Sally Rooney - On ets, món bonic?

En Simon es va escórrer, respirant amb força. Va tancar els ulls. L’Eileen havia deixat de parlar, estava estirada, quieta, amb cara d’excitació. Ell va fer un so, com: Mmm… Es van quedar en silenci un moment. Llavors, en veu baixa, ella va preguntar: Ens podem quedar al telèfon un minutet més? En Simon va obrir els ulls un altre cop, va treure un mocador de la caixa de l’armariet del costat del llit i es va posar a eixugar-se les mans i el cos.

Tant com vulguis, va dir. M’ha agradat molt, gràcies. L’Eileen va riure, ingènua, gairebé, com si estigués alleujada. Tenia les galtes i el front brillants. Uau, de res, va dir. No recordava que eres dels que donen les gràcies. Desperta una molt bona energia, això. Ets com un noranta per cent playboy, però a estones ho barreges amb un comportament de verge total. T’he de dir que ho respecto. Serà incòmode ara, quan ens veiem a la vida real?

En Simon va deixar el mocador brut a l’armariet del costat del llit i, mentre n’agafava un altre de la caixa, va dir: No, senzillament tots dos farem com si no hagués passat res. Oi? Si no m’equivoco, un dia em vas dir que només tenia una sola expressió facial, de totes maneres.

Amb el nas arrufat, l’Eileen va respondre: De veritat? Quina cosa més freda de dir. Digués el que digués, com a mínim en tens dues. Rialler i preocupat.

Ell s’estava acariciant el pit amb la mà, somrient. No vas ser freda, va dir. Feies broma, res més.

La teva dona no et parlaria mai així.

Per què, que em venera o què?

Sí, va dir l’Eileen. Ets com un pare per a ella.

En Simon va fer un gemec divertit. Veus que bé, va dir. L’Eileen somreia. Aposto que t’ha agradat, aquesta dona teva, va dir. Sabia que t’agradaria. Amb la mà reposada sobre l’estómac, en Simon va dir: Ho saps tot, tu. L’Eileen va contraure els llavis. No, sobre tu no, va dir. Ell tenia els ulls tancats, semblava cansat. Crec que la part més realista de la fantasia ha estat quan he començat a pensar en tu a París, va dir. Ara va sonar com si ella respirés fondo. Al cap d’un moment, va dir en veu baixa: Només ho dius per complaure’m. En Simon somreia per dins. Seria el més just, no?, va dir. Però no, ho dic de veritat. Podem veure’ns aviat? L’Eileen va dir que sí. Em comportaré amb normalitat, va afegir ell. No pateixis. Després de penjar, ella va endollar el mòbil al carregador i va apagar el llum de la tauleta de nit. La resplendor artificial ataronjada de la pol·lució lumínica de la ciutat travessava les cortines primes de la finestra de l’habitació. Amb els ulls encara oberts, es va acariciar durant un minut i mig, es va escórrer en silenci i després es va girar de costat per adormir-se.

Estimada Alice. Quan dius que te’n vas a Roma, vols dir que per feina? No vull ser intrusiva, però em pensava que necessitaves descansar una temporada. Espero que vagi bé el viatge, per descomptat, però em pregunto si és bona idea tornar a fer actes públics tan aviat. Si a tu et resulta catàrtic escriure’m dient que al món editorial tothom que coneixes són uns voltors i et volen matar o fotre’t fins a la mort, no ho dubtis, segueix fent-ho. Estic segura que has conegut mala gent a la feina, però sospito que també en deus haver conegut molta d’avorrida amb un codi ètic normal i corrent. I no nego que estiguis patint, sé que és així, i per aquest motiu em sorprèn que t’exposis a tot això una altra vegada. Sortiràs des de Dublín? Podríem provar de veure’ns abans del vol, en aquest cas…

No em pensava que estigués de mal humor quan m’he assegut a escriure aquest correu, però potser sí que ho estic. No pretenc fer-te veure que la teva vida horrible en realitat és un privilegi, encara que ho sigui literalment en base a qualsevol definició raonable. Sí, jo guanyo uns vint mil euros l’any i me’n deixo dos terços amb el lloguer per l’oportunitat de viure en un pis petit amb gent a qui no caic bé, i tu guanyes gairebé dos-cents mil euros l’any (?) i vius sola en una casa gegantina al camp; però la veritat és que no crec que jo gaudís de la teva vida més que tu. Qualsevol persona capaç de gaudir-ne ha de tenir alguna cosa que no gira rodona, tal com dius. Però en realitat tots tenim els nostres traumes, no trobes? Avui he estat massa estona per internet i m’he començat a sentir deprimida. El pitjor és que crec de veritat que la gent generalment té bones intencions, i els impulsos que tenen són els que han de ser, però el nostre vocabulari polític s’ha degradat tan profundament i ràpidament des del segle passat que la majoria dels intents de donar sentit al nostre moment històric actual acaben sent essencialment uns galimaties. Tothom està, comprensiblement, lligat a categories d’identitat particulars, però al mateix temps la majoria no vol definir en què consisteixen aquestes categories, com van sorgir ni quins propòsits serveixen. L’únic esquema patent és que per a cada grup de víctimes —persones nascudes en famílies pobres, dones, persones de color— hi ha un grup opressor —persones nascudes en famílies riques, homes, persones blanques—. Però en aquest marc de pensament, les relacions entre víctima i opressor no són tan històriques com teològiques, en el sentit que les víctimes es consideren transcendentalment bones i els opressors, personalment dolents. Per aquest motiu, la pertinença d’una persona a un grup d’identitat concret és una qüestió d’una importància ètica insuperable, i bona part del nostre discurs es dedica a classificar cadascú en els seus grups pertinents, que és el mateix que atribuir-los el judici moral que els pertoca.

Si l’acció política seriosa encara és possible, cosa que crec que ara mateix és un interrogant obert, potser no implicarà la gent com nosaltres. De fet, estic força convençuda que no ho farà. I, francament, si hem d’anar a morir pel bé de la humanitat, jo ho acceptaré com un xaiet, perquè no he fet res per merèixer aquesta vida i ni tan sols l’he gaudit. Però m’agradaria ser útil d’alguna manera en aquest projecte, sigui com sigui, i si només pogués ajudar aportant un granet de sorra molt petit, no m’importaria, perquè de totes maneres actuaria pel meu propi interès, perquè també som nosaltres mateixos que ens destruïm, encara que d’una altra manera, per descomptat. Ningú vol viure així. O com a mínim jo no vull viure així. Vull viure d’una altra manera, o, si cal, morir perquè uns altres puguin viure d’una altra manera. Ara bé, mirant per internet, no veig gaires idees per les quals valgui la pena morir. Sembla que l’única idea que volta per allà és que hem de veure com l’enorme misèria humana campa davant nostre i esperar que els més miserables de tots, els més oprimits, es donin la volta i ens diguin com aturar-ho. Sembla que hi ha la creença, curiosament inexplicada, que les condicions de l’explotació generaran una solució a la mateixa explotació elles soletes, i suggerir el contrari és condescendent i altiu, com el mansplaining . Però què passa si les condicions no generen la solució? Què passa si estem esperant per res, i tota la gent que pateix no té les eines per posar fi al seu propi sofriment? I nosaltres, els que tenim les eines, ens neguem a fer-hi res, perquè es critica les persones que passen a l’acció. Ui, tot això està molt bé, però quina acció he emprès mai, jo? En defensa meva, és perquè estic molt cansada i no tinc idees bones. La veritat és que el meu problema és que estic cabrejada amb la resta de persones perquè no tenen totes les respostes, encara que jo tampoc en tinc cap. I qui soc jo per demanar humilitat i una actitud oberta als altres? Què he donat jo al món per demanar tant a canvi? Si fos pel món, jo podria desintegrar-me en una pila de pols, i tampoc passaria res.