Sally Rooney - On ets, món bonic?

Ai, sí, va exclamar ella. Era aquesta setmana.

Tu sabies que em donarien permís per portar acompanyant?

Ella se’l va mirar com per veure si feia broma, i després va aixecar les celles. Mira que bé, va dir. A mi no me n’han donat, però vistes les circumstàncies suposo que potser hauria estat descortès.

Vols que hi vagi sol com un gest de solidaritat?

Després d’una pausa, ella li va preguntar: Per què, que tens algú que estàs pensant de portar-hi?

Bé, suposo que la noia amb qui estic sortint. Si a tu t’és igual.

Ella va fer: Mmm… I va afegir: Dona, vols dir, espero.

Ell va somriure. Va, que entre amics podem ser informals, va dir.

No deus anar pel món dient-me noia a l’esquena, oi que no?

De cap de les maneres. No et dic res. Sempre que surt el teu nom, m’atabalo i me’n vaig de l’habitació.

La dona va fer cas omís del comentari i li va preguntar: Quan la vas conèixer?

No ho sé, fa cosa de sis setmanes.

No deu ser una altra d’aquestes dones escandinaves de vint-i-dos anys, eh que no?

No, no és escandinava, va dir ell.

Amb una expressió exageradament fastiguejada, la dona va llençar el got de cafè a la paperera davant de la porta de l’oficina. L’home, mirant-se-la, va afegir: Puc anar-hi sol, si ho prefereixes. Podem fer-nos ullets de banda a banda de la sala.

Uf, em fas sonar molt desesperada, va dir ella.

Per Déu, no és el que pretenia.

Durant uns segons ella no va dir res, tan sols es va quedar plantada mirant els cotxes. De sobte va dir en veu alta: Estava preciosa a l’emprova. La Lola. Abans m’ho preguntaves.

Sense deixar de mirar-la, ell li va respondre: Ja m’ho imagino.

Gràcies pel cafè.

Gràcies pel consell.

La resta de la tarda a l’oficina, la dona va estar treballant amb el mateix programa d’edició de textos, obrint documents nous, movent apòstrofs i suprimint comes. Després de tancar un arxiu i abans d’obrir-ne un altre, revisava les xarxes socials, de rutina. La seva expressió i la seva postura no variaven en funció del que hi trobava: una notícia sobre un desastre natural horripilant, una foto d’una mascota moníssima, una periodista denunciant amenaces de mort, una broma recòndita que exigia estar al corrent de diverses altres bromes d’internet només per començar a entendre-la, una condemna apassionada de la supremacia blanca, un tuit patrocinat que anunciava suplements mèdics per a dones embarassades. Res en la seva relació externa amb el món canviava de manera que permetés a un observador determinar què sentia sobre el que llegia. Llavors, al cap d’una estona, aparentment sense cap detonant, tancava la finestra del navegador i tornava a obrir l’editor de text. De tant en tant, un company treia el cap amb alguna pregunta de feina, i ella li contestava, o algú compartia una anècdota graciosa amb la resta de l’oficina i tots reien, però fora d’això la feina seguia en silenci.

A les cinc i trenta-quatre de la tarda, la dona va tornar a agafar la jaqueta del penjador i es va acomiadar dels companys que encara no havien marxat. Va desenrotllar els auriculars del voltant del mòbil, els va endollar i va baixar per Kildare Street cap a Nassau Street, va girar a mà esquerra i va continuar cap a l’oest. Després de caminar vint-i-vuit minuts, es va aturar davant d’un bloc de pisos de nova construcció als molls del nord i hi va entrar. Va pujar dos pisos escales amunt i va obrir una porta blanca estellada. No hi havia ningú a casa, però la distribució i l’interior del pis suggerien que no n’era l’única ocupant. Una petita sala d’estar amb poca llum, amb una finestra encortinada que donava al riu, duia a una cuina minúscula amb forn, una nevera petita i una pica. La dona va treure un bol cobert amb paper film de la nevera. Va enretirar el film i va posar el bol al microones.

Després de menjar, va entrar a la seva habitació. Des de la finestra podia veure el carrer de sota i l’onatge calmat del riu. Es va treure la jaqueta i les sabates, també la pinça dels cabells, i va córrer les cortines. Eren finetes i grogues, amb una sanefa de rectangles verds. Es va treure el jersei i va sortir dels pantalons, i va deixar les dues peces a terra, rebregades. La tela dels pantalons feia reflexos. Després es va posar una dessuadora de cotó i uns malles grises. Els cabells, foscos i deixats anar sobre les espatlles, es veien nets i un pèl ressecs. Es va deixar caure al llit i va obrir el portàtil. Durant una estona va anar passant per diverses pàgines de notícies, obrint uns quants articles llargs sobre eleccions a l’estranger i llegint-los en diagonal. Feia cara de cansada, tenia la pell pàl·lida. Fora de l’habitació, al passadís, dues persones van entrar al pis, parlant de demanar alguna cosa per menjar. Van passar per davant de la seva habitació, projectant ombres momentàniament visibles per la ranura de sota la porta, cap a la cuina. La dona va obrir una finestra privada al portàtil, va entrar a la web d’una xarxa social i va escriure «aidan lavelle» al buscador. Va aparèixer una llista de resultats i, sense mirar-se cap de les altres opcions, va clicar sobre el tercer. Es va obrir un perfil a la pantalla que mostrava el nom d’Aidan Lavelle sota la foto de les espatlles i el cap d’un home vist des del darrere. Tenia els cabells gruixuts i foscos, i portava una jaqueta texana. Sota la foto hi havia una descripció: noi trist del barri. cervell normal. passa’t pel meu soundcloud. L’últim post, de feia tres hores, era una fotografia d’un colom en una cuneta, amb el cap enterrat dins d’una bossa de patates. La descripció deia: igual. El post tenia cent vint-i-set likes. A l’habitació, recolzada al capçal del llit, que estava sense fer, la dona va clicar sobre la publicació i li van aparèixer tot de comentaris a sota. Un comentari d’una usuària amb el nom d’Actual Death Girl deia: se t’assembla i tot. L’Aidan Lavelle hi havia contestat: tens rao, increiblement guapo. L’Actual Death Girl havia fet like a la resposta. La dona del portàtil va entrar al perfil de l’Actual Death Girl. Després de passar-se trenta-sis minuts saltant entre diversos perfils associats al compte de l’Aidan Lavelle, la dona va tancar el portàtil i es va tornar a estirar al llit.

Ja eren més de les vuit del vespre. Amb el cap al coixí, la dona es va repenjar el canell sobre el front. Duia una polsereta d’or que brillava lleugerament amb el llum de la tauleta. Es deia Eileen Lydon. Tenia vint-i-nou anys. El seu pare, en Pat, dirigia una granja al comtat de Galway, i la seva mare, la Mary, era professora de geografia. Tenia una germana, la Lola, que li treia tres anys. Quan eren petites, la Lola era forta, valenta, entremaliada, mentre que l’Eileen havia estat capficada i malaltissa. Passaven les vacances d’estiu juntes, jugant a elaborats jocs narratius en què interpretaven el paper de dues germanes humanes que accedien a reialmes màgics. La Lola improvisava els elements argumentals principals, i l’Eileen li seguia la veta. Quan els tenien a l’abast, reclutaven els cosins petits, els veïns i els fills dels amics de la família perquè interpretessin els papers secundaris, nois com ara un tal Simon Costigan, que tenia cinc anys més que l’Eileen i vivia a l’altra banda del riu, on feia temps hi ha havia hagut la casa pairal de la zona. En Simon era un nen educadíssim que sempre duia la roba neta i deia gràcies als adults. Tenia epilèpsia, i de vegades havia hagut de córrer cap a l’hospital, un cop en ambulància, fins i tot. Sempre que la Lola o l’Eileen es portaven malament, la seva mare, la Mary, els preguntava per què no podien ser més com en Simon Costigan, que no només es comportava sinó que tenia la bondat afegida de «no queixar-se mai». A mesura que les germanes es van anar fent grans, van deixar d’incloure en Simon o qualsevol dels altres nens i nenes en els seus jocs; se’ls van endur a dins de casa i van començar a esbossar mapes ficticis en blocs de notes, a inventar alfabets críptics i a gravar-se en cintes de casset. Els seus pares es miraven aquests jocs amb una falta de curiositat benigna, contents de subministrar paper, bolígrafs i cintes de casset en blanc, però sense cap interès per saber-ne res, dels habitants imaginaris d’aquells països ficticis.