compra, la malaltia bennu . Probablement es refereix amb això a l’epilèpsia, que feia que els esclaus fossin una “mercaderia” sense valor.

No se sap del cert si realment s’arribaven a aplicar els durs càstigs físics que es prescrivien en aquest expeditiu corpus legal. Amb tot, de ben segur que fer de metge a l’antiga Babilònia, amb els coneixements mèdics i les tècniques i mètodes de l’època, no degué ser un ofici fàcil. La possibilitat d’un error terapèutic o quirúrgic es pagava molt cara.

Alcmeó de Crotona fou el metge grec més important d’entre els anteriors a Hipòcrates (segle V aC), sobre el que va tenir influència. Realitzà investigacions empíriques i practicà disseccions animals. Pot ser considerat el primer metge científic.

Després del període de la medicina màgica, empírica i sacerdotal de la Grècia antiga, Alcmeó escriu el primer text mèdic en el qual es prescindeix del pensament màgic i de tota mena d’empirisme, i s’observa un pensament racional i fisiològic. Amb aquest llibre s’inicia el que després serà la medicina occidental.

Pertanyia a l’escola pitagòrica, amb la qual compartia la idea que l’equilibri o l’harmonia de les parts de l’organisme constitueix la base de la salut. La malaltia seria resultat de la pèrdua d’equilibri entre les qualitats i les parts. Defensà que la malaltia es produeix com a conseqüència d’un desequilibri entre principis oposats (humit i sec, càlid i fred, amarg i dolç).

Fou el primer a assenyalar que el cervell era el centre vital de l’organisme, i no el cor, com considerava la majoria dels seus coetanis. Les seves exploracions funcionals sobre els diferents sentits li van permetre elaborar una teoria segons la qual el cervell era el centre i coordinador de les sensacions. Així doncs, el que avui coneixem com a sistema nerviós era una xarxa de passatges pels quals passaven les sensacions, que arribaven a l’organisme a través d’uns quants òrgans sensorials i després eren transportades al sensori ubicat al cervell.

Les seves disseccions li van permetre constatar que de forma invariable les venes estaven plenes de sang i les artèries buides, per la qual cosa proposà que per les artèries hi circulava aire i per les venes, sang, una idea que es va mantenir vigent fins als treballs de Galè (c. 130-200 dC).

Fou un dels primers d’explicar fisiològicament el son. Es preguntà si la consciència i els estats de vigília o son depenien de variacions en la circulació cerebral. Creia que el son succeïa quan els vasos del cervell eren plens i que la vigília venia quan la sang es retirava del cervell.

Contribuí al coneixement anatòmic amb descripcions detallades dels nervis òptics i la tràquea. Després de dissecar l’ull i demostrar-ne les connexions amb el cervell, va concloure que el globus ocular contenia aigua i foc.

Va criticar la creença comunament acceptada en el seu temps que el semen s’originava al cervell. Creia en el paper actiu de la femella en l’embriogènesi, en un moment en què era considerada habitualment com un element que rebia de manera passiva el semen masculí.

Creia en la immortalitat de l’ànima de tots els éssers vius i, fins i tot, dels astres.

A l’època de l’antiguitat sovint es pensava que la causa de les malalties tenia relació amb l’entrada al cos d’un esperit dolent. La idea prenia força quan la malaltia feia desvariejar el malalt, que deia i feia coses sense sentit o perdia el coneixement de tant en tant. Aquesta simptomatologia, freqüent en les afeccions nervioses, era especialment present en l’epilèpsia, una malaltia que s’expressa fent perdre el control del cos, provocant caigudes, convulsions i ganyotes. La gent interpretava aquest quadre com la possessió d’un veritable dimoni. I contra el dimoni s’hi havia d’actuar amb exorcismes i mil i un ritus que ajudessin a foragitar-lo.

No tothom, però, pensava de la mateixa manera. El metge Hipòcrates de Cos i els seus deixebles creien que l’epilèpsia, el mal sagrat , com en deien a l’època, no era res més que una malaltia del cos, provocada per causes naturals i que el que s’havia de fer era tractar el malalt i oblidar-se de dimonis i mals esperits. Aquesta actitud, si bé no era nova, representava una manera de veure la malaltia que trencava amb la superstició i que tenia en l’observació i l’anàlisi dels símptomes la base per fer-ne el diagnòstic. Una manera de fer que crearia escola i que faria del sentit comú l’eix vertebral d’una bona part de la pràctica mèdica durant segles.

Hipòcrates i els seus deixebles, en un intent per cercar l’origen de la malaltia, van elaborar una teoria explicativa basada en quatre humors: la sang, la bilis negra, la bilis groga i la flegma. Aquests humors eren presents al cos en proporcions equilibrades, i quan s’alterava aquesta estabilitat la persona queia malalta i no es recuperava fins que l’equilibri es restablia. Hipòcrates pensava que totes les persones havien de correspondre a algun d’aquests humors: sanguinis, si hi dominava la sang; malenconiosos, si és la bilis groga la predominant; colèrics, amb molta bilis negra, i flegmàtics, amb la flegma com a governant. Això també tenia la seva transposició en l’aspecte físic de l’individu i la seva disposició a la malaltia. Els sanguinis eren cepats i impulsius, amb propensió a emmalaltir per la primavera; els malenconiosos eren esquifits i amb poca esma, amb més mala salut cap a la tardor; els colèrics eren de complexió corpulenta i amb moltes possibilitats de caure malalts a l’estiu, i els flegmàtics, amb cos flonjo i sang d’orxata, emmalaltien més aviat a l’hivern.

Aquesta teoria, si bé es basava en pressupostos purament especulatius, va donar peu a una teràpia que cercava recobrar l’equilibri perdut i que donava resultats. Hipòcrates i els seus deixebles estaven convençuts que la higiene, tant del malalt com del seu entorn, era fonamental per guarir-lo. El malalt havia de gaudir d’aire fresc, de tranquil·litat i d’una dieta equilibrada, a base d’aliments senzills. Utilitzaven el sentit comú per afrontar lesions, reduir fractures, tallar hemorràgies i calmar dolors. Mai no utilitzaven procediments màgics o rituals supersticiosos.

Els ensenyaments d’aquesta escola mèdica estan reunits en el cèlebre Corpus hippocraticum , un conjunt de textos de medicina de diferents autors i de diferents èpoques. De tots aquests textos, el més conegut és l’anomena’t “Jurament hipocràtic”, un manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques que en molts llocs encara pronuncien els estudiants de medicina en llicenciar-se. Tot un homenatge viu a qui sovint s’ha anomenat pare de la medicina .