Josep Guia Marín - Ficció i realitat a l'Espill

Alfred Morel-Fatio publicà, com a Appendice I al seu Rapport (1885), uns fragments de la traducció de Matheu i Sanç: la primera part del llibre primer (Primera parte de la niñez, estando con su madre) i la tercera part del llibre quart (Où il est parlé de la marraine de l’auteur). Com a Appendice II, publicà uns altres fragments de la versió original, a partir del manuscrit i de l’edició prínceps, triant les parts segona, tercera i quarta del llibre primer, perquè «j’ai cru devoir choisir le récit du voyage et du séjour en France de l’auteur».

Durant els darrers anys de la seua vida, el metge valencià Joaquim Serrano Cañete (1832-1892) traduí en prosa castellana l’Espill, però aquesta traducció restà inacabada.

El manuscrit es conserva a la biblioteca Serrano Morales de l’Ajuntament de València i ha estat estudiat per Costa-Reus (2000). La traducció completa de Matheu i Sanç ha estat transcrita i editada per Ramon Miquel i Planas (Madrid, Orbis, 1936-1942, pp. 243-531), el qual opina que

havent-se compromés el traductor en imitar el sistema de versificació de l’original, lluny de produhir una versió fidel del mateix, hagué de separar-se’n molt sovint, obligat per la forma, acudint al recurs de parafrasejar certs passatges, al d’abreviar-ne altres, y a donar en no pochs casos interpretacions tant o més ininteligi bles que’l mateix text (1929-1950: LXVI).

De fet, el text resultant té 18752 versos, 2485 més que l’original, i això que omet els 46 primers de la Consulta, Endreça, Tornada i Entrada.

Al mateix volum esmentat suara, Ramon Miquel i Planas hi va incloure la seua traducció prosificada, Espejo (pp. 1-259), [19]en la presentació de la qual diu:

caímos en la cuenta de que, restableciendo el orden lógico de las construcciones gramaticales (tergiversadas por exigencias de la versificación) y supliendo las partículas sintàcticas omitidas (por razón de la brevedad del metro), llegaríamos a ver claro en aquella laberíntica yuxtaposición deliberada de palabras y conceptos sin trabazón aparente. [...] todo lo cual hizo que nos decidiéramos a transcribir en prosa llana todo el poema, desde el primero al último verso, y en castellano para evitar en lo posible la persistencia de la rima (1936-1942, CVI-CVII).

Realment, l’esforç ha pagat la pena: aquesta prosificació ha ajudat a aclarir el sentit de gairebé tots els passatges obscurs de l’Espill.

La traducció de Matheu i Sanç ha estat reeditada per Carme Espasa (1999), com ja hem dit. També ha estat reeditada la traducció castellana prosificada de Ramon Miquel i Planas, a Madrid, Alianza Editorial, 1987, amb una Presentación (pp. i-viii) i notes de Jaume Vidal Alcover. N’hi ha una altra versió prosificada en espanyol, molt lliure, a càrrec de Josep Puchades (1982).

Una traducció anglesa ha estat feta per Maria Delgado Librero, l’any 2003, presentada com a tesi doctoral a la Universitat de Virgínia: Jaime Roig’s Spill: A Diplomatic Edition and an English Translation of Ms. Vat. Lat. 4806. D’altra banda, Josep M. Solà-Solé, a la pàgina , dóna notícia de diverses traduccions fragmentàries fetes per Ticknor, Boethne i Rosenthal.

Marie-Noëlle Costa-Reus ha fet un assaig de traducció francesa, fragmentària, al llibre Jaume Roig; pages choisies, présentation et essai de traduction, Péronnas, Éditions de la Tour Gile, 2004. Posteriorment, ha publicat la traducció completa de l’obra, en prosa: Miroir. Le livre des femmes, Toulouse, Anacharsis, 2008.

[1]Nosaltres citarem els versos d’acord amb la numeració de l’edició de Ramon Miquel i Planas (1929-1950), tot i que en aquesta se’n comptabilitzen 16359, perquè l’editor, sense ometre cap vers dels del manuscrit, ha seguit el criteri de l’edició anterior de Roc Chabàs (1905) i ha incorporat versos que no consten al manuscrit i que han estat afegits en l’edició prínceps (la majoria, en substitució d’altres tants de l’original) o en edicions posteriors; aquests versos afegits són els 1655-56, 2381-82, 5363-64 i 10784-889.

[2]Per «ficció autobiogràfica» cal entendre una ficció en forma d’autobiografia, on hi ha un personatge de ficció, el narrador protagonista, que conta la seua vida, en primera persona generalment. Res a veure, doncs, amb «novel·la autobiogràfica», que és una autobiografia d’un autor real, que conta la seua vida en forma més o menys novel·lada (Lejeune, 1994), ni amb altres usos del sintagma «ficció autobiogràfica», on un autor real introdueix elements ficticis en la seua autobiografia, les seues memòries, el seu dietari...

[3]J. Serrano Cañete (1883: 537) va ser el primer a observar que els títols de les parts de l’obra no van escrits en primera persona i, com que ell no havia vist el manuscrit conservat (on consten els títols), això el va fer pensar que «debieron ser añadidos o modificados por los editores».

[4]Fins avui, ningú no l’ha exposat de forma completa, unitària, com ací es fa.

[5]En la literatura occitana i catalana, les noves rimades, és a dir ‘notícies en vers’, eren narracions fetes en versos heptasíl·labs o octosíl·labs rimats de dos en dos. En aquest cas són comediades, ‘migpartides’, perquè els versos són tetrasíl·labs. Sobre les noves rimades, vegeu l’interessant pròleg d’Arseni Pacheco a la seua edició de Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV (1983).

[6]Roc Chabàs i Ramon Miquel i Planas, a llurs edicions, incorporen aquest segon bloc de versos a continuació dels primers, com ja ha estat dit.

[7]Publicada a Las Provincias de l’1 de gener de 1906 i reproduïda per Ramon Miquel i Planas (19361942: CIII-CIV).

[8]Antònia Carré (1993-1994) ha estudiat el manuscrit i les seues possibles peripècies fins arribar a la Biblioteca Vaticana.

[9]Ramon Miquel i Planas (1929-1950: XLI) reprodueix l’opinió d’Alfred Morel-Fatio sobre la possible significació d’aquesta portada mariana (que es repeteix, amb variants, a les altres dues edicions del segle XVI): «Sembla bastant una mica de precaució y té més aviat la traça d’una etiqueta devota, colocada ben visiblement per a cobrir la sàtira molt lliure que constituheix el nucli de l’obra».

[10]Als versos substituïts es diu, significativament, com bé ho ha observat Jordi Ventura (1984: 352), que hom pot defensar tant l’opció immaculista com la contrària «sens por de foc» (v. 10777), cosa que ja no devia ser així el 1531.

[11]S’han ocupat de la biblioteca de Jaume Roig, entre d’altres, Chabàs (1905: 410-412), Carré (1993) i Chiner (1993-1994).

[12]Els personatges, fets i institucions mencionats a l’Espill que, en la vida real, estigueren relacionats amb Jaume Roig són, com ho veurem amb més detall posteriorment, el cavaller Joan Fabra, la fugida a Callosa per causa de la pesta, Baltasar Bou, l’hospital d’en Clapers, el prevere mossèn Company, en Remolins i Isabel Pellicer.

[13]Per a un coneixement més complet de l’estada a València de Díaz Romano, vegeu els treballs de Serrano Morales (1898-1899: 106-115) i de Berger (1987: 504-505).

[14]Com ja va posar de manifest A. Salvà Ballester (1934), les dades sobre Baltasar Bou com a senyor de Callosa i nebot de Jaume Roig no són correctes. El primer membre de la família Bou que fou senyor de Callosa va ser Guerau Bou, que comprà el senyoriu el 1445 i hi morí al setembre de 1459, assistit pel metge Jaume Roig. Posteriorment i successiva, foren senyors de Callosa els seus fills Pere (fins a la seua mort, el 1480) i Jaume (a partir de 1486, després de pledejar amb la vídua i la filla de Pere i el marit d’aquesta, Onofre de Cardona). El fill menor de Guerau, Baltasar, encara no tenia els 20 anys quan son pare va atorgar testament, a València, l’11 de desembre de 1458; després, va marxar a Portugal, on fou armat cavaller, i d’on va tornar tan malalt que va morir en desembarcar a Xàbia, l’any 1467 (Salvà, 1934). Guerau també tenia dos germans, anomenats Lluís (que succeí Guerau en l’administració de l’hospital d’en Bou) i Baltasar (que era cavaller i va morir, ja vell, el 1466). A. Rubio Vela (1983: 130) manifesta la seua estranyesa perquè edicions recents de l’Espill (com les de M. Gustà i V. Escrivà) encara repeteixen la versió errònia de Baltasar Bou com a senyor de Callosa. També han caigut en aquest error Martí de Riquer (1964: 220) –«Baltasar Bou era senyor de Callosa d’En Sarrià»–, Jaume Vidal Alcover (1987: 10) –«Dedica el libro a Baltasar Bou, que era señor de Callosa»–, Antònia Carré (2006: 609, 850) –«El senyor de Callosa d’En Sarrià Baltasar Bou, que era amic de Jaume Roig, és convertit en nebot de l’autor en la ficció narrativa de l’Espill», «Baltasar Bou: senyor de Callosa d’En Sarrià, cavaller i jurat de València que va ser amic de Jaume Roig. Va morir el 1469. En la ficció, és el nebot a qui el protagonista narrador adreça el llibre»–, i V. Orazi (2007: 159) –«Composto a Callosa mentre Roig era ospite del nipote Baltasar Bou». Es dóna el cas que la majoria d’aquests autors citen el treball de Salvà, on es desmenteix que Baltasar Bou fos nebot de Jaume Roig i que fos senyor de Callosa.