Sally Rooney - On ets, món bonic?

Havies estat mai aquí?, li va preguntar. Coneixies la casa.

No, només la conec d’haver crescut al poble. No he sabut mai qui hi vivia.

Amb prou feines els conec jo mateixa. Són una parella gran. La dona és artista, crec.

Ell assentia sense dir res.

Et puc fer una visita guiada, si vols, va afegir.

Ell encara no deia res, i aquesta vegada ni tan sols va moure el cap. Però a ella això no la incomodava; de fet, semblava que confirmava una sospita que s’havia anat formant, i seguia parlant mantenint el mateix to sec i gairebé sardònic.

Deus pensar que estic boja, vivint aquí tota sola, va dir.

Gratis?, va respondre. Hosti, estaries boja si no ho fessis. Va fer un badall sense cap pudor i va mirar per la finestra, o la finestra directament, de fet, ja que a fora era del tot fosc i el vidre tan sols reflectia l’interior de la cuina. Quantes habitacions tens, per curiositat?, va afegir.

Quatre.

I on és la teva?

Davant d’aquesta pregunta tan brusca, ella no va aixecar la vista de seguida, sinó que la va mantenir clavada en el got durant uns segons abans de mirar-lo directament als ulls. A dalt, va dir. Totes són a dalt. Vols que te les ensenyi?

Per què no?, va dir ell.

Es van aixecar de taula. Al replà de dalt hi havia una catifa turca amb borles grises. L’Alice va empènyer la porta de la seva habitació i va encendre un llum de peu petitet. A l’esquerra hi havia un llit de matrimoni enorme. El parquet estava al descobert, i en una paret hi havia una llar de foc recoberta amb rajoletes de color de jade. A la dreta, una finestra de guillotina ben grossa mirava cap al mar, en la foscor. En Felix s’hi va atansar i es va acostar al vidre, de manera que la seva pròpia ombra tapava el reflex de la llum de l’habitació.

Deus tenir unes vistes impressionants de dia.

L’Alice encara s’estava dreta vora la porta. Sí, és preciós, va dir ella. I encara més al vespre, en realitat.

Ell es va tombar d’esquena a la finestra i va continuar valorant els altres trets de l’estança amb la mirada, mentre l’Alice l’observava.

Molt maco, va concloure. Sí, una habitació molt maca. Escriuràs un llibre mentre siguis aquí?

Suposo que ho intentaré.

I de què parlen els teus llibres?

Oh, no ho sé, va dir ella. De persones.

Això és una mica abstracte. Sobre quin tipus de persones escrius, de gent com tu?

Ella se’l va mirar calmada, com si volgués dir-li alguna cosa: que entenia el seu joc, potser, i que fins i tot el deixaria guanyar, si jugava amb tacte.

Quin tipus de persona creus que soc?, va dir.

Aparentment, alguna cosa de la calma serena als ulls de l’Alice inquietava en Felix, que va deixar anar una rialla curta i estrident, com un lladruc. A veure, va fer ell. Només et conec des de fa un parell d’hores, no tinc una idea formada sobre tu, encara.

Però m’informaràs quan la tinguis, espero.

Potser sí.

Durant uns segons, ella es va quedar dreta, a l’habitació, molt quieta, mentre ell anava amunt i avall i feia veure que es mirava les coses. Tots dos sabien el que estava a punt de passar, encara que cap d’ells hauria pogut dir exactament per què ho sabia. Ella es va esperar pacientment mentre ell seguia passejant els ulls per l’habitació, fins que finalment, potser ja sense energia per retardar l’inevitable, ell li va donar les gràcies i va marxar. El va acompanyar escales avall, fins a mig camí, i es va quedar dreta als graons mentre en Felix sortia per la porta. Coses que passen. Després tots dos es van sentir malament. Cap d’ells sabia ben bé per què la nit havia acabat com un desastre al final. Quieta a les escales, sola, va girar la vista enrere, cap al replà. Els ulls es van desplaçar i van veure la porta de l’habitació oberta, i un tros de paret blanca visible a través dels barrots de la barana.

Estimada Eileen, he esperat tant de temps que em responguessis el meu últim correu que —imagina’t!— ja te n’estic escrivint un altre abans de rebre la teva resposta. En defensa meva, a aquestes alçades ja he acumulat massa material, i si m’he d’esperar fins que m’escriguis acabaré deixant-me coses. Hauries de saber que la nostra correspondència és la meva manera d’aferrar-me a la vida, de prendre’n notes, per preservar alguna cosa de la meva existència —d’altra banda gairebé insignificant, si no del tot— en aquest planeta que es degenera tan ràpidament… La funció principal d’aquest paràgraf és fer-te sentir culpable per no haver-me dit res fins ara, i així també m’asseguro que aquesta vegada em respondràs més aviat. Què fas, de totes maneres, si no m’envies ni un email? I no em diguis que tens feina.

M’estiro els cabells només de pensar en el lloguer que pagues a Dublín. Saps que s’ha tornat més cara que París? I ja em perdonaràs, però Dublín no és París. Un dels problemes de Dublín és que és, i parlo tant literalment com topogràficament, plana, de manera que tot passa sí o sí en un mateix pla. Les altres ciutats tenen xarxes de metro, que els donen profunditat, i muntanyes escarpades o gratacels, que les fan més altes, però Dublín només té edificis grisos, baixos i rabassuts i tramvies que circulen pel carrer. I no té patis ni horts als terrats, com les ciutats continentals, que com a mínim trenquen la superfície; si no verticalment, almenys conceptualment. T’ho havies mirat mai així? De fet, fins i tot si no ho havies fet, potser sí que te n’havies adonat en algun nivell del subconscient. Costa molt pujar ben amunt o baixar ben avall, a Dublín, o perdre-s’hi, o perdre altra gent, o adquirir un sentit de perspectiva. Potser creus que és una manera democràtica d’organitzar una ciutat, de manera que tot passi cara a cara, en igualtat de condicions, vull dir. És veritat, ningú et mira des de dalt. Però això dona al cel una posició de domini absolut. En cap moment hi ha res que interrompi el cel amb sentit o que l’obstrueixi. I potser em diràs que l’Spire, el monument de la llum, sí, i jo et concediré que d’acord, que l’Spire sí, encara que de totes maneres és la interrupció més estreta possible, i penja com una cinta mètrica per demostrar que diminuts que són tots els edificis del voltant. L’efecte totalitzador del cel és dolent per a la gent que viu a la ciutat. No hi ha res que irrompi per tapar-lo en cap moment. És com un memento mori . Tant de bo algú hi fes un forat per a tu.

Últimament he estat pensant en la política de dretes —no ho hem fet tots?— i en com pot ser que el conservadorisme —la força social— hagi arribat a associar-se amb el capitalisme de mercat voraç. Aquesta connexió no és evident, com a mínim no ho és per a mi, ja que els mercats no preserven res, sinó que s’empassen tots els aspectes del paisatge social existent i els excreten, buits de significat i de memòria, com meres transaccions. Què pot haver-hi de conservador en aquest procés? Però també em crida l’atenció que la idea de conservadorisme és falsa en si mateixa, perquè no es pot conservar res tal com és: el temps avança en una sola direcció. Aquesta idea és tan elemental que, quan em va venir per primera vegada, em vaig sentir brillant, i després em vaig preguntar si era una idiota. Tu trobes que té sentit? No podem conservar res, i especialment les relacions socials, sense alterar-ne la naturalesa i retallar-ne una part de la interacció amb el temps d’una manera antinatural. Fixa’t en com tracten els conservadors el medi ambient: la seva idea de conservar és extreure, saquejar i destruir, perquè això és el que hem fet sempre , però precisament per aquest fet ja no ho fem al mateix planeta. Suposo que deus pensar que tot això és extremament rudimentari, i potser fins i tot que no soc gens dialèctica. Però, mira, són pensaments abstractes que he tingut, i necessitava escriure’ls. I tu has resultat ser-ne la destinatària, tant si t’agrada com si no.