Sally Rooney - On ets, món bonic?

Després de graduar-se, l’Eileen va començar un màster en literatura irlandesa, i l’Alice va trobar feina en una cafeteria i es va posar a escriure una novel·la. Seguien compartint pis, i de vegades, al vespre, l’Alice llegia en veu alta alguna de les sortides divertides del seu manuscrit mentre l’Eileen preparava el sopar. Asseguda a la taula de la cuina, mentre s’apartava els cabells del front, l’Alice deia: Escolta això. Saps el protagonista de què et parlava? Doncs bé, rep un missatge del personatge de la germana. A París, en Simon s’havia mudat amb la seva nòvia, una francesa, la Natalie. Després del màster, l’Eileen va trobar feina en una llibreria. Empenyia carros plens de llibres per la botiga i els ordenava, i posava adhesius amb el preu als exemplars de les novel·les més venudes, un a un. Els seus pares havien tingut problemes econòmics amb la granja. Quan els anava a visitar, el seu pare, en Pat, estava malhumorat i inquiet, i passejava per casa a hores estranyes, apagant i encenent els llums i els trastos de la casa. Durant el sopar amb prou feines parlava, i sovint s’aixecava de la taula abans que els altres acabessin de menjar. A la sala d’estar, una nit que es van quedar soles, la seva mare, la Mary, li va dir que necessitava que canviessin les coses. No puc continuar així, deia. Amb preocupació al rostre, l’Eileen li va preguntar si es referia a la situació financera o al seu matrimoni. La Mary va girar els palmells de la mà cap amunt, amb posat d’esgotada. Semblava més gran del que era. A tot, va dir. No ho sé. Tu vens a casa queixant-te de la feina, queixant-te de la teva vida. Però què passa amb la meva, de vida? Qui s’ocupa de mi? L’Eileen tenia vint-i-tres anys, llavors, i la seva mare, cinquanta-un. L’Eileen es va tocar lleugerament una de les parpelles amb les puntes dels dits durant un instant i va dir: No te m’estàs queixant de la teva vida ara mateix? La Mary es va posar a plorar. L’Eileen l’observava, inquieta, i va dir: M’importa molt que no estiguis contenta, però no sé què vols que faci. La seva mare es tapava la cara, sanglotant. Què he fet malament?, preguntava. Com he criat unes filles tan egoistes? L’Eileen es va repenjar al sofà, com si es plantegés la pregunta seriosament. Què en vols treure, de tot això?, li va preguntar. Jo no puc donar-te diners. No puc tornar enrere en el temps i obligar-te a casar-te amb un altre home. Vols que t’escolti queixar-te’n? Ho faré. Ho estic fent. Però no entenc per què creus que la teva infelicitat és més important que la meva. La Mary va sortir de la sala.

Als vint-i-quatre anys, l’Alice va signar un contracte per fer un llibre als Estats Units a canvi de dos-cents cinquanta mil dòlars. Ella deia que a la indústria editorial ningú sabia res de diners, i que, si ells eren prou burros per donar-los-hi, ella era prou avariciosa per quedar-se’ls. L’Eileen sortia amb un estudiant de doctorat anomenat Kevin i, a través d’ell, havia trobat una feina mal pagada però interessant d’assistenta editorial en una revista literària. Al principi només revisava textos, però al cap d’uns mesos li van permetre començar a encarregar articles i, a finals d’any, l’editor la va convidar a contribuir-hi amb textos propis. L’Eileen va dir que hi pensaria. La Lola treballava en una consultoria d’assessorament empresarial i tenia nòvio, en Matthew. Una nit va convidar l’Eileen a sopar amb ells per la ciutat. Així, un dijous al vespre, després de la feina, tots tres es van estar esperant quaranta-cinc minuts en un carrer cada vegada més fosc i més fred perquè els donessin taula en una hamburgueseria nova que la Lola tenia moltes ganes de conèixer. Quan els van servir les hamburgueses, no tenien res de l’altre món. La Lola va preguntar a l’Eileen quins plans tenia, professionalment parlant, i ella li va explicar que estava contenta a la revista. Clar, va fer la Lola, ara per ara. Però, i després? L’Eileen va dir que no ho sabia. La Lola va esbossar un somriure i va dir: Algun dia hauràs de viure al món real. Aquella nit l’Eileen va tornar cap al pis i va trobar l’Alice al sofà, treballant en el seu llibre. Alice, va dir, algun dia hauré de viure al món real? Sense aixecar la vista, l’Alice va esbufegar i va dir: Hosti, no, per descomptat que no. Qui t’ho ha dit, això?

Al setembre següent, l’Eileen es va assabentar per la seva mare que en Simon i la Natalie ho havien deixat. Havien estat junts quatre anys. L’Eileen va dir a l’Alice que es pensava que es casarien. Sempre havia pensat que es casarien, deia. I l’Alice li va contestar: Sí, ho has comentat alguna vegada. L’Eileen va enviar un correu a en Simon, preguntant-li com estava, i ell li va respondre: Per casualitat no vindràs a París un dia d’aquests? Tinc moltes ganes de veure’t. I a Halloween ella se n’hi va anar a passar uns dies amb ell. Ell tenia trenta anys i ella, vint-i-cinc. Sortien junts a visitar museus als vespres i parlaven d’art i de política. Sempre que ella li preguntava per la Natalie, ell responia de passada, amb timidesa, i canviava de tema. Una vegada, estant asseguts al Museu d’Orsay, l’Eileen li va dir: Tu ho saps tot de mi, i jo no sé res de tu. Amb un somriure ferit, en Simon va respondre: Ai… sembles la Natalie. Després va riure i es va disculpar. Va ser l’única vegada que va pronunciar el seu nom. Al matí ell preparava cafè, i a la nit l’Eileen dormia al seu llit. Després de fer l’amor, a ell li agradava abraçar-la una bona estona. L’Eileen va trencar amb el seu nòvio el mateix dia que va tornar a Dublín. No va saber res d’en Simon fins que per Nadal va anar a casa de la família d’ella a prendre un brandi i a admirar l’arbre.

El llibre de l’Alice es va publicar la primavera següent. El llançament va rebre molta atenció mediàtica, principalment positiva, al principi, i posteriorment també van aparèixer algunes crítiques negatives que reaccionaven a la positivitat bavosa de la cobertura inicial. A l’estiu, en una festa al pis de la seva amiga Ciara, l’Eileen va conèixer un home, l’Aidan. Tenia els cabells foscos i gruixuts i duia pantalons de lli i unes vambes brutes. Van acabar tots dos asseguts a la cuina fins ben entrada la nit, parlant de la seva infantesa. A casa meva, senzillament no parlem del que ens passa, deia l’Aidan. Tot queda per sota de la superfície, no en surt res. Vols que et torni a omplir el got? L’Eileen va observar com li servia vi negre. A la meva família tampoc parlem de res, va afegir ella. De vegades crec que ho intentem, però no sabem com fer-ho. Al final de la nit, l’Eileen i l’Aidan van tornar xino-xano cap a casa junts, en la mateixa direcció, i ell va fer volta per acompanyar-la fins a la porta del seu pis. Cuida’t, li va dir ell quan es van dir adeu. Uns dies després van quedar per prendre una copa, tots dos sols. Ell era músic i enginyer acústic. Li va parlar de la feina, dels companys de pis, de la relació amb la seva mare i de les coses que l’apassionen i les que detesta. Durant la conversa l’Eileen reia molt i semblava animada, es tocava la boca i s’inclinava cap endavant al seient. Després d’arribar a casa aquella nit, l’Aidan li va enviar un missatge: que bé que escoltes! uau! i jo parlo massa, perdona. ens podem tornar a veure?

La setmana següent van tornar a prendre una copa, i després una altra. El pis de l’Aidan tenia molts cables negres enredats per tots els racons, i el seu llit era només un matalàs. A la tardor van anar-se’n uns dies a Florència i van caminar per l’interior fresquet de la catedral. Una nit, després que ella fes un comentari enginyós durant el sopar, ell va riure tan fort que es va haver d’eixugar els ulls amb un tovalló morat. Li va dir que l’estimava. Tot a la vida és increïblement bonic, va escriure l’Eileen en un missatge a l’Alice. No em puc creure que sigui possible ser tan feliç. Per aquelles dates, en Simon es va instal·lar a Dublín per treballar com a assessor estratègic d’un grup parlamentari d’esquerres. L’Eileen se’l trobava a l’autobús, de vegades, o creuant el carrer, de bracet d’una dona atractiva o d’una altra. Abans de Nadal, l’Eileen i l’Aidan se’n van anar a viure junts. Ell, mentre descarregava les caixes amb els llibres d’ella del maleter del seu cotxe, anava dient, orgullós: Com et pesa el cervell! L’Alice es va presentar a la festa d’inauguració de la casa, va deixar una ampolla de vodka sobre les rajoles de la cuina, va explicar una anècdota llarguíssima sobre els anys a la universitat que només l’Eileen i ella mateixa trobaven remotament divertida i se’n va tornar a casa. La major part de la gent que hi havia a la festa eren amics de l’Aidan. Quan tots els convidats van haver marxat, borratxa, l’Eileen li va dir: Per què no tinc amics? En tinc dos, però són ben estranys. I la resta són més aviat coneguts. Ell li va acariciar els cabells i va dir: Em tens a mi.