Sally Rooney - On ets, món bonic?

Hola, va dir l’Alice. En Felix viu aquí?

Sí, sí. Passa.

La dona la va deixar entrar i va tancar la porta. A la mà hi tenia una tassa picada plena de cola o alguna cosa així. Soc la Danielle, va dir. Els altres són allà mateix. A la cuina, al final del passadís, sis homes i dues dones estaven asseguts al voltant de la taula en diverses posicions. En Felix seia sobre el marbre, al costat de la torradora, i bevia directament d’una llauna. No es va aixecar quan va veure arribar l’Alice, però li va fer un cop de cap. Ella va seguir la Danielle i va entrar a la cuina, cap a la nevera, a prop d’on ell estava assegut.

Hola, va dir ell.

Hola, va dir l’Alice.

Dues persones del grup s’havien girat per mirar-se-la, mentre que les altres continuaven amb la conversa que mantenien abans. La Danielle va preguntar a l’Alice si volia una copa per al vi, i l’Alice va fer que sí. Mentre buscava a l’armariet, la Danielle va dir: De què us coneixeu, doncs?

Ens vam conèixer a Tinder, va saltar en Felix.

La Danielle es va aturar, amb una copa neta a la mà. I això d’aquí és la teva idea d’una cita?, va dir. Que romàntic.

Ja vam provar de tenir una cita, va contestar ell. Diu que li va fer perdre tot l’interès pels homes.

L’Alice va buscar els ulls d’en Felix, potser per somriure-li, per fer-li veure que aquest comentari li semblava divertit, però ell no la mirava.

És comprensible, va dir la Danielle.

L’Alice va deixar la seva ampolla al marbre i va observar la biblioteca de discos que ocupava la paret de la cuina. Quants CD, va dir.

Sí, són meus, va respondre en Felix.

Ella va passar el dit pels lloms de les fundes de plàstic, i en va enretirar una lleugerament de la seva ranura, de manera que va quedar penjant com una llengua. La Danielle s’havia posat a parlar amb una dona que estava asseguda a la taula de la cuina, i un altre home s’havia apropat a obrir la nevera. Fent un gest en la direcció d’ella, va preguntar a en Felix: Qui és?

L’Alice, va respondre ell. És novel·lista.

Qui és novel·lista?, va demanar la Danielle.

Aquesta senyoreta, va dir en Felix. Es guanya la vida escrivint llibres. O això explica.

Com et dius?, va demanar l’home. Que ho buscaré a Google. L’Alice contemplava com es desenvolupava l’escena amb una expressió d’indiferència forçada. Alice Kelleher, va dir.

En Felix se la mirava. L’home es va asseure en una cadira buida i es va posar a escriure al mòbil. L’Alice prenia vi del que havia portat i recorria l’habitació amb la mirada, com si res d’allò anés amb ella. Encorbat sobre el mòbil, l’home va saltar: Mireu, és famosa. Ella no va dir res, ni va tornar la mirada a en Felix. La Danielle es va ajupir per mirar la pantalla.

Mi-te-la, va dir. Té pàgina a la Viquipèdia i tot. En Felix va saltar del marbre i va prendre el mòbil al seu amic. Va riure, però la seva alegria no semblava del tot sincera.

Obra literària, va llegir en veu alta. Adaptacions. Vida personal.

Aquesta secció deu ser curta, va dir l’Alice.

Per què no m’ho vas explicar, que eres famosa?, va dir ell.

Amb un to de veu desdenyós, gairebé despectiu, li va respondre: Et vaig dir que era escriptora.

Ell va dibuixar un somriure. Deixa’m que et doni un consell per a la propera vegada que vagis a una cita, va dir. Deixa caure a la conversa que ets una celebritat.

Gràcies pel consell no sol·licitat. M’asseguraré d’ignorar-lo.

Què passa, que t’ha molestat que et trobéssim a internet?

No, no, per descomptat que no, va fer ella, us he dit com em dic. No tenia per què fer-ho.

En Felix va continuar mirant-se-la uns segons, i després va remenar el cap i va sentenciar: Ets rara.

Ella va fer una rialla i va dir: Que profund. Per què no ho poses al meu article de la Viquipèdia?

Amb aquesta sortida la Danielle també va riure. La cara d’en Felix havia agafat una mica de color. Es va girar d’esquena a l’Alice i va dir: Qualsevol en pot tenir una. Segurament la deus haver escrit tu mateixa.

Com si comencés a divertir-se, l’Alice va respondre: No, només escric els llibres.

Et deus creure molt especial, va dir ell.

A què treu cap tanta susceptibilitat?, va dir la Danielle.

Cap ni una, va contestar en Felix. Va tornar el mòbil al seu amic i es va recolzar contra la nevera, dret i de braços plegats. L’Alice també estava dreta al costat del marbre, prop d’ell. La Danielle es va mirar l’Alice i va alçar les celles, però després va tornar a la conversa que mantenia abans. Una de les altres dones va posar música, i alguns dels homes de l’altra banda de la cuina es van enriolar per alguna cosa. L’Alice va dir a en Felix: Si vols que marxi, ho faig.

Qui ha dit que vull que marxis?, va preguntar ell.

Un nou grup de gent va entrar a la cuina i l’ambient es va tornar més sorollós. Ningú va apropar-se específicament a parlar ni amb l’Alice ni amb en Felix, i tots dos es van quedar allà, drets al costat de la nevera, en silenci. Si aquesta experiència resultava especialment mortificadora per a qualsevol de tots dos, no ho mostraven amb l’expressió, però al cap d’uns segons en Felix va estirar els braços i va dir: No m’agrada fumar a dins. Vols sortir a fer un cigarret? I així coneixes el nostre gos. L’Alice va fer que sí, sense dir res, i el va seguir a fora, per la porta que donava al jardí del darrere, amb la copa de vi a la mà.

En Felix va tancar la porta rere seu i va caminar per la gespa cap a un petit cobert amb un sostre de lona improvisat. Immediatament un springer spaniel va sortir del fons del jardí per fer-li festes. Va esternudar d’excitació, va posar les potes del davant sobre les cames d’en Felix i va deixar anar un lladruc. Et presento la Sabrina, va dir. En realitat no és nostra, els últims que vivien aquí la van deixar. Jo soc el que li dona el menjar normalment, així que és molt fan meva. L’Alice va dir que ja ho podia veure. No la solem deixar a fora, va dir en Felix. Només quan tenim convidats. Ja tornarà a entrar quan tothom se’n vagi a casa. L’Alice li va preguntar si dormia al seu llit, i en Felix va riure. Ella ho intenta, va dir. Però ja sap que no l’hi deixem fer. Va acariciar les orelles de la gossa i li va dir, afectuosament: Tonteta. Es va tornar a girar cap a l’Alice i va afegir: És burra com ella sola, per cert. Molt curta. Fumes, tu? L’Alice tremolava i tenia la pell de gallina a la part del canell que sortia de la màniga, però va acceptar un cigarret i es va quedar allà, fumant mentre en Felix se n’encenia un per a ell mateix. Ell va fer una pipada, va expulsar el fum en l’aire net de la nit i va mirar enrere cap a la casa. L’interior es veia molt il·luminat, i els seus amics xerraven i gesticulaven. Al voltant del rectangle groc i càlid de les portes del pati hi havia la foscor de la casa, l’herba, el buit negre i clar del cel.

La Dani és bona noia, va dir.

Sí, va fer l’Alice. Ja se li veu.

Sí. Abans sortíem junts.

Ah, sí? Molt de temps o…?

Ell es va encongir d’espatlles i va dir: Un any, potser. No ho sé, més d’un any, en realitat. Però en qualsevol cas en fa una eternitat, d’això, i ara som bons amics.

Encara t’agrada?

Ell va girar la vista cap a la casa, com si veure la Danielle un instant l’hagués d’ajudar a trobar la resposta a la pregunta. Ella està amb un altre, de totes maneres, va dir.

Un amic teu?

El conec, sí. Avui no ha vingut, potser el coneixeràs un altre dia.

Es va girar d’esquena a la casa i va fer caure una mica de cendra del cigarret, provocant que unes quantes espurnes enceses caiguessin lentament per l’aire fosc. El gos va passar de llarg del cobert i es va posar a córrer en cercles unes quantes vegades.