Sally Rooney - On ets, món bonic?

Durant els tres anys següents, l’Eileen i l’Aidan van viure en un pis d’una sola habitació a la part més al sud del centre de la ciutat, descarregant pel·lícules estrangeres il·legalment, discutint sobre com dividir el lloguer i fent torns per preparar el menjar i fer la neteja. La Lola i en Matthew es van prometre. L’Alice va guanyar un premi literari força lucratiu i es va traslladar a Nova York, on es va posar a enviar emails a l’Eileen a hores estranyes del dia i de la nit. Un dia va deixar d’enviar correus, va esborrar els seus perfils a les xarxes i va començar a ignorar els missatges de l’Eileen. Al desembre, en Simon va trucar a l’Eileen una nit i li va dir que l’Alice tornava a ser a Dublín, i que havia ingressat en un hospital psiquiàtric. L’Eileen estava asseguda al sofà, amb el telèfon a l’orella, mentre l’Aidan era a l’aigüera fregant un plat sota l’aixeta. Quan ella i en Simon van acabar de parlar, ella es va quedar allà, asseguda al telèfon, sense dir res, i ell tampoc deia res. Estaven tots dos en silenci. D’acord, va dir ell finalment. No t’emprenyo més. Al cap d’unes setmanes, l’Eileen i l’Aidan van trencar. Ell li havia dit que estaven passant moltes coses i que tots dos necessitaven espai. Ell se’n va anar a viure amb els seus pares, i ella es va mudar a un pis de dues habitacions amb una parella casada al nord de la ciutat. La Lola i en Matthew van decidir celebrar una boda senzilla a l’estiu. En Simon va continuar contestant la seva correspondència amb rapidesa, i quedava per dinar amb l’Eileen de tant en tant i es reservava la seva vida personal per a si mateix. Era abril, i diversos amics de l’Eileen havien marxat de Dublín feia poc o bé estaven en procés de fer-ho. Ella assistia a les festes de comiat, amb el seu vestit verd fosc amb botons o amb el vestit groc amb un cinturó fent joc. En sales d’estar amb sostres baixos i llums amb pantalles de paper, la gent li parlava sobre el mercat immobiliari. La meva germana es casa al juny, els explicava ella. Que emocionant!, li responien. Deus estar contentíssima per ella. Sí… És curiós, contestava l’Eileen: no ho estic.

Alice, crec que jo també he experimentat aquest sentiment que vas tenir a la botiga del poble. Per a mi és la sensació de mirar cap avall i veure, per primera vegada, que estic dret a la vora d’un precipici, a una altura de vertigen, i l’únic que suporta el meu pes és la misèria i la degradació de gairebé totes les persones del planeta. I sempre acabo pensant: Jo no vull ser aquí dalt. No necessito tota aquesta roba barata, ni menjar importat ni envasos de plàstic; no crec ni tan sols que em millorin la vida. No fan més que generar residus, i tot i així em fan infeliç de totes maneres. (No vull comparar la meva insatisfacció amb la misèria de les persones oprimides de veritat, només vull dir que l’estil de vida que mantenim a costa seva ni tan sols és satisfactori, crec jo.) La gent es pensa que el socialisme se sosté per la força —l’expropiació forçosa de la propietat—, però tant de bo admetessin que el capitalisme també se sustenta exactament amb la mateixa força en la direcció oposada: la protecció forçosa dels sistemes de propietat existents. Sé que n’ets conscient. No suporto tenir els mateixos debats una vegada i una altra amb els principis fonamentals equivocats.

Jo també he estat pensant en el temps i el conservadorisme polític, últimament, tot i que d’una altra manera. De moment, crec que podem considerar que vivim en un període de crisi històrica, i sembla que la majoria de la població generalment accepta aquesta idea. És a dir, els símptomes externs de la crisi, com ara canvis majúsculs i imprevisibles en les polítiques electorals, es reconeixen àmpliament com a fenòmens anormals. Fins a cert punt, crec que fins i tot alguns dels símptomes estructurals més tapats , com l’ofegament massiu de refugiats i els reiterats desastres naturals provocats pel canvi climàtic, comencen a entendre’s com a manifestacions d’una crisi política. I crec que hi ha estudis que demostren que en els darrers dos anys la gent ha passat molt més temps llegint les notícies i posant-se al dia sobre els temes d’actualitat. A la meva vida, per exemple, s’ha tornat normal enviar missatges com aquest: buaaaaa tillerson fora del departament d’estat. Em fa l’efecte que en realitat enviar missatges així no hauria de ser normal. En tot cas, com a conseqüència, cada dia s’ha convertit en una unitat informativa nova i única que interromp i modifica el món de la informació del dia anterior. I em pregunto —potser sense que tingui cap importància— què significa tot això per a la cultura i les arts. O sigui, estem acostumats a relacionar-nos amb obres culturals ubicades en el present . Però aquest sentit del present continu ja no forma part de les nostres vides. El present s’ha tornat discontinu. Cada dia, o fins i tot cada hora de cada dia, substitueix i fa irrellevant el temps anterior, i els esdeveniments de les nostres vides només tenen sentit en relació amb una cronologia de continguts informatius que s’actualitza permanentment. Per tant, quan veiem els personatges de les pel·lícules seure a taula per sopar o anar en cotxe, conspirant per cometre assassinats o trobant-se tristos per les seves relacions sentimentals, ens sentim empesos naturalment a voler saber en quin moment exacte estan fent aquestes coses, en relació amb els esdeveniments històrics catastròfics que estructuren el nostre sentit actual de la realitat. Ja no hi ha un marc neutral. Només tenim aquesta cronologia. I no sé si això donarà pas a noves formes en el si de les arts o si senzillament posarà punt final a les arts en conjunt, almenys tal com les coneixem ara.

El teu paràgraf sobre el temps també m’ha fet venir a la memòria una cosa que vaig llegir a internet no fa gaire. Es veu que cap al final de l’edat del bronze, a partir d’uns mil cinc-cents anys abans de l’era cristiana, la regió mediterrània oriental es caracteritzava per tenir un sistema de governs centralitzats en palaus que redistribuïen els diners i les mercaderies a través d’economies urbanes complexes i especialitzades. Ho vaig llegir a la Viquipèdia. Les rutes comercials estaven molt desenvolupades en aquells temps, i van aparèixer llenguatges escrits. S’elaboraven productes de luxe caríssims i es comercialitzaven a distàncies enormes. Sense anar més lluny, als anys vuitanta del segle passat es va descobrir un vaixell de l’època enfonsat davant de la costa de Turquia que duia joies egípcies, ceràmiques gregues, fusta negra del Sudan, coure irlandès, magranes, ivori… Llavors, durant un període de setanta-cinc anys que va des del 1225 fins al 1150 aC, la civilització es va ensorrar. Les grans ciutats del Mediterrani oriental van quedar destruïdes o abandonades. L’alfabetització es va degradar fins a desaparèixer i es van perdre sistemes d’escriptura sencers. I es veu que ningú sap ben bé per què va passar res d’això. La Viquipèdia suggereix una teoria anomenada «col·lapse general dels sistemes», segons la qual «la centralització, l’especialització, la complexitat i l’estructura política descompensada» van fer que la civilització de l’edat del bronze final fos particularment vulnerable a desintegrar-se. Una altra de les teories té una denominació ben simple: «canvi climàtic». Això posa la nostra civilització en una dimensió tirant a funesta, no creus? Mai havia pensat en el col·lapse general dels sistemes com en una possibilitat real. Sí, clar que en el fons sé que tot el que ens diem sobre la civilització humana és mentida. Però imagina’t haver-ho de descobrir a la vida real.

Canviant de tema radicalment, tant que això queda en un angle de noranta graus respecte del paràgraf anterior, tu penses mai en el teu rellotge biològic? No vull dir que ho hagis de fer, només em pregunto si ho fas. Encara som bastant joves, evidentment. Però és veritat que la gran majoria de dones al llarg de la història de la humanitat ja havien tingut diversos fills a la nostra edat. Oi? Suposo que no deu haver-hi cap manera convincent de comprovar-ho. De fet, no estic segura de si vols tenir fills, ara que hi penso. Ho vols? O potser no ho saps ni tu mateixa. D’adolescent pensava que jo preferiria morir a tenir fills, i amb vint anys vaig assumir vagament que era una cosa que m’acabaria passant tard o d’hora; ara que estic a punt de complir els trenta començo a pensar: i doncs? No cal dir que no tinc ningú fent cua per ajudar-me a complir aquesta funció biològica. I també et dic que tinc la sospita estranya i totalment inexplicable que podria ser infèrtil. No hi ha cap justificació mèdica que m’empenyi a pensar això. Ho vaig comentar no fa gaire amb en Simon mentre em queixava de les meves altres paranoies mèdiques no fonamentades, i ell va dir que no creia que m’hi hagués de preocupar, perquè segons ell tinc un aspecte fèrtil . Això em va fer riure tot un dia sencer. Encara ric ara mentre t’escric aquest correu, fins i tot. I això que només tinc curiositat per saber què en penses. En qualsevol cas, tenint en compte el col·lapse de la civilització que s’acosta, potser creus que tenir nens no té cap sentit.