Sally Rooney - On ets, món bonic?

Avui era a la botiga del poble, comprant alguna cosa per dinar, i de sobte he tingut una sensació estranyíssima, una consciència espontània de la inversemblança d’aquesta vida. O sigui, he pensat en tota la resta de la població humana —la majoria de la qual viu en el que tant tu com jo consideraríem una pobresa miserable— que mai ha vist una botiga com aquesta ni hi ha entrat. I això, just això és el que sustenta la seva feina. Aquest estil de vida, per a la gent com nosaltres! Totes les marques de refrescos en ampolles de plàstic i totes els dinars envasats i els dolços en bosses hermètiques i les pastes de rebosteria… aquesta és la culminació de tota la feina del món, tota la crema de combustibles fòssils i tota l’extenuació a les granges de cafè i les plantacions de sucre. Tot plegat per això! Per aquest supermercat! M’he marejat només de pensar-hi. M’he trobat malament de veritat. Ha estat com si de sobte recordés que la meva vida formava part d’un programa de televisió, i que cada dia morien persones fent-lo, que morien de les maneres més horrible: nens, dones… i tot perquè jo pugui escollir entre unes quantes opcions diferents per dinar, cadascuna empaquetada amb diverses capes de plàstic d’un sol ús. Per això han mort, aquest ha estat el gran experiment. Em pensava que vomitaria i tot. Però una sensació així no pot durar, clar. Potser em sentiré malament el que queda de dia, o potser fins i tot la resta de la setmana. I què? Encara m’he de comprar el dinar. Ara bé, si pateixes per mi, no et preocupis: el dinar no he deixat de comprar-me’l.

Et poso al dia de la meva vida rural i ja em despedeixo. Aquesta casa és immensa, és un caos. Sembla que tingui el costum de generar habitacions noves espontàniament. També és freda, i segons on, humida. Visc a vint minuts a peu de la botiga que et deia, i em fa la sensació que passo la major part del temps fent-hi viatges per comprar coses que m’he descuidat la vegada anterior. Això probablement fa caràcter, així que quan ens tornem a veure tindré una personalitat increïble. Fa cosa de deu dies vaig tenir una cita amb un tio que treballava en un magatzem de distribució i em va menysprear completament. Això sí, per ser sincera amb mi mateixa —sempre ho soc—, crec que m’he oblidat de com mantenir relacions socials. No vull ni imaginar-me les cares que devia fer mentre m’esforçava per semblar el tipus de persona que interactua habitualment amb els altres. Fins i tot escrivint aquest correu em sento una mica tova i dissociativa. Rilke té un poema que acaba així: «Qui està sol ara ho estarà molt de temps, / vetllarà, llegirà, escriurà cartes llargues / i vagarà inquiet per les avingudes, / amunt i avall, mentre giravolten les fulles». No podria treure’m del barret una descripció millor del meu estat actual, excepte que és abril i les fulles no giravolten. Així que perdona’m per aquesta «carta llarga». Espero que em vinguis a veure. T’estimo, t’estimo, t’estimo, sempre, Alice.

El dimecres al migdia, a les dotze i vint, una dona seia rere un escriptori en una oficina compartida al centre de Dublín, desplaçant-se per un document de text a l’ordinador. Tenia els cabells molt foscos, recollits laxament amb una pinça de carei, i duia un jersei gris per dins d’uns pantalons de tub negres. Amb la rodeta tova del ratolí, avançava pel document, movent els ulls amunt i avall a través de columnes de text estretes i aturant-se de tant en tant per fer un clic i afegir o esborrar caràcters. La majoria de vegades era per inserir dos punts al nom de «WH Auden», per estandarditzar la grafia a «W. H. Auden». Quan va arribar al final del text, va obrir la casella de cerca, va seleccionar l’opció de coincidència de majúscules i va buscar: «WH». No hi va aparèixer cap coincidència. Va tornar fins a dalt de tot del document, fent passar les paraules i els paràgrafs tan ràpidament que semblaven gairebé il·legibles, i, aparentment satisfeta, va guardar els canvis i va tancar el fitxer.

A la una va dir als companys que se n’anava a dinar i ells van somriure i li van fer adeu amb la mà des de darrere de les seves pantalles. Encara amb la jaqueta a mig posar, es va encaminar cap a una cafeteria a prop de l’oficina. Es va asseure en una taula al costat de la finestra i es va menjar un entrepà amb una mà mentre amb l’altra llegia un exemplar de la novel·la Els germans Karamàzov . De tant en tant deixava el llibre, s’eixugava les mans i la boca amb un tovalló de paper i donava una ullada al local, com si volgués comprovar si algú li tornava la mirada, i després continuava amb el llibre. A menys vint va aixecar la vista per observar un home alt de cabells clars que entrava a la cafeteria. Duia vestit i corbata, amb una acreditació penjada al coll, i parlava per telèfon. Sí, deia, em van dir dimarts però els tornaré a trucar per comprovar-t’ho. Quan va veure la dona asseguda al costat de la finestra li va canviar la cara, i ràpidament va aixecar la mà que tenia lliure mentre dibuixava amb els llavis la paraula ei . Continuava al telèfon: No crec que t’ho copiessin, això, no. Mirant-se la dona, va assenyalar el mòbil amb impaciència i va fer un gest de bla-bla-bla amb la mà. Ella va somriure, jugant amb el vèrtex d’una pàgina del seu llibre. Clar, clar, va fer l’home. Escolta, ara mateix soc fora de l’oficina, però t’ho faré quan torni. Sí. Bé, bé, m’alegro de parlar amb tu.

L’home va penjar i es va acostar a la taula. Mirant-se’l de dalt a baix, ella li va dir: Ai, Simon, fas pinta de ser tan important… Pateixo que no t’acabin assassinant. Va agafar l’acreditació i la va estudiar amb atenció. És això, va dir. Fa que sembli qui sap què. Et puc convidar a un cafè? Ella li va dir que se’n tornava a la feina. Vaja…, va fer ell. I et puc agafar un cafè per emportar i t’acompanyo a l’oficina? Vull que em donis la teva opinió sobre una cosa. Ella va tancar el llibre i va dir que sí. Mentre ell s’apropava al taulell, es va aixecar i es va espolsar les molles de l’entrepà que li havien caigut a la falda. En Simon va demanar dos cafès, un de sol i un amb llet, i va deixar unes monedes al pot de la propina. La dona se li va afegir, tot traient-se la pinça dels cabells i tornant-la a fixar. Com va anar l’emprova del vestit de la Lola, parlant de tot?, va preguntar ell. La dona va alçar la vista, es va trobar amb els ulls d’ell i va deixar anar un so estrany i ofegat. Ah, bé, va dir. Ha vingut la meva mare, i demà hem quedat totes per escollir els nostres vestits per al casament.

Ell va somriure amb bonhomia, observant com progressaven els seus cafès rere el taulell. Quina gràcia, va exclamar ell. L’altra nit vaig tenir un malson en què et casaves.

I què hi passava de dolent?

Et casaves amb algú que no era jo.

La dona va riure. Així és com parles a les dones de la teva feina?, va dir.

Ell es va girar de cara a ella, divertit, i li va respondre: Ui, no, no, em posaria en problemes greus. I amb tota la raó. No, no lligo mai amb ningú de la feina. En tot cas elles lliguen amb mi.

Deuen ser totes dones de mitjana edat que volen que et casis amb les seves filles.

No puc estar d’acord amb aquesta imatge cultural negativa de les dones de mitjana edat. De tots els estaments demogràfics, crec que són les que més m’agraden.

I què els passa, a les dones joves?

Tenen aquest punt de…

En Simon va fer un gest amb la mà de banda a banda per expressar fricció, incertesa, química sexual, indecisió, o potser mediocritat.

Les teves nòvies no són mai de mitjana edat, va assenyalar la dona.

Ni jo tampoc, encara, gràcies.

Sortint del cafè, l’home va aguantar la porta oberta perquè la dona passés, cosa que va fer sense donar-li les gràcies. Què em volies preguntar?, va dir ella. Ell se li va posar al costat, passejant pel carrer de camí cap a la seva oficina, i li va explicar que volia que l’aconsellés sobre una situació que havia sorgit entre dos amics seus, dels quals semblava que ella havia sentit parlar. Es veu que tots dos vivien junts, com a companys de pis, i que s’havien involucrat en algun tipus de relació sexual ambigua. Al cap d’un temps, un d’ells havia començat a sortir amb algú altre, i llavors la segona amiga, la que encara era soltera, volia deixar el pis però no tenia diners ni cap altre lloc on anar. És més aviat una qüestió emocional que no del pis en si, va puntualitzar la dona. Ell hi va estar d’acord, però va afegir: Igualment, però, crec que el millor segurament és que marxi del pis. Es veu que de nit els sent fent-s’ho, no és gaire agradable. Ja havien arribat a les escales de l’edifici on treballava la dona. Li podries deixar diners, va dir. L’home va contestar que ja s’hi havia ofert, però que ella s’hi havia negat. I encara bo, de fet, va afegir, perquè l’instint em diu que millor que no m’hi fiqui més del compte. La dona va preguntar-li què deia el primer amic, i l’home va respondre que sentia que no feia res de dolent, que la relació anterior havia arribat a un final natural i que què havia de fer, quedar-se solter per sempre? La dona va fer una ganyota i va concloure: Déu meu, doncs sí, l’altra ha de marxar del pis sigui com sigui. Ja estaré atenta a veure si veig res. Es van entretenir a les escales una estoneta més. Per cert, ja m’ha arribat la invitació a la boda, va comentar l’home.