Sally Rooney - On ets, món bonic?

Aquest llibre ha comptat amb l’ajuda de Literature Ireland.

Quan escric qualsevol cosa sovint crec que és molt important i que soc una gran escriptora. Crec que li passa a tothom. Però en un raconet del cap sé molt bé el que soc: una escriptora petita, molt petita. De veritat que ho sé, però no m’importa gaire.

NATALIA GINZBURG, «La meva vocació»

Una dona seia al bar d’un hotel, mirant la porta. Tenia un aspecte net i polit: una brusa blanca i els cabells clars ben posats rere les orelles. Va donar un cop d’ull a la pantalla del mòbil, que mostrava una conversa, i després va tornar a mirar la porta. Era a finals de març, el bar estava tranquil, i per la finestra que li quedava a la dreta el sol es ponia sobre l’Atlàntic. Passaven quatre minuts de les set, i després cinc, i sis. Es va examinar les ungles un moment i sense cap interès palpable. A les set i vuit minuts, un home va entrar per la porta. Era esvelt i de cabells foscos, amb la cara prima. Va mirar al seu voltant, escanejant les cares dels altres clients, i va treure el mòbil per comprovar la pantalla. La dona de la finestra el va veure, però, més enllà de mirar-se’l, no va fer cap esforç addicional per cridar-li l’atenció. Feien cara de tenir la mateixa edat si fa no fa, al voltant de la trentena. Ella va deixar que es quedés allà plantat fins que la va veure i s’hi va apropar.

Ets l’Alice?, va dir ell.

Jo mateixa, va respondre ella.

Molt bé, jo soc en Felix. Perdona que arribi tard.

Amb un to amable, ella va respondre: No passa res. Ell li va preguntar què volia prendre i se’n va anar a la barra a demanar. La cambrera li va preguntar com li anava, i ell va respondre: Bé, sí, i tu? Va demanar un vodka amb tònica i una pinta de lager. En comptes d’emportar-se l’ampolla de tònica a la taula, la va abocar al got amb un gest de canell ràpid i entrenat. La dona a la taula tamborinava amb els dits sobre un posavasos mentre s’esperava. El seu posat extern s’havia tornat més despert i animat des que l’home havia entrat al bar. Ara observava la posta de sol per la finestra, com si hi tingués algun interès, tot i que fins llavors no hi havia fet cap cas. Quan l’home va deixar les begudes a la taula va vessar una gota de cervesa, i ella va seguir el seu descens pel costat del got d’ell.

Em deies que t’acabaves de mudar aquí, va dir ell. Oi?

Ella va assentir amb el cap, va fer un glop i es va llepar el llavi superior.

I com és que has vingut?

Què vols dir?

Que no hi sol venir gaire gent de fora, normalment. La gent en marxa, això és el més habitual. I no deus ser aquí per feina, no?

Ah. No, per feina no.

Un intercanvi de mirades momentani va deixar entreveure que ell s’esperava més explicacions. L’expressió d’ella va vacil·lar, com si intentés prendre una decisió, i després va esbossar un somriure discret, informal, gairebé conspirador.

Bé, volia traslladar-me de totes maneres, va dir, i vaig sentir parlar d’una casa als afores d’aquí. Un amic meu en coneix els propietaris. Pel que sembla, fa temps que se la volen treure de sobre i buscaven algú que hi visqués mentrestant. I mira, vaig pensar que estaria bé viure al costat del mar. Suposo que va ser una mica impulsiu. Així que… sí, això és tota la història, no hi ha cap altra raó.

Ell bevia i se l’escoltava. Cap al final del relat semblava que ella s’havia posat una mica nerviosa, cosa que es manifestava en respiracions mig tallades i en una expressió amb què es burlava de si mateixa. Ell es va mirar l’espectacle impassible i al final va deixar el got.

Ja, va dir. I abans vivies a Dublín, no?

A diversos llocs. Vaig passar una temporada a Nova York. Soc de Dublín, crec que t’ho havia dit. Però fins l’any passat vivia a Nova York.

I què faràs ara que ets aquí? Buscaràs feina o alguna cosa així?

Ella va fer una pausa. Ell va somriure i es va fer enrere al seient, sense deixar de mirar-la.

Perdona que et faci tantes preguntes, va dir. Però crec que no veig com lliga tot plegat, encara.

No, no em fa res. Però no tinc gaire traça per donar respostes, com pots veure.

De què treballes, doncs? És l’última pregunta que et faig.

Ella li va tornar el somriure, ara més tibant. Soc escriptora, va dir. Per què no em dius què fas tu?

Ah, no és res tan poc habitual com el que fas tu. Em pregunto de què escrius, però no t’ho demanaré. Jo treballo en un magatzem, fora del poble.

I què hi fas?

Bé, que què hi faig…, va repetir amb to filosòfic. Recopilo les comandes de les prestatgeries, les poso en un carro i les pujo a dalt perquè les empaquetin. Res que sigui gaire emocionant.

No t’agrada, doncs?

Per Déu, no, va fer ell. No suporto aquell lloc de merda. Però no em pagarien per fer alguna cosa que m’agradés, eh que no? És el que passa amb la feina, que si fos agradable la faríem gratis.

Ella va somriure i va dir que això era veritat. A fora el cel s’havia enfosquit i els llums del parc de caravanes que quedava més avall s’anaven encenent: la resplendor salada i freda dels fanals de fora i els llums grocs més càlids de les finestres. La cambrera de la barra havia sortit a netejar les taules buides amb un drap. La dona que es deia Alice la va observar durant uns segons i després va tornar a mirar-se l’home.

I què fa la gent aquí per passar l’estona?, va preguntar.

El mateix que a qualsevol lloc. Tenim uns quants pubs a la vora. Una discoteca a Ballina, a uns vint minuts en cotxe. I hi ha les atraccions, clar, però això és més per a nens. Suposo que no deus tenir amics per aquí, encara, no?

Crec que ets la primera persona amb qui he mantingut una conversa des que vaig arribar.

Ell va alçar les celles. Ets tímida?, va dir.

Tu què trobes?

Es van mirar l’un a l’altra. Ella ja no semblava nerviosa, però sí distant, d’alguna manera, mentre els ulls d’ell li resseguien les faccions de la cara, com si intentessin treure’n l’entrellat. Quan va acabar, al cap d’un o dos segons, no semblava convençut que ho hagués aconseguit.

Crec que potser sí, va dir.

Ella li va preguntar on vivia, i ell va respondre que tenia una casa llogada amb uns amics a prop. Mirant per la finestra, va afegir que gairebé la podien veure des d’on estaven asseguts, tot just passat el parc de caravanes. Es va inclinar sobre la taula per ensenyar-l’hi, però llavors es va adonar que era massa fosc. A l’altra banda d’allò, vaja, va dir. Mentre s’acostava a ella, els ulls de tots dos es van trobar. Ella va abaixar la mirada fins als genolls, i ell, recuperant la postura al seient, va dissimular un somriure. Ella li va demanar si els seus pares encara vivien allà. Ell li va dir que la seva mare havia mort l’any anterior i que el seu pare era «qui sap on».

O sigui, a veure, probablement deu ser en algun lloc com ara Galway, va afegir. No és que hagi d’aparèixer a l’Argentina ni res de semblant. Però fa anys que no el veig.

Em sap greu això de la teva mare, va fer ella.

Sí, gràcies.

Jo també fa temps que no veig el meu pare, de fet. És… poc de fiar.

En Felix va alçar la vista del got. Ah, va exclamar. Beu, oi que sí?

Mmm. I també… ja saps, s’inventa històries.

En Felix va assentir. Em pensava que aquesta era la teva feina.

Ella es va enrojolar visiblement davant d’aquest comentari, cosa que el va agafar per sorpresa i fins i tot el va alarmar. Molt graciós, va dir ella. Bé, vols una altra copa?