Josep Guia Marín - Ficció i realitat a l'Espill

D’altra banda, per aquella època, Maria Conca iniciava l’elaboració de la seua tesi doctoral, Teoria i història dels proverbis catalans. Aplicació a l’estudi d’un corpus paremiològic del segle XVI, presentada el 1994, i em vaig convertir en el seu col·laborador, llegint textos clàssics catalans per fer-ne buidatges de parèmies, a fide proporcionar materials que Maria pogués analitzar i interpretar des de la teoria del text. El primer fruit d’aquesta col·laboració investigadora, que encara dura, va ser la publicació del treball de tots dos «L’ús dels termes paremiològics en la història de la literatura catalana» (1993). El reconeixement investigador en Filologia, no exempt de problemes per algunes actituds corporativistes i poc propícies als plantejaments interdisciplinaris, m’ha arribat posteriorment mitjançant la concessió de dos sexennis en aquesta àrea.

Així, per tot això, vaig canviar de línia d’investigació, sense deixar de fer les meues classes al Departament d’Àlgebra. Al capdavall, a la Universitat de València, des dels Estatuts del 1985, qualsevol doctor té dret a investigar en qualsevol línia de recerca i que aquesta recerca li siga reconeguda per la Universitat.

A partir de la dedicació inicial a la paremiologia, de la qual Maria Conca ha estat pionera en l’àmbit català modern amb la publicació del llibre Paremiologia (1987), hem anat ampliant el camp de recerca al conjunt de la disciplina fraseològica, tant amb plantejaments de caire teòric com en aplicacions diverses a l’estilometria, la didàctica, la història de la llengua, la traductologia, etc. Des d’aquesta perspectiva fraseològica, la meua àrea preferent d’interès ha estat centrada en la València de la segona meitat del segle XV, quan s’hi féu una producció literària extraordinària, molt rica fraseològicament, i quan s’hi presentaren, alhora, la innovació de la impremta i la repressió de la Inquisició. És per aquesta raó que també he dedicat treballs als aspectes històrics i contextuals que envolten els fets literaris, amb investigacions d’arxiu, com ara: «Dades biogràfiques sobre Jaume Gassull» (1999), «De Lo Cartoixà a l’Espill. Concordances textuals i dades contextuals» (2002), «Dades documentals d’interès literari (València, segle XV)» (2003) i «Anotacions de Jaume Roig sobre Roderic de Borja, Joan Roís de Corella i ell mateix» (2009).

En aquest llibre, doncs, tant des de l’anàlisi fraseològica (diacrònica i contrastiva) com des de la recerca documental de caire contextual, s’hi aporten diverses novetats per a la lectura i interpretació de determinats passatges de l’Espill, així com per a la datació i l’autoria de l’obra. Per això, cal congratular-se que l’Espill torne a l’actualitat, si més no per a tots els qui no voldran ignorar deliberadament les noves aportacions. Els lectors sou convidats, doncs, a conèixer una mica més l’Espill, a gaudir-ne i a parlar-ne.

ABREVIATURES UTILITZADES

ACV: Arxiu de la Catedral de València

AHG: Arxiu Històric de Gandia

AMV: Arxiu Municipal de València

APV: Arxiu del Patriarca de València

ARV: Arxiu del Regne de València

NOTA PRELIMINAR

Atesa la procedència i la metodologia fraseològica del treball i l’ús que hi faig de la terminologia pertinent, convé introduir d’antuvi la definició dels cinc conceptes següents.

Unitat fràsica. És una combinació estable de dos o més mots, que presenta les característiques de repetició, fixació i institucionalització, a més d’altres possibles i freqüents com idiomaticitat i anomalia. Les unitats fràsiques, d’acord amb Zuluaga (1980: 135-139, que no inclou les col·locacions) i Corpas (1997: 53-213), es classifiquen en no enunciats (col·locacions i locucions) i enunciats (fórmules i parèmies). Les col·locacions pertanyen a l’àmbit de la norma, les locucions al del sistema i els enunciats fràsics al de la parla. L’estructura d’una unitat fràsica comprèn des d’un sintagma format per dues paraules, com a mínim, fins a una oració simple o composta. A l’Espill he identificat la presència de 332 col·locacions –mig partit, humanal llinatge, mort sobtada, procés de pensa, els set manaments...–, 418 locucions –foc salvatge, del bec groc, indigne de descalçar la sabata (d’algú), mudar com el vent, treure’n joc, mot a mot, ni molt ni poc...–, 41 fórmules –Déu vos salv!, com diu la gent, bon (re)pòs tinga, saps que...– i 94 parèmies –No s’han de llençar perles als porcs, Més val casar que no cremar, L’amor primera és millor, Benaurat és qui per mal d’altre se castiga, Qui calla, atorga...

Unitat estilística. És la combinació de dos o més mots que, configurats formalment com una unitat fràsica, participen d’alguna de les característiques d’aquestes. Responen bàsicament a una creació pròpia de l’estil d’un autor, d’una escola, d’un gènere o d’una època. Poden estar configurades com a sintagmes (formalment semblants a locucions) i com a enunciats (formalment semblants a parèmies). Per a la identificació de les primeres (en total, 180), s’ha tingut especialment en compte el tret repetició: terra ameníssima, fals crim, gavarrer en flames, príncep de pau, dolor i pena..., mentre que per a la identificació de les segones (23 en total), he atès, sobretot, l’estructura parèmica i el significat metafòric, ja que si hagués trobat documentació repetida hauria d’haver-les tipificades com a parèmies: A qui no l’espolsa se li fa cimolsa, El que es fa amb lluita, mai ha saó, El marit darrer venja el primer, D’aquells trons, aquestes pluges...

Fràsic. És el conjunt de les unitats fràsiques pertanyents a un àmbit determinat (una obra, un autor, una activitat professional, una llengua....). Així, podem parlar del fràsic del futbol, del fràsic de l’àlgebra lineal, del fràsic de l’Espill, del fràsic d’Enric Valor, del fràsic de la llengua catalana, etc. Anomene fràsic generalitzat el que comprèn també les unitats estilístiques, les quals podran ser considerades, doncs, com a unitats fràsiques generalitzades.

Fraseologia. És la disciplina lingüística que s’ocupa de l’estudi del fràsic.

Observem que les definicions d’unitat fràsica, fràsic i fraseologia presenten un paral·lelisme evident amb els conceptes unitat lèxica, lèxic (conjunt de les unitats lèxiques) i lexicologia (disciplina lingüística que estudia el lèxic). Les he adoptades seguint criteris d’analogia, economia i coherència discursives, de manera que el terme fraseologia queda restringit a designar la disciplina i no l’objecte d’estudi d’aquesta disciplina.

Mètode de les concordances fràsiques. Consisteix, essencialment, a localitzar unitats fràsiques (estrictes i generalitzades) en un text (l’Espill, en el nostre cas), per tal de fer-ne l’inventari (el corpus fràsic), validar-les mitjançant la recerca d’altres recurrències concordants (al mateix text o en altres textos) i estudiar-les sota diversos enfocaments: intrínsecs (forma canònica, mots clau, estructura, recursos estilístics, definició, classificació) i contextuals (modalitats d’inserció, funcions discursives), a més d’altres específicament contrastius (documentació en català i en altres llengües, traduccions), sense oblidar la seua valuosa significació com a elements caracteritzadors de l’estil, tant pel que fa a la qualitat de les unitats emprades com atenent a llur quantitat o freqüència d’ús.

Capítol 1

INTRODUCCIÓ A L’ESPILL

Per bé que l’Espill ha tingut bastants edicions al llarg dels segles i cal suposar, doncs, que també ha tingut bastants lectors, no és una obra de lectura senzilla. La seua sintaxi distorsionada, a causa dels versos curts, i el lèxic i fràsic tan extraordinàriament variat i abundant que conté, desborden sovint la competència comprensiva del lector mitjà. A més, a desgrat de les declaracions del mateix narrador dient que hi ha usat un llenguatge no subtil –«e mostrar no subtilment / sols rimat portant l’estil» (vs. 17-18)– i «pla», propi de l’horta de València, en la confecció de les seues «noves rimades» –«al pla texides / de l’algemia / e parleria / dels de Paterna, / Torrent, Soterna» (vs. 686-90)–, els cultismes es troben pertot arreu: argüir, bàlsem, compel·lir, quotidià, deífic, deïtat, denotar, femení, hipòcrit, increpar, perfídia, placar, subplantar, supern, voluptat, zelar, etc.