Sally Rooney - On ets, món bonic?

Als dotze anys, la Lola va deixar l’escola primària local i va passar a una escola de monges femenina de la Misericòrdia a la ciutat gran que quedava més a prop. L’Eileen, que sempre havia estat discreta a l’escola, cada vegada es tancava més en si mateixa. La seva professora va dir als pares que tenia potencial, i dues vegades a la setmana se l’enduien a una classe especial a fer classes extra de lectura i de mates. A l’escola, la Lola va fer noves amigues, que al cap de poc ja anaven de visita a la granja, de vegades fins i tot a dormir. Una vegada, per prendre-li el pèl, van tancar l’Eileen al lavabo de dalt durant vint minuts, i després d’allò el pare, en Pat, va dir que les amigues de la Lola no podien venir més a casa, i la Lola va dir que tot era culpa de l’Eileen. Quan l’Eileen va fer els dotze anys també la van enviar a l’escola de la Lola, que estava repartida en diversos edificis i unitats prefabricades per acollir les seves sis-centes alumnes. La majoria de les seves companyes vivien a la ciutat i ja es coneixien de l’escola primària, així que arribaven allà amb amistats i lleialtats prèvies amb les quals ella no tenia res a veure. A aquelles alçades la Lola i les seves amigues ja eren prou grans per endinsar-se xino-xano a la ciutat per anar a dinar, mentre que l’Eileen s’asseia tota sola al menjador de l’escola i desembolicava el paper de plata dels entrepans que es portava de casa. A segon curs, una nena de la classe se li va acostar per l’esquena i li va abocar una ampolla d’aigua sencera al cap, per una aposta. Després, el vicedirector va agafar aquella nena i li va fer escriure una carta de disculpa a l’Eileen. La Lola va explicar a casa que allò no li hauria passat si no actués com una friqui, i l’Eileen va protestar: Jo no actuo de cap manera.

L’estiu de quan tenia quinze anys, el fill dels veïns, en Simon, va anar a ajudar el pare a la granja. Ell en tenia vint i estudiava filosofia a Oxford. La Lola tot just havia acabat l’escola i no parava gairebé mai per casa, però quan en Simon es quedava a sopar ella tornava aviat i fins i tot es canviava de roba si la duia bruta. A l’escola, la Lola sempre havia evitat l’Eileen, però en presència d’en Simon es comportava com una germana gran afectuosa i indulgent que es preocupava pels cabells i la roba de l’Eileen, i la tractava com si fos una nena molt més petita del que era. En Simon no es va sumar mai a aquest comportament. El seu tracte amb l’Eileen era amable i respectuós. Se l’escoltava quan parlava, fins i tot quan la Lola intentava parlar-li per damunt, i mirant-se l’Eileen reposadament deia coses com: Oh, que interessant. A l’agost, ella ja tenia l’hàbit de llevar-se d’hora i mirar per la finestra de l’habitació, esperant veure la seva bicicleta, i tan bon punt la detectava corria escales avall i se’l trobava entrant per la porta del darrere. Mentre ell feia bullir la tetera o es rentava les mans, ella li feia tot de preguntes sobre llibres, sobre els seus estudis a la uni i sobre la seva vida a Anglaterra. Una vegada li va dir si encara patia atacs, i ell va somriure i va respondre que no, que ja feia temps d’allò, i que se sorprenia que ella se’n recordés. Parlaven una estoneta, deu minuts o potser vint, i llavors ell sortia cap a la granja i ella se’n tornava escales amunt i s’estirava al llit. Alguns matins ella estava feliç, vermella, amb els ulls brillants, i d’altres plorava. La Lola va dir a la mare, la Mary, que allò no podia seguir així. És una obsessió, deia. Quina vergonya. Els amics havien explicat a la Lola que en Simon anava a missa els diumenges, encara que els seus pares no ho feien, i ella va deixar d’anar a sopar quan ell hi era. La Mary va començar a esmorzar sola a la cuina, llegint el diari, i l’Eileen baixava de totes maneres i en Simon la saludava amb el to amistós de sempre, però les rèpliques d’ella eren esquerpes, i se n’anava ràpidament a la seva habitació. La nit abans de tornar-se’n a Anglaterra, en Simon va anar a la casa per acomiadar-se d’ella, i l’Eileen es va amagar a l’habitació i es va negar a baixar. Ell va pujar a veure-la, i ella va tombar una cadira d’una puntada de peu i li va dir que ell era l’única persona amb qui podia parlar. En tota la meva vida, l’única, deia. I ara ni tan sols em deixen parlar amb tu, i demà te’n vas. M’agradaria estar morta. Ell s’estava dret, amb la porta mig oberta a l’esquena. Va dir, serè: Eileen, no diguis això. Tot anirà bé, t’ho prometo. Tu i jo serem amics la resta de la vida.

Als divuit anys, l’Eileen va anar a la universitat a Dublín, a estudiar llengua i literatura. Al primer curs va fer amistat amb una noia, l’Alice Kelleher, i l’any següent ja compartien pis. L’Alice parlava molt fort, es vestia amb roba de segona mà que no li quedava bé i semblava que tot ho trobés divertit. El seu pare era un mecànic de cotxes amb problemes d’alcoholisme, i ella havia tingut una infància complicada. No li resultava fàcil fer amics entre els companys de classe, i li van imposar una sanció menor per anomenar «porc feixista» un professor. L’Eileen va passar-se la universitat llegint amb paciència tots els textos assignats, entregant tots els projectes dins de termini i estudiant a consciència per als exàmens. Va aconseguir gairebé tots els premis acadèmics a què podia optar i fins i tot va guanyar un premi nacional d’assaig. Va fer un cercle d’amistats, sortia de discoteques, esquivava els moviments de diversos amics masculins i després tornava a casa per menjar-se una torrada amb l’Alice a la sala d’estar. L’Alice deia que era un geni, una perla sense preu, i que ni tan sols la gent que la valorava de veritat la valorava prou, i l’Eileen deia que l’Alice era una iconoclasta amb el do de l’originalitat, i que estava avançada al seu temps. La Lola anava a una universitat d’una altra banda de la ciutat, i no es trobava mai amb l’Eileen si no era pel carrer, de casualitat. Quan l’Eileen cursava segon curs, en Simon es va mudar a Dublín per obtenir un màster en dret. Ella el va convidar al pis una nit perquè l’Alice el conegués, i ell s’hi va presentar amb una caixa de bombons cars i una ampolla de vi blanc. L’Alice va ser extremament mal educada amb ell tota la nit, va definir les seves creences religioses com a «malvades» i també li va dir que el seu rellotge era lleig. Per alguna raó, a en Simon aquest comportament li va semblar divertit i fins i tot entranyable. Després d’allò, ell passava sovint pel pis i, recolzat amb l’esquena contra el radiador, discutia amb l’Alice sobre Déu i criticava rialler la deixadesa de totes dues amb la casa. Deia que vivien «en una cort de porcs». De vegades fins i tot rentava els plats abans de marxar. Una nit que l’Alice no hi era, l’Eileen li va preguntar si tenia nòvia, i ell va riure i va dir: Per què ho dius? Soc un vell savi, te’n recordes? L’Eileen estava estirada al sofà, i, sense aixecar el cap, li va tirar un coixí que ell va entomar amb les mans. Vell, només, va fer ella. No savi.

L’Eileen va perdre la virginitat als vint anys, amb un tio que havia conegut per internet. Després se’n va tornar a peu cap al pis des de casa d’ell, tota sola. Era tard, gairebé les dues de la matinada, i els carrers estaven deserts. Quan va arribar a casa, l’Alice estava asseguda al sofà, escrivint alguna cosa amb el portàtil. L’Eileen es va recolzar al marc de la porta de la saleta i va dir, en veu alta: Uf, que incòmode que ha estat. L’Alice va deixar de teclejar. Què, te l’has fet o què? L’Eileen es fregava el braç amb el palmell de la mà. M’ha demanat que em deixés la roba posada. Com ara, durant tota l’estona. L’Alice se la mirava fixament. D’on treus aquesta gent?, li va dir. Amb la vista clavada a terra, l’Eileen va encongir les espatlles. L’Alice es va aixecar del sofà. No et sentis malament, va dir. No n’hi ha per tant. No significa res. D’aquí dues setmanes ni te’n recordaràs. L’Eileen va recolzar el cap sobre l’espatlla petita de l’Alice. L’Alice va dir, amb suavitat, donant-li copets a l’esquena: No ets com jo, tu. Tu tindràs una vida feliç. En Simon estava vivint a París, aquell estiu; treballava per a un grup d’emergència climàtica, i l’Eileen va anar a veure’l. Era la primera vegada que anava sola en avió. Ell la va anar a buscar a l’aeroport i van agafar un tren cap a la ciutat. Aquella mateixa nit es van beure una ampolla de vi al seu pis i ella li va explicar la història de com havia perdut la virginitat. Ell va riure i es va disculpar per haver rigut. Estaven estirats al llit de l’habitació, junts. Després d’una pausa, l’Eileen va dir: Et volia preguntar com vas perdre la virginitat, però m’he adonat que, pel que jo sé, no l’has perdut. Ell va somriure. No, sí que l’he perdut, sí, va dir. Ella es va quedar estirada amb la cara girada mirant al sostre, en silenci, respirant. I això que ets catòlic, va dir. Estaven estirats a prop, les espatlles gairebé es tocaven. Correcte, va respondre ell. Què diu sant Agustí? Senyor, dona’m la castedat, però encara no.