Sally Rooney - On ets, món bonic?

Probablement estic pensant en tot això perquè l’altre dia vaig veure l’Aidan al carrer per casualitat i immediatament vaig tenir un atac de cor i em vaig morir. I resulta que des que el vaig veure cada hora ha estat pitjor que l’anterior. O és que el dolor que sento ara mateix és tan intens que transcendeix la meva capacitat de reconstruir el dolor que vaig sentir en aquell moment? En principi, el sofriment que es recorda mai se sent tan vivament com el sofriment present, fins i tot si va ser molt pitjor: no podem recordar com va ser de pitjor, perquè el record és més feble que l’experiència. Potser és per això que la gent de mitjana edat sempre es pensa que les seves idees i els seus sentiments són més importants que els dels joves, perquè només poden recordar vagament els sentiments de la seva joventut al mateix temps que permeten que les seves experiències actuals dominin la seva perspectiva de la vida. Tot i així, la meva intuïció em diu que realment em sento pitjor ara, dos dies després de veure l’Aidan, de com em vaig sentir en el moment de veure’l. Soc conscient que el que va passar entre nosaltres només va ser un fet, un esdeveniment, i no un símbol; una cosa que va passar o una cosa que va fer ell, i no una manifestació inevitable del meu fracàs a la vida en general. Però quan el vaig veure va ser com tornar-ho a viure tot plegat una altra vegada. I, Alice, jo em sento com una fracassada, i segons com la meva vida realment no val res, i a molt poca gent li importa el que hi passi. De vegades costa tant trobar-hi el sentit, quan resulta que les coses de la vida que crec que són importants no signifiquen res i les persones que se suposa que m’estimen no ho fan. Fins i tot se m’omplen els ulls de llàgrimes mentre escric aquesta tonteria de correu, i he tingut gairebé sis mesos per superar-ho. Començo a preguntar-me si ho aconseguiré mai. Potser hi ha certs tipus de dolor, en determinades fases formatives de la vida, que senzillament queden impresos permanentment en la identitat d’una persona. Com el fet que no vaig perdre la virginitat fins als vint i va ser dolorós i incòmode i desagradable, i des de llavors sempre m’he sentit exactament com el tipus de persona a qui li podria passar una cosa així, encara que abans no m’hi considerés. I ara em sento com el tipus de persona de la qual la seva parella es desenamorarà amb el pas dels anys, i no trobo la manera de deixar de ser-ho.

Estàs treballant en alguna cosa nova allà al mig del no-res? O et limites a endur-te nois rebels de la zona de cita en cita? Et trobo a faltar! Amb tot l’amor. E.

A la secció de refrigerats d’una botiga d’alimentació, en Felix examinava la selecció de plats preparats amb una expressió lleugerament desenfocada. Era un dijous a les tres de la tarda i uns fluorescents blancs brunzien al sostre. Les portes del davant de la botiga es van obrir, però ell no es va girar. Va tornar un plat a la seva lleixa i va treure el mòbil. No tenia notificacions noves. Es va posar el telèfon a la butxaca sense mostrar cap expressió, va agafar un tàper de plàstic del prestatge com si l’hagués escollit a l’atzar, es va dirigir a la caixa i va pagar. Sortint de la botiga, davant de la fruita, es va aturar. L’Alice s’estava dreta observant les pomes, aixecant-les l’una rere l’altra i examinant-les per veure si tenien defectes. Quan la va reconèixer va canviar el posat, es va posar més dret. Al principi no quedava clar si la saludaria o si es limitaria a sortir sense dir-li hola; ell mateix no semblava saber-ho. Amb el tàper a la mà, es donava copets al costat de la cama amb el cap als núvols. Llavors, potser perquè el va sentir o simplement perquè en va prendre consciència amb la visió perifèrica, l’Alice es va girar i el va veure, i de seguida es va ficar els cabells rere les orelles.

Ei, hola, va dir.

Ei. Com va tot?

Bé, gràcies.

Ja has fet amics nous?, va demanar ell.

Cap ni un.

En Felix va somriure, es va donar un altre copet a la cama amb el plat preparat i va mirar a la sortida. Ai, per favor. Què en farem de tu? Et tornaràs boja allà dalt tota sola.

Ja ho estic, ja, va apuntar ella. Però potser ja ho era abans d’arribar-hi.

Boja, tu? A mi em vas semblar força normal.

No és una paraula que senti gaire sovint dita en relació amb mi mateixa, però gràcies.

Es van quedar plantats mirant-se l’un a l’altra fins que ella va abaixar els ulls i es va tornar a tocar els cabells. Ell va mirar a la sortida una altra vegada per sobre l’espatlla, i després un altre cop a ella. Era difícil d’endevinar si s’ho passava bé amb la incomoditat de l’Alice o si simplement se’n compadia. Ella, per la seva banda, semblava que se sentís obligada a quedar-se allà dreta tanta estona com ell volgués parlar.

Ja has tirat la tovallola amb la vella aplicació de cites?, va preguntar en Felix.

Ella va somriure i, mirant-lo directament als ulls, va respondre: Sí, l’última empresa no em va inspirar confiança, exactament, si no et sap greu que ho digui.

Et vaig fer perdre tot l’interès pels homes?

Ah, no, no només pels homes. Per les persones de tots els gèneres.

Ell va riure i va dir: No em pensava que hagués estat tan malament.

No, tu no. Però jo sí.

No, dona, tu vas estar bé.

Ell va arrufar el nas en direcció a la verdura fresca abans de tornar a parlar. Ella ara ja semblava més relaxada i se’l mirava amb neutralitat.

Podries passar per casa aquesta nit si vols conèixer gent, va dir ell. Hi seran uns quants de la feina.

Fas una festa?

En Felix va fer una ganyota. No ho sé, va dir. O sigui, hi haurà gent, així que… Una festa o el que vulguis dir-ne, sí. Res de l’altre món, però.

Ella va assentir, movent els llavis a banda i banda sense ensenyar les dents. Fa bona pinta, va decidir. M’hauràs de recordar on vius.

T’ho poso al Google Maps, si en tens, li va dir ell. Ella es va treure el mòbil de la butxaca i va obrir l’app.

Mentre li allargava el telèfon, va dir: No treballes avui?

Ell va escriure la seva adreça a la barra de cerca sense aixecar la vista. No, va respondre. M’han donat torns molt estranys, aquesta setmana. Li va tornar el mòbil per ensenyar-li l’adreça. Ocean Rise, 16. La pantalla mostrava una xarxa de carrers blancs sobre un fons gris, al costat d’una àrea blava que representava el mar. De vegades gairebé no t’hi necessiten, allà, va afegir. I llavors, de sobte, algunes setmanes hi entres cada dia. Em fa parar boig. Va tornar a mirar cap a la caixa, amb ànims renovats, ara. Ens veiem aquest vespre, doncs?, va dir.

Si estàs segur que vols que vingui…, va respondre ella.

El que tu prefereixis. Jo perdria la xaveta si passés tot el dia sol. Però potser a tu ja t’agrada.

No, en realitat no. Sí que m’agradaria venir, gràcies per dir-m’ho.

Sí, clar, tampoc serà gran cosa, va dir ell. No serem més que un grapat de gent, al cap i a la fi. Ens veiem després, doncs, que vagi bé el dia.

Sense tornar a fer contacte visual amb ella, en Felix va donar mitja volta i va sortir de la botiga. Ella es va girar i va mirar cap a la capsa de pomes, i, com si ara sentís que seria inadequat continuar examinant-les amb detall, com si tot el procés de buscar imperfeccions a la superfície exterior de la fruita s’hagués tornat ridícul i fins i tot vergonyós, en va agafar una i va continuar cap al passadís de refrigerats.

Ocean Rise, 16 era una casa aparellada, amb la meitat esquerra de la façana de maó vermell i la meitat dreta pintada de blanc. Un mur baix separava el jardí de davant, de formigó, del del veí. Les cortines estaven corregudes rere la finestra que donava al carrer, però els llums estaven encesos a dins. L’Alice estava dreta a la porta, vestida amb la mateixa roba d’abans. S’havia empolvorat la cara, cosa que li donava un aspecte més sec a la pell, i a la mà esquerra hi duia una ampolla de vi negre. Va tocar al timbre i va esperar. Al cap d’uns segons, una dona de la seva edat va obrir la porta. Darrere seu, de l’entrada venia una il·luminació intensa i força soroll.