Sally Rooney - On ets, món bonic?

Després de la segona, en va venir una tercera. Ell li va preguntar si tenia germans, i ella li va respondre que un, un germà petit. Ell va dir que també tenia un germà. Després de la tercera ronda, la cara de l’Alice s’havia posat rosada, i els ulls se li havien tornat vidriosos i centellejants. En Felix mantenia exactament el mateix aspecte que quan havia entrat al bar, sense canvis en el comportament i en el to. Però mentre la mirada d’ella cada vegada flotava més pel local, expressant un interès difús pel seu entorn, l’atenció que ell li prestava s’havia tornat més escrutadora i penetrant. Ella feia repicar els glaçons del got buit, enjogassada.

T’agradaria veure casa meva?, li va preguntar. Tinc ganes d’ensenyar-la però no conec ningú que pugui convidar. O sigui, convidaria els meus amics, òbviament. Però els tinc escampats pertot.

A Nova York.

Sobretot a Dublín.

On queda la casa?, va dir ell. Hi podem anar a peu?

Oi tant, clar. De fet, no tenim més remei. Jo no condueixo. I tu?

No, ara mateix no. No me la vull jugar. Però sí que tinc el carnet.

Oh, va murmurar ella. Que romàntic. En fem una altra o anem tirant?

Ell es va quedar pensatiu davant d’aquesta pregunta, o de la manera com ella l’havia plantejat, o de la paraula romàntic . Ella rebuscava pel bolso sense aixecar la mirada.

Sí, som-hi, per què no, va fer ell.

Ella es va aixecar i es va posar la jaqueta, una gavardina beix amb botons. Ell se la mirava mentre doblegava el puny d’una màniga perquè li coincidís amb l’altre. A peu dret, tot just li treia un parell de dits d’alçada.

A quant queda?, va dir.

Ella li va somriure juganera. Que t’ho estàs repensant? Si et canses de caminar, sempre pots abandonar-me i fer mitja volta, que jo hi estic força acostumada. A caminar, vull dir. No que m’abandonin. També hi podria estar acostumada, però no és el tipus de cosa que confessaria a desconeguts.

Ell no va oposar cap rèplica al comentari, només va fer un cop de cap, amb una expressió vagament resignada de paciència, com si, després de parlar durant una o dues hores, hagués decidit ignorar aquest tret de la personalitat d’ella, aquesta tendència a ser ocurrent i xerradora. Mentre sortien va dir bona nit a la cambrera. L’Alice va semblar sorpresa per aquest gest, i va mirar de cua d’ull per sobre l’espatlla, intentant veure la dona abans de passar la porta. Ja a la vorera del carrer, li va preguntar si la coneixia. La marea trencava amb una remor suau darrere d’ells i l’aire era fred.

La noia que treballa aquí?, va fer en Felix. Sí que la conec, sí. La Sinead. Per què?

Es deu preguntar què feies allà dins parlant amb mi.

En Felix va respondre, en to sec: Jo diria que ja se’n deu fer el càrrec. Cap on anem?

L’Alice es va ficar les mans a les butxaques de la gavardina i va començar a caminar pendent amunt. Semblava que hagués percebut un punt desafiador en el to d’en Felix, o fins i tot de rebuig, i això, en comptes d’acovardir-la, li va refermar la determinació.

Ah, sí? Que et trobes amb moltes dones aquí?, li va engegar.

Ell havia de caminar de pressa per aguantar-li el ritme. Quina pregunta més estranya de fer, va respondre.

Tu creus? Dec ser una persona estranya.

Que és cosa teva si em trobo amb gent al bar?, li va dir ell.

No n’he de fer res, per descomptat. Em pica la curiositat, i prou.

Ell va donar un parell de voltes a aquesta afirmació, i mentrestant va repetir, amb veu més relaxada i menys resolta: Molt bé, però encara no veig per què t’hauria d’interessar. Uns segons després, va afegir: Ets tu qui ha proposat l’hotel. Només perquè ho sàpigues. No acostumo a anar-hi, allà. Així que no, no m’hi trobo amb ningú gaire sovint. D’acord?

I tant, i tant. Tenia curiositat per això que has dit que la noia del bar ja es devia fer el càrrec del que hi fèiem, allà.

Bé, segur que s’ha imaginat que teníem una cita. No volia dir res més.

Tot i que no se’l mirava directament, la cara de l’Alice mostrava una mica més de diversió que abans, o un altre tipus de diversió. No t’importa que gent que coneixes et vegi en cites amb desconeguts?, va preguntar.

Perquè és incòmode o alguna cosa així, vols dir? No em fa res, no.

La resta del camí cap a casa de l’Alice, resseguint la carretera de la costa, van parlar sobre la vida social d’en Felix, o més ben dit, l’Alice li va fer diverses preguntes al respecte, i ell les meditava i les hi responia. Tots dos xerraven més fort ara, pel soroll del mar. Ell no expressava cap sorpresa per les preguntes d’ella, i les hi contestava sense objeccions, però sense parlar més del compte ni oferir-li cap informació més enllà de la que li demanava explícitament. Li va explicar que socialitzava bàsicament amb gent que coneixia de l’escola i amb companys de feina. Els dos cercles se solapaven una mica, però no gaire. Ell no li va preguntar res a canvi, potser advertit per les seves respostes tímides d’abans o potser perquè hi havia perdut l’interès.

Ja hi som, va dir la noia finalment.

On?

Ella va obrir la balda d’una portella blanca i va dir: Aquí. En Felix es va aturar i va contemplar la casa, situada al llarg d’un jardí verd en pendent. No hi havia llum en cap de les finestres, i la façana de la casa no es podia veure en detall, però la seva expressió indicava que sabia on eren.

Vius a la rectoria?

Oh, no pensava que la coneixeries. Si no, t’ho hauria dit al bar, no pretenia ser misteriosa.

Ella li aguantava la portella oberta, i ell, amb els ulls encara centrats en la silueta de la casa, que s’alçava per damunt d’ells, de cara al mar, la va seguir. El jardí verd en la penombra xiuxiuejava amb el vent al seu voltant. Ella va recórrer el caminet fins a la porta amb pas lleuger i es va posar a buscar les claus al bolso. Se sentia el sorollet metàl·lic en algun lloc de la bossa, però no aconseguia trobar-les. Ell es va quedar allà palplantat, sense dir res. Ella es va disculpar per tardar més del compte i va engegar la llanterna del mòbil per il·luminar l’interior del bolso, projectant també una llum grisa i freda sobre els graons de davant de la casa. Ell tenia les mans a les butxaques. Les tinc!, va fer ella. Va obrir la porta.

Van entrar a un rebedor enorme, amb rajoles de sanefes vermelles i negres a terra. Del sostre penjava un llum amb una pantalla de vidre amb efecte de marbre, i una taula fràgil i llargueruda arran de paret mostrava una llúdria cisellada de fusta. L’Alice va deixar les claus sobre la taula i va donar un cop d’ull ràpid al mirall fosc i ple de taques de la paret.

Tot això ho tens llogat tu sola?

Ho sé, va dir ella. És massa gran, evidentment, de llarg. I em deixo una fortuna per tenir-ho calent. Però és bonic, no t’ho sembla? I no em cobren res de lloguer. Vols veure la cuina? Tornaré a posar la calefacció.

En Felix la va seguir per un passadís fins a una cuina àmplia, amb els marbres i els fogons a un costat i una taula de menjar a l’altre. Damunt de la pica hi havia una finestra que donava al jardí del darrere. Es va quedar dret al llindar de la porta mentre ella rebuscava en un armariet. Ella es va girar per mirar-lo.

Seu, si vols, li va dir. Però queda’t dret si ho prefereixes, només faltaria. Vols una copa de vi? És l’únic que tinc a casa, de beguda. Jo em prendré un got d’aigua, primer.

Quin tipus de coses escrius? Si ets escriptora.

Ella es va girar, perplexa. Si ho soc?, va dir. Suposo que no deus pensar que et mentia. Hauria d’haver dit alguna cosa millor. Soc novel·lista. Escric llibres.

I et guanyes bé la vida, fent això?

Com si percebés un nou sentit en aquesta pregunta, ella se’l va mirar de nou i va continuar servint-se l’aigua. Doncs sí, és així, va dir. En Felix va continuar observant-la i va seure a la taula. Les cadires estaven encoixinades amb una tela vermellosa arrugada. Tot es veia molt net. Va tocar la superfície llisa de la taula amb el tou de l’índex. Ella li va posar un got d’aigua al davant i es va asseure en una altra cadira.