Josep Guia Marín - Ficció i realitat a l'Espill

De l’existència de l’Espill no se’n va tenir cap notícia ni se’n coneix cap referència anterior a l’edició de 1531. En tota l’abundant documentació que es conserva relativa al metge Jaume Roig (?-1478), fins i tot l’inventari de la seua biblioteca, [11]no n’hi ha cap rastre, ni de l’obra ni de l’autoria. Com tampoc no se’n coneix cap menció al si de la dinàmica activitat literària valenciana (tertúlies, edicions...) de la fidel segle XV. El manuscrit que ens ha arribat romangué ignorat durant segles, fins que en donà notícia Antoni Bastero i Lledó, a la seua Crusca Provenzale (1724), el qual, en descriure’l, esmentà l’obra pel seu veritable títol, Espill, que ha coexistit amb les rúbriques Llibre de consells i Llibre de les dones.

L’atribució de l’autoria a Jaume Roig, acceptada de forma gairebé unànime per la crítica, pren fonament en el fet que així ho afirma la portada de l’edició prínceps i en les al·lusions que l’obra conté a circumstàncies de la vida real de Jaume Roig i el seu entorn. Des d’una anàlisi crítica rigorosa, però, s’hi ha de tenir en compte, d’una banda, que l’atribució d’autoria: a) apareix en el context d’una presentació mistificadora de l’obra, com ho és la portada de l’edició prínceps (1531), b) no figura al manuscrit, c) apareix amb un retard d’algunes dècades respecte al temps de l’escriptura de l’obra i respecte a l’any de la mort de Jaume Roig; d’altra banda, cal parar esment al fet que les referències o les al·lusions contingudes en una obra de ficció s’han de prendre de forma cautelar, només com a dades complementàries o indicatives: apunten envers Jaume Roig però això no prova que fos aquest qui les hi posà. [12]És perfectament possible que un autor involucre aspectes de la vida real d’una persona en la seua obra, sense que necessàriament haja de ser-ne considerada autora aquesta persona, la qual, per altra banda, pot ser coneixedora o no de les al·lusions que se l’hi fan i podria estar-hi d’acord o no.

3. EDICIONS I TRADUCCIONS

Després d’haver estat escrit, al XV, en cada segle posterior hi ha hagut qui ha editat o traduït l’Espill: tres edicions i una traducció llatina (no arribada fins a nosaltres), al XVI; una traducció castellana, al XVII; una altra edició, al XVIII; una edició i una versió en prosa espanyola, al XIX; múltiples edicions i diverses prosificacions i traduccions, al XX. Si el lector hi està interessat, a continuació en donem notícia detallada.

Primera edició. L’edició prínceps, segons que diu el colofó, és feta a València, el 30 de juny de l’any 1531, per Francisco Díaz Romano, que era natural de Guadalupe (Extremadura) i que acabava d’arribar a la ciutat. De fet, l’Espill és el primer llibre que Díaz Romano va imprimir a València, a l’Estudi General, abans d’instal·lar-se a prop del Molí de Na Rovella i fer-se càrrec del taller que havia estat de Joan Jofré. El gravat en boix de la verge Maria, utilitzat per a la coberta del llibre, ja havia estat usat per l’impressor Joan Vinyau, en el Liber de conceptu virginali (1518). Segons Philippe Berger (1987: 509, nota 3), Jofré i Vinyau moriren víctimes de la pesta de 1530. [13]

El retard en la impressió de l’obra, ja ben entrat el segle XVI, és subratllat per Miquel Ramon i Planas, el qual suggereix la possibilitat que fos a causa de «l’oposició feta per algun zelós moralista» (1929-1950, LV). En aquesta primera edició, l’obra es titula Llibre de consells, com ja hem vist, però també s’hi introdueix la denominació Llibre de les dones, en una interpolació inserida després dels 46 versos de la Consulta, Endreça, Tornada i Entrada i abans de la sentència llatina:

Comença lo libre de les dones: ordenat per lo magnífich en Jaume Roig, doctor famós de la sereníssima senyora reyna dona Maria. És exemplar e de consells per ell donats a son nebot en Balthasar Bou, senyor de Callosa, qui molt amava.

La persona que va afegir aquesta presentació, amb les dades que s’hi contenen, [14]devia ser, segons conjectura Ramon Miquel i Planas, el «mateix subjecte, necessàriament erudit» que preparà l’edició, amb un Pròlech en prosa adreçat a Jeroni de Cabanyelles, governador de València de 1523 a 1550, amb una composició en vers Als peritíssims lectors –tots dos textos contenen algunes referències enigmàtiques, pendents d’interpretació– i amb la substitució immaculista ja comentada, on crida l’atenció que el nombre de versos de la substitució siga exactament igual que el del fragment substituït, començant i acabant amb les mateixes rimes. Vegem-los en paral·lel:

Un altre canvi destacable de la primera edició respecte al manuscrit, posat de manifest per Ramon Miquel i Planas, és la substitució de les tres referències que hi havia

Al primer fragment (vs. 3416-25), és interessant observar que l’ús del terme converses equival a burgeses, en aparèixer al costat de generoses i nobleses, com a complement d’una descripció de caire estamental. Al segon fragment (vs. 6902-13), trobem els conversos en l’ofici de taxadors de la pelleteria, subornables. Al tercer passatge (vs. 13819-71), la intenció exculpatòria dels canvis és clara, encara que no s’acaba de realitzar del tot, si llegim el passatge complet, per bé que la referència que hi resta a les que esperen altre Messies sembla adreçada únicament i directa a les jueves. En tots tres casos, doncs, és com si no calgués mencionar les converses i els conversos (l’any 1531), potser perquè la persecució inquisitorial ja els havia esborrat gairebé del cos social.

Com a cloenda del llibre hi ha un altre gravat devot, amb la verge Maria asseguda i el Jesuset al braç, envoltada per santa Dorotea, santa Caterina màrtir, santa Eulàlia i santa Caterina de Sena, que es reproducció del que es troba al final de la Vida de sancta Caterina de Sena (València, Cristòfol Cofman, 1499). És evident que, amb uns gravats tan devots al començament i a la fi, qualsevol que s’aproximés a aquest Llibre de consells i Llibre de les dones devia pensar que es tractava d’un llibre de santes dones. La intenció mistificadora havia estat ben resolta, amb una atribució d’autoria, a més, lliure de tota sospita d’heterodòxies i procacitats.