Josep Guia Marín - Ficció i realitat a l'Espill

Al Tercer llibre: De la lliçó de Salomó (vs. 6375-15407), el protagonista, desesperat per no poder trobar una dona adequada, pensa a casar-se amb alguna parenta seua. És aleshores quan se li apareix Salomó en un somni, el qual el dissuadeix de tornar-se a casar –«mullers parentes / encara cerques?» (vs. 6697-98)– proferint una llarga diatriba contra les dones, amb tot d’exemples trets dels textos bíblics i de fets històrics. De totes, només en salva una, la verge Maria: «D’estes revoltes / –atén, escolta– / Déu sols n’ha absolta / de totes una, / lluent com lluna...» (vs. 10564-68). És ací quan, en tractar el tema de la immaculada concepció de Maria, hi ha una diferència important entre el manuscrit conservat, de la fidel XV, i l’edició prínceps, de 1531: 104 versos del manuscrit (vs. 10680-783), que donen entrada a l’opinió dels no immaculistes, són substituïts per uns altres totalment immaculistes (vs. 10786-889). [6]El sermó de Salomó també inclou la narració de la passió i mort de Jesucrist, amb un extraordinari coneixe ment de les prefiguracions que la teologia cristiana extreu de l’Antic Testament.

Al Quart llibre: D’enviudat (vs. 15408-16359), el protagonista, decidit a fer cas de Salomó, explica Com ordenà sa vida, i ja no es torna a casar: «fiu jurament / (...) / mai muller pendre» (vs. 15571-74). Per agafar exemple «dels ermitans, / sols habitants / en los secs erms, / on viuen ferms, / sens matrimonis / ab tals dimonis» (vs. 15606-11), emprèn un pelegrinatge pels principals monestirs i santuaris catalans: Scala Dei (v. 15615), Santes Creus (v. 15675), Poblet (v. 15678), Montserrat (v. 15680), Vallbona (v. 15682), Benifassà (v. 15688), Vallivana (v. 15689) i Portaceli (v. 15695), i es retira a València: «Torni’m a casa / on jo hui stic / en pau, vos dic» (vs. 15720-22). A l’inici de la segona part d’aquest quart llibre, Continua son viure, declara de nou l’edat: «Noranta-cinc / o cent anys tinc» (vs. 15723-24) i explica el seu regiment de vida piadosa, totalment apartat de les dones. A la tercera part d’aquest llibre, relativitza un xic la crítica que ha fet a les dones, recordant, en aplicació a ell mateix, el proverbi No és tan brau el lleó com el pinten; així mateix, hi fa grans elogis d’una dona concreta: Isabel Pellicer, muller del metge Jaume Roig, de la qual el protagonista narrador diu que «fo ma veïna, / mare, padrina / e fel amiga» (vs. 16113-15) i que fou molt plorada, en la seua mort, pel seu marit, de qui diu: «Bé el coneguí, / subplantador / e lluitador, / blanc e vermell / és lo nom d’ell» (vs. 16104-08), on «subplantador» i «blanc» fan referència al nom Jaume i «lluitador» i «vermell», al mot Roig. Finalment, a la quarta i darrera part, ja molt vell i malalt, encomana la seua ànima a la mare de Déu i fa dues mencions a l’escriptura de la seua obra, adreçades a Baltasar Bou: primerament, confessa que ja no pot escriure més –«Ja no puc siure / ni menys escriure. / Molt més ne resta, / d’aquesta gesta, / que no t’he dit... / (...) / Jo, car nebot, / t’he sols rescrit / què em par profit» (vs. 16227-31 (...) 16242-44)– i, després, en referència al sermó de Salomó, declara que l’ha reproduït tan bé com ha sabut: «Què retengué / t’he scrit dessús, / lo menys confús / que he pogut» (vs. 16314-17).

En resum, l’Espill és una dura invectiva contra les dones, satírica i moralista alhora, complementada amb l’apologia de la verge Maria i adobada d’una gran erudició, especialment en temes bíblics i teològics, amb un llenguatge molt ric i una capacitat versificadora extraordinària. Així mateix, també té altres valors, com ara els que destaca Menéndez y Pelayo en la carta de felicitació que va trametre a Chabàs «por su hermosa edición del Spill de Jacme Roig, que es, a mi juicio, la publicación más importante que hasta ahora se ha hecho de un texto poético catalán», [7]on també diu que l’autor de l’Espill és

un poeta ingeniosísimo y lleno de fuerza cómica, cuya obra es al mismo tiempo un archivo de noticias de costumbres que en ningún texto histórico pueden encontrarse. No es el mayor poeta de su siglo y de su literatura, porque el más excelso es sin contradicción Ausias March, pero es el más ameno, el más valenciano de todos, y bajo muchos aspectos el más instructivo y el que más luz nos da sobre el estado social de su tiempo.

2. MANUSCRIT, TÍTOL I AUTOR

L’obra ens ha arribat en un únic manuscrit (el Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana), de la fidel segle XV, tot d’una mà, de 119 fulls de paper, en foli, escrits a dues columnes, a raó d’unes 35-36 línies per pàgina. [8]Al marge esquerre de determinats versos hi ha calderons i guionets inclinats que ajuden a establir la sintaxi del text. Al començament de cada part del Prefaci i de cada Llibre, el copista hi ha deixat un buit per posar-hi una caplletra, que no va arribar a traçar-s’hi. Els versos comencen directament a la primera pàgina, que és ocupada pels 46 versos de la introducció: Consulta, Endreça, Tornada i Entrada. No hi figura títol ni menció d’autor. Tanmateix, el títol de l’obra és Espill perquè així ho diu expressament el text, en dues ocasions, l’una a la segona part del Prefaci –«Los vull escriure / est doctrinal / memorial: / haurà nom Spill» (vs. 236-39)– i l’altra a l’inici del Primer llibre –«Déu ajudant, / jo entonant / mon Spill e norma» (vs. 793-95)–, a més d’una referència anterior, menys explícita, a l’Entrada –«Spill, llum e regla / hòmens arregla» (vs. 41-42).

A la coberta de l’edició prínceps (València, Francisco Díaz Romano, 1531), apareix la verge Maria sota la imatge de Déu, que la beneeix amb les paraules immaculistes, «Tota pulcra est amica mea et macula non est in te», acompanyades de les jaculatòries manllevades del Càntic dels Càntics, que l’església catòlica li atribueix (Electa ut sol,

Primera pàgina del manuscrit Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana.

Segona pàgina del manuscrit Vat. Lat. 4806 de la Biblioteca Vaticana.

Portada de l’edició prínceps, València, 1531.

Pulchra ut luna, Porta Celi, Civitas Dei, etc.), i envoltada per una orla amb la llegenda: «Sicut lilium inter spinas sic amica mea inter fillias. Conceptio tua Dei genitrix virgo. Gaudium anunciavit universo mundo». A sota del gravat figura un text igualment marià, amb un títol que no és Espill i amb una atribució d’autoria:

Libre de consells: fet per lo magnifich mestre Jaume Roig / los quals són molt profitosos y saludables axí per al regiment y orde de ben viure com per a augmentar la devoció a la puritat y concepció de la sacratíssima verge Maria.

Veient aquesta portada, que anuncia una obra molt profitosa, saludable i devota, amb un autor tan respectable com el metge valencià Jaume Roig, ben conegut i influent al seu temps, mort l’any 1478, ningú no podria pensar que aquell llibre contenia les procacitats que conté. Potser la intenció encobridora dels editors es devia al fet d’intentar evitar possibles problemes amb la Inquisició. [9]La portada edificant i mariana és concordant, a més, amb el canvi immaculista dels versos 10680-783, [10]esmentat adés.