Sally Rooney - On ets, món bonic?

Al recital hi havien acudit cinc poetes, més o menys reunits al voltant del tema de les crisis. Dos van llegir versos que tractaven crisis personals, com la pèrdua o la malaltia, mentre que un altre es va ocupar de l’extremisme polític. Un home jove amb ulleres va recitar poemes tan abstractes i prosòdics que no es podia distingir cap relació clara amb el tema de les crisis, i l’última poeta, una dona amb un vestit llarg negre, va parlar deu minuts sobre com de difícil és trobar editor, i només li va quedar temps per llegir un poema, un sonet rimat. L’Eileen va escriure una nota al mòbil: el sol de juliol desperta el mussol. El va ensenyar a la Paula, que va somriure vagament abans de tornar a centrar-se en el recital. L’Eileen va esborrar la nota. Després del recital, va agafar una altra copa de vi i va tornar a seure a la tauleta de fora. El vell d’abans se li va apropar una altra vegada i li va dir: Hauries de ser tu qui pugés allà dalt. L’Eileen va assentir amablement. N’estic convençut, va dir ell. Ho portes a la sang. Mmm, va fer l’Eileen. L’home se’n va anar sense comprar cap revista.

Després del recital, l’Eileen va anar a prendre una copa a un bar de la vora amb altres organitzadors i personal del local. L’Eileen i la Paula van tornar a seure juntes: la Paula va demanar un gintònic servit en una copa enorme, com una peixera, amb un bon tall d’aranja a dins, i l’Eileen va prendre un whisky amb gel. Parlaven de les seves pitjors ruptures. La Paula descrivia la dilatada etapa final d’una relació de dos anys durant la qual tant ella com la seva exnòvia s’emborratxaven i s’enviaven missatges que desembocaven inevitablement en «una baralla brutal o en sexe». L’Eileen es va empassar una glopada de la seva beguda. Sona fatal, va dir. Però bé, com a mínim encara ho fèieu. Saps? La relació no estava morta del tot. Si l’Aidan m’hagués escrit quan s’emborratxava, molt bé, potser hauríem acabat discutint. Però almenys jo hauria sentit que es recordava de qui era. La Paula va dir que estava segura que se’n recordava, tenint en compte que van viure junts durant anys. Amb una expressió entre el somriure i la ganyota, l’Eileen va contestar: Això és el que em mata. Vaig passar la meitat dels vint amb aquesta persona i al final simplement es va cansar de mi. O sigui, això és el que va passar. Es va avorrir de mi. Em sembla que això diu alguna cosa de la meva persona, en certa manera. Oi? Necessàriament. La Paula va respondre, arrufant les celles: No, no. L’Eileen va deixar anar una rialla tímida, forçada, i va estrènyer el braç de la Paula. Perdona, va dir. Deixa’m que et demani una altra copa.

A les onze l’Eileen estava estirada al llit, sola, encorbada de costat, amb el maquillatge una mica corregut sota els ulls. Mirant la pantalla del mòbil amb els ulls aclucats, va tocar la icona d’una xarxa social. La interfície es va obrir i va mostrar un símbol de càrrega. L’Eileen va aixecar el polze sobre la pantalla, esperant que es carregués la pàgina, i llavors, de sobte, com presa d’un impuls, va tancar l’aplicació. Va navegar pels seus contactes, va seleccionar «Simon» i va tocar el botó del telèfon. Després de tres tons, en Simon va agafar el mòbil i va dir: Sí?

Hola, soc jo, va dir ella. Estàs sol?

A l’altra banda de la trucada, en Simon estava assegut al llit d’una habitació d’hotel. A la dreta hi tenia una finestra tapada amb unes cortines gruixudes de color crema, i davant del llit hi havia una tele enganxada a la paret. Tenia l’esquena repenjada al capçal del llit, les cames, estirades, encreuades als turmells, i el portàtil, obert sobre la falda. Sí, estic sol, va dir. Saps que soc a Londres, oi? Va tot bé?

Ah, me n’havia oblidat. És mal moment per parlar una estona? Podem penjar.

No, no és mal moment. No tenies allò de la poesia aquesta nit?

L’Eileen li va parlar del recital. Li va explicar la broma del sol de juliol i ell va riure amb entusiasme. I hem tingut un poema de Trump, li va dir ella. En Simon va comentar que la idea li feia desitjar sincerament l’escalf de la mort. Ella li va preguntar per la conferència a què assistia a Londres, i ell li va descriure profusament una «sessió de debat» titulada Més enllà de la UE: el futur internacional de la Gran Bretanya . No era res més que quatre tios de mitjana edat idèntics amb ulleres, va concloure en Simon. De veritat, semblaven versions photoshopejades les unes de les altres. Era surrealista. L’Eileen li va preguntar què estava fent i ell va dir que estava acabant alguna cosa de la feina. Ella es va girar sobre l’esquena, mirant al subtil patró puntejat de floridura del sostre.

No és bo treballar tan tard, va dir. On ets, a l’habitació de l’hotel?

Això mateix, va respondre ell. Assegut al llit.

Ella va aixecar els genolls de manera que els peus li van quedar plans sobre el matalàs, i les cames dibuixaven la silueta d’una tenda de campanya sota la vànova. Saps què et fa falta, Simon?, va dir ella. Et fa falta una doneta que et faci companyia. No creus? Una esposa que se t’acosti a mitjanit i et posi la mà a l’espatlla i et digui que va, que ja n’hi ha prou, que ja és massa tard per treballar. Dormim una mica.

En Simon es va canviar el telèfon d’orella i va dir: És una imatge prou atractiva.

La teva nòvia no pot venir a aquests viatges amb tu?

No és la meva nòvia, va dir. Només sortim de tant en tant.

No entenc aquesta distinció. Quina diferència hi ha entre una nòvia i algú amb qui estàs sortint?

No tenim una relació exclusiva.

L’Eileen es va fregar l’ull amb la mà que tenia lliure, amb la qual cosa es va tacar la mà i el costat de la cara, sobre el pòmul, amb una mica de maquillatge fosc. O sigui que també te n’estàs tirant una altra, no?, va dir.

No, jo no. Però crec que ella sí.

Ara l’Eileen va deixar caure la mà. De veritat?, va fer. Hosti, tu. Està molt bo, l’altre tio?

Aparentment divertit, ell va respondre: Ni idea. Per què ho dius?

A veure, si és menys atractiu que tu, per què molestar-s’hi? I si està més bo que tu, bé… llavors m’agradaria conèixer aquesta dona i fer-li una reverència.

Que si està més bo que jo?

Sisplau. Impossible.

En Simon es va arrepapar una mica contra el capçal. Ho dius perquè jo soc tan guapo?, va afegir ell.

Sí.

Ja ho sé, però digue-ho.

Rient, ella va dir: Perquè tu ets tan guapo.

Gràcies, Eileen. Que amable. Tu tampoc estàs del tot malament.

L’Eileen va enfonsar el cap sobre el coixí. Avui he rebut un correu de l’Alice, va dir.

Ah, mira. Com està?

Diu que no n’hi ha per tant que l’Aidan trenqués amb mi perquè de totes maneres tampoc érem tan feliços.

En Simon va fer una pausa, com si esperés que ella continués, i després li va preguntar: De debò ha dit això?

Amb moltes més paraules, però sí.

I què en penses?

L’Eileen va sospirar i va respondre: Deixa-ho.

No sembla una cosa gaire sensible de dir.

Amb els ulls tancats, ella va comentar: Sempre la defenses.

Acabo de dir que ha estat insensible.

Però creus que té raó.

Ell tenia el nas arrufat, i joguinejava amb un boli corporatiu de l’hotel sobre la tauleta de nit. No, va dir. Crec que ell no era prou bo per a tu, però això és diferent. De debò ha dit que no n’hi ha per tant?

Efectivament. I saps que la setmana que ve anirà a Roma a promocionar el seu llibre, oi?

Ell va deixar anar el bolígraf. Sí?, va preguntar. Em pensava que volia descansar de totes aquestes coses.

I era així, fins que se n’ha avorrit.

Ja. Que estrany. Jo he anat provant d’anar-la a veure, però sempre diu que no és bon moment. Estàs preocupada per ella?